Avui fem un viatge en el temps, per un Pas de la Casa desconegut on unes poques famílies valentes havien gosat establir-se en aquests paratges a la mercè de les inclemències del temps. Barraques primitives formaven part del decorat digne del far-west.
Jaume Brugat, fill de figueres, després d’un llarg periple a l’exili decideix establir-se al Pas de la Casa on va llogar a l’inici el Refugi Calones l’any 1946. Finalment, el 1952 s’acaba la construcció de l’Hotel des Cimes, edifici que es trobava al final del poble.
L’hotel tenia vuit habitacions ubicades al primer pis i amb un bany al final del replà. Com a calefacció tenien una estufa al voltant de la qual els que arribaven penjaven allà els mitjons i sabates mullades per fer-los assecar. Al mig, també es posava una olla amb vi calent perquè es poguessin reanimar una mica.
Tot i aquest aspecte solitari dels paratges, els habitants intentaven buscar diversions. Al menjador, la Sra. Brugat tenia una gramola dels anys trenta que posava en marxa als vespres, per als clients que volien ballar. També s’hi atansava gent del poble a ballar, feien la xerrada, els uns jugaven a cartes o al dominó i així passaven la vetllada. Era un indret acollidor amb molt caliu que havia esdevingut un dels punts de trobada del poble.
Els hiverns eren molt llargs i quedaven aïllats des de Tot Sants fins passat Pasqua. Davant d’aquesta situació, calia preveure aliments; quan quedaven incomunicats anaven a buscar a peu carn, pa, ous i altres aliments. Si la situació ho permetia es reunien els homes del poble i pujaven fins al cap del port a buscar les provisions. Quan arribaven al Refugi d’Envalira descansaven una mica i cadascú agafava els paquets que havia encomanat. Acte seguit, tornaven a baixar cap al Pas de la Casa esquiant.
El Pas de la Casa va anar prosperant i molts turistes s’interessaven per descobrir aquell indret i les seves ofertes. Aquesta puixança els va permetre assolir una certa prosperitat i pagar deutes. El Pas de la Casa, aquell emplaçament oblidat, va esdevenir un indret atractiu per a les persones que van venir nombroses a instal·lar-s’hi i fer diners.
Els anys següents l’establiment va ser portat per la seva filla Núria fins que va decidir vendre’l el 1996.
Una gran història, marcada de gent treballadora i sacrificada.
Si en vols saber més, pots escoltar l’àudio clicant a continuació:
Ludmilla Lacueva Canut 
Leave a Reply