IMG_5152En el programa d’avui (minut 14) comencem parlant de la novel·la Todo ese fuego d’Angeles Caso publicada per l’editorial Planeta

Ens endinsem en el món de les cèlebres germanes Brontë que l’escriptora ens presenta amb una vida avorrida, austera, ocupades a les tasques domèstiques a la casa parroquial de Haworth. Viuen amb pocs recursos econòmics i no són d’una gran bellesa. I llegint això, encara ens meravella més com d’un entorn amb tant pocs al·licients han pogut sortir unes obres mestres com Jane Eyre, Cumbres borrascoses i Agnes Grey.

I estic d’acord amb el que explica l’Angeles Caso i és que per escriure aquestes històries amb un alt grau de passió elles les han hagut de conèixer però les normes socials de l’època van fer que les amaguessin i ens hagi arribat fins als nostres dies aquesta imatge de noies victorianes perfectes.

Com totes les noies de la seva època tenen somnis i experimenten frustracions i tenen anhels. Al perdre la mare de ben jovenetes i les dues germanes grans de tuberculosis, pugen una mica com a nenes salvatges. No està gaire ben vist que les noies escriguin i ho han de fer d’amagat. Es rebel·len a la seva manera a través dels seus escrits que en un primer moment presenten amb noms masculins per tal que les prenguin seriosament.

Totes pensen que gràcies al seu germà podran sortir d’aquesta vida mísera però en Branwell que és d’intel·ligent que elles caurà en una espiral de destrucció que elles lamentaran sobretot perquè estan convençudes que si elles fossin homes haurien aconseguit tenir mitjans. Una altra sortida que tenien era el casament però no era una opció que els agradés gens ni mica tot i que tampoc tenien els requisits que es demanaven a l’època, és a dir diners i bellesa.

L’Angeles Caso ens fa una descripció molt punyent de cada personatge, del gran talent que tenien i la seva gran voluntat per escriure que havien de deixar sovint de banda per anar a treballar d’institutrius. Un llibre perfecte per als amants de les novel·les de les germanes Brontë.

Parlem també d’un recull de contes molt trencador. Es tracta de Vente a casa / Puja a casa en la seva edició catalana de l’escriptor Jordi Nopca publicat a l’editorial Libros del Asteroide i que ha estat mereixedor del Premi Documenta 2014.

És una lectura fresca, realista i sorprenent al voltant de parelles barcelonines que viuen uns moments difícils per culpa de la crisi amb treballs precaris que no ajudaran gens ni mica a la bona entesa. Jordi Nopca va destil·lant un humor hilarant en les relacions de parella que en la majoria dels contes et deixa bocabadat com és el cas del conte La navaja suiza. El llegireu molt ràpidament i en acabar el llibre et quedes amb ganes de descobrir encara més històries. Tenim una bona dosi d’ironia a tots els contes, de desorientació mental dels seus personatges que d’unes vides normals i corrents passen a unes situacions amb gir inesperat i un pèl bèstia en alguns casos. No hi ha cap història que et deixi indiferent i acaben d’una manera que sembla que et llencin una gerra d’aigua freda. No trobareu aquí el típic recull de contes sinó una visió realista, sense floritures de les relacions de parella d’avui dia portades amb una gran mestria.

I ja per acabar i aprofitant l’exposició que està tenint lloc a París al Grand Palais, fins l’11 de gener 2016, sobre la pintora Elisabeth Vigée-Lebrun, us he portat la seva biografia escrita per Inès de Kertanguy editada per Perrin.

Elisabeth Vigée Le Brun va ser una gran retratista a cavall entre el segle XVIII i XIX, coneguda arreu del món i molt respectada pels seus homònims, cosa que no era evident en aquella època sobretot per una dona. Filla d’un pintor, amb una educació burgesa, ja va destacar als catorze anys pel seu increïble talent. Va saltar sobretot a la fama a l’esdevenir la pintora oficial de la reina Maria Antonieta i els encàrrecs li van ploure en el sí de l’aristocràcia francesa. Mai ningú ha pintat com ella amb aquesta sensibilitat i sembla que els seus quadres prenen vida. Però, la Revolució Francesa esclata i Vigée-Lebrun agafa la seva filla i fuig cap a Itàlia on la seva fama la precedit. El seu periple durarà 13 anys la portarà cap a Àustria i sobretot cap a Sant Petersburg on tothom vol que li facin el seu retrat.

El 1802 tornarà a París però res és igual i li costa adaptar-se a aquesta nova societat amb Napoleó al capdavant. Viatjarà cap a Londres i Suïssa, coneixerà gent molt important però la seva casa és a França.

És una biografia apassionant on ens mostra el gran talent d’aquesta pintora i força de caràcter per tirar endavant la seva vida i la de la seva filla. És el retrat de la societat aristòcrata de varis països que són grans admiradors del talent i que en la biografia ens fa viatjar per una vida de somnis.

Si vols escoltar l’àudio clica a continuació:

 

 

 


IMG_4992Avui, (a partir del minut 26)  em fa plaer començar el programa amb el llibre Algú com tu de Xavier Bosch publicada per Editorial Planeta mereixedora del premi Ramon Llull.

Una història plena de sorpreses que anirem coneixent a través dels ulls de la Gina. O potser hauríem de dir que es tracta de dues històries ja que la Gina ens parla sobretot de la història d’amor de la seva mare Paulina que va morir quan tenia 9 anys i que ella descobreix en unes cartes a punt de fer els quaranta anys.

Però el que més sacseja la Gina és que la relació amorosa de la mare és amb un home que no és el seu pare i que coneix a París. Serà només en el transcurs de 4 dies en els quals assisteix al casament de la seva cosina però suficients per guardar-los en el seus records per sempre més.

El llibre està escrit amb un estil molt àgil i fluid i et deixes portar per la història que a l’inici t’obliga a estar ben atent per no perdre el fil. Són dos generacions diferents però que tenen com a nexe d’unió la dificultat de relacions i per tant ens ensenya que s’han de viure i aprofitar tots els bons moments. Amb la història de la Paulina fem un recorregut pel París més emblemàtic i romàntic, pel món de l’art i del bon viure. Una deliciosa història d’amor entre dues ànimes que es troben fugaçment i quedaran marcades fortament. I com sempre en la vida s’ha d’escollir i aquí tenim aquesta meravellosa història per ratificar-ho. Un excel·lent llibre plenament mereixedor del premi Ramon Llull

Com a curiositat literària, m’agradaria parlar-vos de l’Associació francesa d’Escriptors combatents fundada l’any 1919 i reconeguda d’interès públic. Reuneix les persones de lletres les més eminents que han agafat les armes per defensar França. Entre els seus membres d’honor hi figura Winston Churchill així com els antics presidents de la República Francesa Valery Giscard d’Estaing i Jacques Chirac.

Compta amb 650 membres i a partir de l’any 1997 van acordar acollir també escriptors, la generació dels quals no havien pogut servir el seu país, però que han mostrat a través dels seus llibres els diversos conflictes bèl·lics i treballs que comparteixen els valors i ètica. Hi ha varis premis literaris que ajuden a fomentar aquesta recerca i que podeu trobar a la seva pàgina web.

A tenir en compte que el 14 de novembre a l’ajuntament de Neuilly tindrà lloc, com cada any a la tardor, La Tarda del llibre que és l’esdeveniment més conegut d’aquesta organització. És el punt de trobada de milers de visitants amb els escriptors que es preocupen perquè no s’oblidi la memòria col·lectiva dels horrors de la guerra, la cultura i la llengua. És una molt bona iniciativa.

I sense deixar París, acabarem amb una nota de dolçor i olors embriagadores amb la casa de perfums francesa Jardins d’écrivains – “jardins d’escriptors”. Són 7 perfums inspirats pel món de la literatura que interpreten l’obra, el lloc on va viure o l’existència d’un escriptor. Diferents moviments literaris conformen aquesta col·lecció com el període romàntic, barroc o la generació beat.

Jardins d’Écrivains neix d’una gran passió per la història de la literatura i la recerca de perfums rars que s’impregnen de l’essència de grans escriptors com Tolstoi, Virginia Woolf, Karen Blixen, Oscar Wilde, Colette, Balzac, Georges Sand i dels seus personatges de ficció com Gigi, La dama de les camèlies, Orlando. Trobem Perfums, gel de bany i espelmes a les etiquetes de les quals podem llegir que són per llegir o escriure. Una consideració molt romàntica dels escriptors.

Si vols escoltar l’àudio clica a continuació:

 

 

foto

 Mr. Selfridge de Lindy Woodhead, de l’editorial punto de lectura, i en el qual s’ha basat la sèrie de televisió és la meva proposta per avui. És la història de Harry Gordon Selfridge, un home que va revolucionar la forma de comprar i que tothom titllava de boig però que va saber despertar la passió del consum.

No és només una biografia sinó és un llibre molt interessant que ens endinsa en la història del comerç a Estats Units durant la segona meitat del segle XIX i a Anglaterra al segle XX i relata de manera molt viva el context polític, social i econòmic.

Després de 25 anys treballant a Marshall Field de Chicago, Harry Gordon Selfridge va fer les maletes i se’n va anar amb la família a Anglaterra on el 1909 va obrir les portes dels grans magatzems Selfridges de Londres en mig d’una gran campanya publicitària Encara avui és impressionant veure l’edifici d’estil eduardià amb les seves imponents columnes que es troba a Oxford Street. Continua essent un establiment de mides descomunals com ho era en Selfridge que era un home avançat en el seu temps, portador de canvi i divertiment en les compres.

Coses que avui ens semblen normals, va ser en Selfridge qui les va inventar com la idea de posar el departament de perfumeria i cosmètica a l’entrada dels grans magatzems o d’establir dies de rebaixes o promocions. Va ser també un pioner en la posada en escena dels aparadors que els va fer descomunals i atractius, unes grans obres d’art. Va entendre més que ningú la importància de la publicitat i va invertir sumes importants per arribar a tots els públics. Ell mateix va esdevenir una celebritat i qui millor per vantar les excel·lències d’aquest establiment. De fet era com un nen petit amb una imaginació desbordant i, en una època on no hi havia ni ràdio ni televisió, organitzava als seus grans magatzems tota mena de divertiments que fascinaven als clients.

Al llibre hi trobem també fotografies de l’album familiar i d’una manera de viure amb tota mena de luxes. Harry Gordon Selfridge veia massa gran i no hi havia res que li pogués impedir aconseguir el que volia. Però va portar una vida tumultuosa, amb dones, carreres de cavalls i joc, i el seu excèntric i opulent estil de vida va endeutar el negoci que amb la Gran Depressió va acabar de malmetre el patrimoni durant la dècada dels anys 1930. Després d’haver viscut en castells i haver repartit diners sense límit, va morir pobre i vivint en un petit apartament.

Si vols escoltar l’àudio clica a continuació:

Arxiu Casimir Arajol
Arxiu Casimir Arajol

Josep Carbonell (fotografia Arxiu Casimir Arajol) va ser nomenat veguer adjunt el 1932, figura que les autoritats andorranes i el Copríncep episcopal no reconeixien. Charles Romeu tampoc n’estava d’acord atès que ho veia com una voluntat d’usurpar les seves funcions. Moltes tibantors van marcar les seves relacions amb vàries denúncies de Romeu al Delegat Permanent, en les quals acusava al veguer adjunt d’inventar-se perills i conspiracions andorranes.

© Ludmilla Lacueva Canut
© Ludmilla Lacueva Canut

A la novel·la L’home de mirada clara se’n fa referència:

“Josep Carbonell treia fum pels queixals. Gairebé feia un any que havia arribat a Andorra i encara no havia jurat el càrrec. Per molt que Romeu li expliqués que les autoritats tenien la paella pel mànec i que la figura de veguer adjunt no existia als usos i costums, tenia sospites que Romeu li posava pals a les rodes. Últimament no l’avisava quan venia a Andorra i a sobre no l’havien convidat a la presentació de Larrieu a les autoritats.

(…)

Des que havien encetat l’any 1932, només enviava els informes al delegat permanent. Era hora que a França se sabés el que realment passava a Andorra i no el que amagava Romeu, que al seu parer defensava aquesta població incivilitzada en detriment dels interessos de la seva pàtria.”

 

Foto sencera LLC mrs trotter

Avui, a partir del minut 29:32, ens endinsarem en un món fabulós de la societat anglesa: la cuina d’alt nivell. En el món del menjar ràpid alguns es poden pensar que no existeix però aquí estan els llibres sobre La duquessa de Duke Street de Mollie Hardwick per desmentir-ho.

Basats en la famosa sèrie de televisió de la BBC, són quatre llibres en anglès que conformen la història de Louisa Trotter (Leyton de naixement), una lluitadora eduardiana que va començar com a ajudant de cuina i va esdevenir una de les millors cuineres de Londres. Al seu hotel va rebre aristòcrates, prínceps, reis. Va captivar fins i tot al príncep de Gales, el futur Eduard VII, que segons deien eren amants i va poder comprar l’Hotel Bentinck.

Tot i tenir un marit borratxo, va superar les dificultats i va transformar el vell hotel en un lloc de trobada glamurós per a rics per finalment esdevenir una llegenda. A través del seu personatge veiem el que era la vida abans de la primera guerra mundial, la seva relació amb els rics i els problemes que sovint portaven. Era una dona de molt caràcter amb unes maneres i un llenguatge no tant fi però que feia gràcia als aristòcrates. Veiem desfilar un reguitzell de personatges a través de les festes i sopars que els preparava amb les millors viandes i els plats més elaborats dignes d’una gran reina. Tot i semblar una dona forta i segura, tindrà la sort d’estar acompanyada d’altres personatges, com els seus treballadors a qui ajudarà davant qualsevol problema com la Mary, l’Star, Merriman, el Major i la Sra. Cochcrane, que compartiran moments feliços i d’altres tristos. Però el gran amor de la seva vida serà Lord Haslmere, en Charlie, en una època en què un aristòcrata no pot casar-se amb una cuinera. Les diferències de classe són insalvables. És una història entranyable on la divertida Louisa Trotter sempre ho arregla tot amb una copeta de xampany.

De fet, la sèrie es va inspirar en un personatge real, la Rosa Lewis i l’hotel era el Cavendish Hotel a Jermyn Street. Una placa a la façana de l’hotel la recorda com a una cuinera llegendària. Llegiu els llibres no quedareu decebuts i no deixeu de veure la sèrie televisiva que també està molt ben fet i protagonitzada per la fabulosa Gemma Jones que borda el personatge. Fa uns anys TV3 va emetre la sèrie.

I com a contrapunt a la vida de la Duquessa de Duke Street gran triomfadora, gaudint d’un luxe i d’unes amistats a més alt nivell tenim el llibre En el piso de abajo. Memorias de una cocinera inglesa de los años 20 de Margaret Powell. Són les memòries d’aquesta autora, publicades per primera vegada el 1968, i que ha recuperat l’Editorial Alba. Va començar a treballar als quinze anys com a ajudant de cuina fins arribar a ser cuinera. Tot i que tenia qualitats per estudiar, de fet volia ser mestra, va haver de posar-se a treballar en una casa. Ens ho conta com la crua realitat, sense cap filtre. És un llibre molt incisiu en el qual contesta el sistema de classes establert i ens explica la duresa de la vida del servei domèstic per tal d’acontentar als senyors que veuen horroritzats com la Margaret els demana de poder llegir llibres de la seva biblioteca. És una actitud que no encaixa en la seva manera de pensar i actuar.

És un relat de la vida de mancances i misèries del servei domèstic on troba inútils que s’hagi de planxar els cordills de les sabates o entregar el correu en una safata de plata. Es queixa que treballaven com mules perquè els demés es divertissin i a més estaven molt mal pagats. Els membres del servei domèstic eren els seus serfs i els senyors regulaven la seva vida, fins i tot la roba que s’havien de posar quan sortien. Critica abastament als patrons que deien que la formació que els donaven seria molt útil per quan es casessin i formessin la seva pròpia família. Sarcàsticament, la Margaret diu que quan va deixar el servei domèstic es va emportar dues coses: coneixements per preparar un sopar sofisticat de set plats i un enorme complex d’inferioritat. Res va ser útil per la seva vida de casada, eren plats massa cars pel que cobraven. En fi, és l’altra cara de la moneda.

A Andorra tenim també una bona tradició gastronòmica i hotelera que existeix al menys des del segle XVI. En el llibre que vaig publicar l’any 2001 Els Pioners de l’hoteleria andorrana, del segle XVI al segle XX hi podeu trobar abastament les anècdotes de les mestresses dels hotels més emblemàtics. Una vida molt dura i plena de mancances que gràcies a aquestes pioneres i a la seva tenacitat van crear la base per a l’hoteleria que coneixem avui dia. Si us interessa, a banda del llibre, podeu també consultar més informació al meu blog llibreriadepioners.com on regularment vaig penjant posts sobre l’hoteleria i altres temes. De fet, el blog recull també informacions sobre la novel·la històrica que vaig publicar l’any passat, l’Home de mirada clara, diversos escrits i contes de Nadal dels quals he afegit l’àudio per tal que les persones invidents tinguin també accés a aquests contes i que també serveix per als mandrosos de la lectura!

Si vols escoltar l’àudio clica a continuació:

Bloc a WordPress.com.

Up ↑