Seguint la postguerra espanyola i la Segona Guerra Mundial, l’economia andorrana coneix temps difícils però ben aviat s’albira un futur més esperançador gràcies al desenvolupament del comerç i de l’hoteleria amb l’arribada d’un turisme massiu. Els hotelers entenen de seguida que cal modernitzar i engrandir les seves instal·lacions per atraure el màxim possible de turistes. Al mateix temps es fa necessari recórrer a l’ajuda externa i els hotels de caràcter familiar comencen a contractar personal estranger –en la seva majoria espanyols- per ajudar-los amb les tasques diàries. En aquesta dècada i en les posteriors un dels grans problemes que tindrà aquest sector serà l’estacionalitat dels visitants. Tot i així, els hotelers usen de tots els seus recursos i imaginació per fer que els seus establiments siguin pròspers i crear un lligam d’amistat amb els seus clients, molts dels quals tornaran any rere any i això durant dècades.
En aquest sentit, el Sindicat d’iniciativa reprèn la seva activitat el 1951 i promou Andorra a través de fulletons informatius, participació a congressos i fires. El 1952, fa conèixer una primera relació amb els hotels existents de les Valls d’Andorra on els quaranta-vuit establiments estan agrupats per parròquies. L’Hotel Casino Andorrà, amb vint habitacions, cobra 25 pessetes per cambra, vuitanta pessetes per pensió completa i 35 pessetes per cada repàs. Per habitació, l’Hostal Valira cobra de 30 a 90 pessetes, l’Hotel Meritxell, l’Hotel Coma i l’Hotel Bonell 30 pessetes, l’Hotel Paulet 25 pessetes, l’Hostal Palanques, la Fonda Roc i la Fonda Poblador 20 pessetes.
La pensió completa de l’Hostal Valira va de 130 (com l’Hotel Pyrénées) a 175 pessetes. L’Hotel Rosaleda cobra 150 pessetes, l’Hotel Palacin 80 pessetes i la Fonda Cisco de Sans 50 pessetes.
No hi ha taxes però a aquests preus, s’ha d’afegir el 10 o 12 % pel servei. Els turistes gals poden pagar en francs francesos al canvi del dia (1 pesseta = 9 francs).
© Ludmilla Lacueva Canut
Ludmilla Lacueva Canut 
Leave a Reply