#Llibres & Company 20.09.2015 # Hotel des Cimes # Els pioners de l’hoteleria andorrana

 Pioners hoteleria AndorranaAvui fem un viatge en el temps, per un Pas de la Casa desconegut on unes poques famílies valentes havien gosat establir-se en aquests paratges a la mercè de les inclemències del temps. Barraques primitives formaven part del decorat digne del far-west.

Jaume Brugat, fill de figueres, després d’un llarg periple a l’exili decideix establir-se al Pas de la Casa on va llogar a l’inici el Refugi Calones l’any 1946. Finalment, el 1952 s’acaba la construcció de l’Hotel des Cimes, edifici que es trobava al final del poble.

L’hotel tenia vuit habitacions ubicades al primer pis i amb un bany al final del replà. Com a calefacció tenien una estufa al voltant de la qual els que arribaven penjaven allà els mitjons i sabates mullades per fer-los assecar. Al mig, també es posava una olla amb vi calent perquè es poguessin reanimar una mica.

Tot i aquest aspecte solitari dels paratges, els habitants intentaven buscar diversions. Al menjador, la Sra. Brugat tenia una gramola dels anys trenta que posava en marxa als vespres, per als clients que volien ballar. També s’hi atansava gent del poble a ballar, feien la xerrada, els uns jugaven a cartes o al dominó i així passaven la vetllada. Era un indret acollidor amb molt caliu que havia esdevingut un dels punts de trobada del poble.

Els hiverns eren molt llargs i quedaven aïllats des de Tot Sants fins passat Pasqua. Davant d’aquesta situació, calia preveure aliments; quan quedaven incomunicats anaven a buscar a peu carn, pa, ous i altres aliments. Si la situació ho permetia es reunien els homes del poble i pujaven fins al cap del port a buscar les provisions. Quan arribaven al Refugi d’Envalira descansaven una mica i cadascú agafava els paquets que havia encomanat. Acte seguit, tornaven a baixar cap al Pas de la Casa esquiant.

El Pas de la Casa va anar prosperant i molts turistes s’interessaven per descobrir aquell indret i les seves ofertes. Aquesta puixança els va permetre assolir una certa prosperitat i pagar deutes. El Pas de la Casa, aquell emplaçament oblidat, va esdevenir un indret atractiu per a les persones que van venir nombroses a instal·lar-s’hi i fer diners.

Els anys següents l’establiment va ser portat per la seva filla Núria fins que va decidir vendre’l el 1996.

Una gran història, marcada de gent treballadora i sacrificada.

Si en vols saber més, pots escoltar l’àudio clicant a continuació:

#Llibres & Company 13.09.2015 # Hostal Valira # Els pioners de l’hoteleria andorrana

Pioners hoteleria Andorrana

Avui estreno secció setmanal al programa Llibres & Company amb curiositats sobre els pioners de l’hoteleria andorrana.

Encetem aquesta temporada parlant de l’Hostal Valira, propietat dels frares de Montserrat,  i construït el 1933.

Els frares benedictins de Montserrat no van portar mai l’hotel i el van arrendar a la família Bescompte i després a en Josep Adserà i la seva esposa, Maria Cubells.

La clientela passava llargues temporades a Andorra i a l’estiu venien quasi sempre els mateixos per una estada d’un mes. També hi havia gent que s’hi estava sis mesos, gent que havien vingut d’Espanya i s’estaven a l’hotel encara que fos fora de temporada. Va ser un gran hotel de luxe que va tenir un dels primers ascensors d’Andorra que va esdevenir l’atracció dels vilatans.

La família Puig-Suqué -de les sederies Puig- era clienta de l’Hostal Valira. Arribaven amb grans cotxes de luxe conduïts per xofers uniformats amb gorra i americana blanques. També els acompanyaven les institutrius i mainaderes angleses dels nens.

L’hotel va ser testimoni de moltes anècdotes i durant la Segona Guerra Mundial l’establiment va esdevenir el quarter general dels guàrdies civils.

L’any 1943, els frares de Montserrat van vendre l’Hostal Valira a la família Reig. Durant una temporada, Josep Adserà va continuar arrendant l’establiment fins que Francesca Reig va agafar el relleu. Finalment el 1985 va decidir arrendar l’establiment a una cadena hotelera.

Actualment l’hostal està tancat i se’n parla molt aquests dies atès que podria ser un lloc idoni per encabir la col·lecció Thyssen.

Si en vols saber més, pots escoltar l’àudio clicant a continuació:

#Charles Romeu # Festivitat de Meritxell

Verge de MeritxellCharles Romeu, l’home de mirada clara, va assistir en un dia de forts ruixats a la coronació de la imatge de Nostra Senyora de Meritxell. Era el 8 de setembre de 1921 i els andorrans amb orgull van cantar l’himne andorrà. Romeu sentia una gran emoció d’assistir en una dia tan especial.

“Romeu va deixar anar un sospir d’alleugeriment (…). Van emprendre la marxa. El bisbe va parar al trespol de l’ermita on es van sentir uns crits exaltats de VISCA MERITXELL i VISCA ANDORRA!”

BONA FESTIVITAT DE MERITXELL!

#Charles Romeu #Eugénie Lafabrègue #L’home de mirada clara #Casament 5 de setembre 1895

Eugénie LafabrègueCharles Romeu 1878 (6)Fa 120 anys, un 5 de setembre com avui, se celebrava el casament de Charles Romeu i Eugénie Lafabrègue. Un dia de joia que recordaría el nostre veguer francès amb enyorança durant molts anys.

Tot seguit trobareu un extracte del llibre L’home de mirada clara que es refereix a aquest dia especial:

“El 5 de setembre de 1895, a les onze del matí, un grup de persones pujava les escales de l’ajuntament on l’alcalde els esperava. L’Eugénie, acompanyada de la mare, Cecilia, del tiet Alexandre Lafabrègue i de Paulin Bernadach, era la més feliç de les núvies. Com era costum a França, primer s’havien de casar a l’Ajuntament i després ja ho podien fer a l’església. Reminiscències dels temps revolucionaris…

Charles l’esperava a dins acompanyat del seu pare, del tiet Henri i de l’Eduard Vilar, senador del departament. Tots estaven satisfets de veure la feliç parella.

L’Eugénie preferia un casament senzill. Només volia els més íntims però la família Romeu era extensa i no desitjava arribar a cap incident diplomàtic. Si més no, havia aconseguit que les noces a l’Ajuntament fossin més íntimes. La Joséphine no havia pogut arribar a temps però seria present per la cerimònia religiosa. Charles estava convençut, als seus quaranta-un anys, del pas que feia. Finalment, trobava l’esposa adequada”.