#Calendari d’advent #Pioners de l’hoteleria andorrana

Llibreria de pioners
http://llibreria de pioners.com
Demà, 1 de desembre, encetem un calendari d’advent especial. Deixarem que els hotelers us desitgin, cada dia, les bones festes  a través de les felicitacions de Nadal que varen editar al llarg dels anys.

25 històries portant els millors desitjos amb dissenys diferents fruits de l’època.

Preparats per descobrir aquests vint-i-cinc petits tresors?

#Llibres & Company 29.11.2015 # Hostal del Serrat # Els pioners de l’hoteleria andorrana

Hostal del SerratEmili Prats Miravall va arribar a Andorra el 1931 des de la seva Barcelona natal. Junt amb el seu cunyat Josep Serra, va fundar el 1934 la societat Serra & Prats creant així el garatge Internacional situat als baixos de l’edifici dels monjos de Montserrat a Escaldes. Anys més tard, va conèixer la Dolors Grau Rossell de Cal Colom de Pal amb qui es va casar el 1941.

 Emili Prats gaudia molt de les seves excursions a les valls ordinenques i el seu somni era instal·lar-se en aquests paratges màgics i va escollir el Serrat. Al Serrat va edificar un hostal amb les seves pròpies mans i amb algunes persones que venien a ajudar-lo els caps de setmana. Era un home que li agradava viure lluny del soroll i era un amant dels grans espais per això de seguida van pujar a viure cap al Serrat tot i que el seus fills s’havien quedat a Ordino amb els padrins paterns per poder anar a l’escola. Amb molta esperança i alegria el matrimoni Prats va inaugurar l’Hostal del Serrat l’any 1944.

La vida al Serrat, tot i ser tranquil·la, també tenia la seva part de mancances. Per descomptat de calefacció no n’hi havia. S’havien de fer ells mateixos la llum a l’hostal per mediació d’un salt de l’aigua i al soterrani hi tenien la turbina. Quan es gelava l’aigua del riu s’apagava la llum i s’havia d’anar a picar el gel. Quan venia el primer fred, es quedaven sols. Pujar al Serrat era tota una odissea ja que no es treia la neu en tot l’hivern, només fins a Llorts, i quedaven incomunicats des del novembre fins a primers de maig. En aquella època era l’únic hostal que hi havia al Serrat ja que només hi havia algunes bordes que els pagesos utilitzaven a l’estiu perquè tenien el bestiar conreant als prats. Tenien un jeep, que també utilitzaven per transportar els clients, i abans que no comencés a nevar el pujaven damunt uns troncs perquè les rodes no es fessin malbé i desconnectaven la bateria.

Familia PratsL’Emili era un home jovial, carinyós, per al qual la paraula era un contracte. Portava els comptes del negoci i preparava les notes. També era un gran amant de la caça i la pesca que podia practicar en aquests paratges de gran bellesa. La seva esposa, la Dolors –Lola- era una dona molt alegre i bromista. A l’inici era l’única persona que estava al capdavant de la cuina. Alhora se’n cuidava d’organitzar la feina que s’havia de dur a terme a les habitacions. Quan els infants de la casa tenien vacances, pujaven a l’Hostal del Serrat i ajudaven a la seva mare a realitzar nombroses tasques. Una d’elles era rentar plats però com que encara eren petits i no arribaven a la pica aleshores agafaven una caixa de fusta d’alguna casa de xampany i hi pujaven al damunt. Quan van ser més grans, cadascú tenia una feina assignada: la Dolors a qui li agradava més estar de cara al públic servia a les taules, la Magdalena ajudava a la cuina a preparar els entremesos i l’Emili tenia cura del bar i de servir les begudes a la terrassa. També era usual que amenitzés la vetllada amb una harmònica.

Per Sant Pere, la festa major del Serrat que té lloc el 29 de juny, l’Hostal del Serrat s’engalanava de cintes i altres decoracions. A dir dels parroquians era una de les millors perquè es feia el ball a l’interior de l’hostal atès que sovint plovia. La família Prats anava a collir beços que plantaven i posaven a la sala. No podien faltar els músics de la festa major. Cap a l’any 1955 cobraven unes 1.500 pessetes i els allotjaven i donaven de menjar ja que es quedaven dos o tres dies. El record de les festes majors d’antany és encara present a la ment de moltes persones tant pel menjar que es preparava com pels jocs i balls que s’hi feien. Era usual que es fes la “toia” i la família Prats comprava jocs de cafè i altres objectes per preparar la tómbola. Venien les tires ells mateixos i aleshores un músic anava treien un número. A l’Hostal tenien una nevera petita però no era suficient per proveir begudes a tants clients. A baix tenien el celler i, oportunament, l’aigua del riu passava per sota mateix i hi posaven uns cubells molt grans amb les ampolles de xampany i altres begudes. Quan agafaven alguna ampolla, les mans es quedaven geladíssimes!

gos NordA la família li agrada molt contar una anècdota i es que tenien un gos molt maco, de raça, que es deia Nord. L’Emili li posava unes cartes ben embolicades a l’interior del collar i li deia “Vés a veure les nenes” i el gos baixava fins a Ordino. Quan arribava, extenuat, li treien el collar i es posaven a llegir les cartes que el seu pare els enviava relatant tot el que havia passat a l’hostal. Sempre esperaven amb delit notícies del Serrat.

La Dolors Grau era molt bona cuinera i elaborava suculents àpats amb la caça. La seva especialitat era el civet i venien de tot arreu per menjar-ne. Com tants altres hotels de les Valls, no tenien carta i cada dia la cuinera preparava un àpat diferent segons la disponibilitat dels aliments i l’època de l’any. Allà mateix tenien un galliner i des de la terrassa es veien les gallines i conills. I els clients deien “Mira Lola, vull aquesta gallina” i mentre se n’anaven a caminar pels voltants la Dolors la desplumava i la cuinava. Dues vegades per setmana es preparaven paelles amb la cuina de llenya, sobretot el diumenge, i no donaven abast ja que cuinaven 30 o 40 paelles

L’any 1952, els preus que es practicaven eren els següents:

– esmorzar: 15 pessetes

– dinar: 30 pessetes

– berenar: 13 pessetes

– got de vi: 1 pesseta

– vermut: 3 pessetes

– cafè: 3 pessetes

– caliquenyo: 2 pessetes

Grup turistesA l’Hostal del Serrat, durant la Segona Guerra Mundial, hi passaven molts contrabandistes i gent que fugia de França. N’hi havia alguns que eren pistolers i gent que s’escapava de la justícia i anaven armats. L’Emili sempre els donava menjar i beure i, moltes vegades, li deien “no et pagarem” i treien la pistola posant-la damunt del taulell. Com no volia tenir cap tipus d’ensurt els deia “Si no voleu pagar, no pagueu. Mengeu i dormiu”. Sortosament els seus fills s’estaven a Ordino i només pujaven a l’estiu.

Quan na Dolors Prats va agafar el relleu, l’any 1970, va efectuar diverses reformes i va fer construir més habitacions. Al galliner van posar-hi la caldera de la calefacció i una bugaderia. A sobre van construir un menjador que tenia molt bona vista. La Dolors va portar l’Hostal fins el 1987. Endarrera quedaven els riures i corredisses dels germans Prats. Es girava la pàgina d’una època plena de joia i de grans vivències. Sempre quedarà en la memòria de moltes persones del país el tarannà obert de l’Emili Prats, de la Dolors Grau Rossell i com no dels seus fills. Van ser pioners en una terra inhòspita i per sempre més se’ls recordarà amb afecte.

 Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 15:17):

#Llibres & Company 22.11.2015 # Hotel Muntanya # Els pioners de l’hoteleria andorrana

Hotel Muntanya edificiL’Antoni Font Calva, que anava a Vichy per prendre les aigües pel reuma, va tenir la idea de transformar la casa pairal en una fonda. Al principi tenia unes 12 habitacions però, amb els anys, es va anar engrandint amb l’adquisició d’unes cases dels voltants. Va fundar l’Hotel Banys Muntanya l’any 1904, data que trobem inscrita a la façana, a més de les seves inicials –AF-. Darrere de la casa, hi havia eres i corrals pel bestiar i aviram i un hort on plantaven mongetes, escaroles i enciams.

Seguint la tradició familiar, l’Antoni Font exercia alhora d’agricultor i ramader, principals fonts d’ingressos de la població andorrana. A l’Antoni Font el descrivien com a un gentleman; era una persona encantadora i va tenir dos fills l’Antònia i l’Estanislau.

En la Collection des Guides-Joanne, Pyrénees de l’any 1912, trobem una relació de preus de Cal Muntanya: dinar o sopar 2 pessetes; habitació 1 pesseta; pensió 5 pessetes per dia. També anuncien que es lloguen cavalls i mules per fer excursions.

En temps de l’Antoni Font Calva, hi havia quatre banyeres i una dutxa. Les banyeres eren de ferro colat. Els banys funcionaven mitjançant una canalització d’aigua calenta que venia del pont de la Tosca, les banyeres eren al primer pis, al mateix nivell. Cada matí, es trucava a la porta dels clients els quals, per torns, prenien banys d’aigua termal:

N’hi havia que preferien prendre un bany al vespre i així podien anar directament al llit i aprofitaven més els seus efectes. També hi havia dutxes a pressió amb les quals anaven ruixant als clients. El bany i la dutxa no es feien alhora sinó en dies alternats.

Els banyistes venien, principalment, de les províncies de Lleida i de Barcelona. Era gent amb poder adquisitiu i les estades de les cures variaven, alguns feien novenes. Els banys termals anaven bé per al reuma i la família explica que cap als anys 1940 hi havia un home de Bellvís (Lleida) que venia a Cal Muntanya per fer cures. Quan arribava, sempre l’havien d’ajudar a sortir del cotxe perquè no podia caminar i, al cap d’un mes, després dels nombrosos banys d’aigua termal, marxava pel seu propi peu.

En una factura de l’any 1932, podem llegir les prestacions que ofereix l’hotel: cuina de primer ordre, banys termals a cada pis, dutxes, electricitat, aigua corrent a totes les habitacions, terrassa, gran garatge, cambra fotogràfica, bar, telèfon internacional i, sobretot, preus molt econòmics. També s’esmenta que està inscrit al Centre Excursionista de Catalunya.

Anys més tard va dividir l’hotel en dos edificis i en va arrendar una part al Sr. Mariano Lacruz, que va posar-li el nom d’Hotel Termas i el va regentar fins a l’any 1942.

Antonia Font i Estanislau SangraAmb la tornada a Andorra de la filla l’Antònia casada amb Ermengol Sangrà van tornar a ajuntat els dos edificis i ho va poratar el jove matrimoni sota un nou: Hotel-Balneari Muntanya. L’Antònia, una dona emprenedora i senzilla, feia de cuinera i el seu marit portava la gestió. Sempre ha estat un hotel familiar amb un tracte molt directe amb la clientela, majoritàriament catalana Tot i que l’hotel estava obert durant tot l’any

La noció de confort d’un hotel termal consistia en tenir aigua calenta i llits amb matalassos de llana ben batuda que es refeien cada tres o quatre anys. La llana es rentava a Escaldes amb aigua calenta i després els matalassers la batien. Els llits eren de ferro i de fusta i hi havia un medalló al cap del llit amb la imatge del Sacre Cor o la Mare de Déu.

Mentre creixien, els fills de l’Antònia Font i de l’Ermengol Sangrà ajudaven en les nombroses tasques de l’hotel. La Mercè, l’Antonieta i la Benvinguda van treballar sobretot a l’hotel i l’Estanislau compaginava l’hoteleria amb altres negocis, a més de dedicar-se a la política, ocupant nombrosos càrrecs polítics d’alt nivell i prestigi (Síndic General, Conseller General, Conseller de Comú….).

A l’hotel hi havia un menjador de primera classe i un de segona. El menjador de primera es trobava on hi ha, actualment, el saló gran i es reservava per als clients; al de segona -on ara hi ha el bar- hi menjava la gent del país o els que volien pagar menys diners.

Pioners hoteleria andorranaEl 1973, l’Antònia i els seus fills van decidir llogar l’hotel a uns parents i no va ser fins al 1997 que la família Sangrà va tornar a regentar-lo.

 

 

 

Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 18:40):

 

#Llibres & Company 15.11.2015 # Paseos por Londres – Virginia Woolf # Sidra con Rosie – Laurie Lee # Vés i aposta un sentinella – Harper Lee

Ludmilla Lacueva Canut - llibreria de pionersMarxem avui a fer un viatge especial per Londres de la mà de l’escriptora anglesa Virginia Woolf. Us proposo el llibre Paseos por Londres – Virginia Woolf de l’Editorial La Linea del Horizonte i que és el segon volum de la col·lecció Viajes literarios.

És una publicació preciosa amb nombroses fotografies i fragments de llibres de la Virginia Woolf que parlen d’aquesta ciutat increïble. Ella mateixa diu que “Londres a todas hores atrae, estimula; me brinda una obra de teatro, una historia y un poema, sin dificultad alguna, salvo la de caminar por sus calles… Caminar sola por Londres es el mayor descanso”. Parlem del Londres literari i inspiració d’un gran nombre d’escriptors. I qui millor que Virginia Woolf per guiar-nos en aquest viatge literari amb imatges de l’època i contextualització històrica. A través dels seus personatges i relats, ens endinsem en l’atmosfera, la gent, el soroll, els seus edificis imponents sense deixar de visitar botigues i llibreries que encara avui en dia ens transmeten la seva màgia i història. Es nota que Virginia Woolf gaudeix d’aquests passejos i observa amb tot detall el seu entorn que després ens descriu amb tanta veracitat i sentiment.

Hi ha un fragment que m’agrada i que diu:

–Debo comprar-me un lápiz sin falta– decimos levantándonos, como si al abrigo de esta excusa nos pudiéramos permitir con tranquilidad el mayor placer que nos ofrece la vida urbana en invierno: pasear por las calles de Londres.

Debería ser por la tarde, y en invierno, ya que en esta estación se agradece el brillo de color champán que adquiere el aire y la sociabilidad de las calles. Entonces, a diferencia de lo que ocurre en verano, no nos hostigan el vivo deseo de sombra y soledad y las dulces fragancias procedentes de los campos de heno. Además, la tarde nos da la irresponsabilidad que brindran la oscuridad y la luz de las farolas. Ya no somos en absoluto nosotros mismos”.

És una edició molt ben feta, molt acurada que fa part d’aquells llibres especials que tots hem de tenir a la nostra biblioteca, amb imatges de l’època que són precioses.

 A continuació parlem d’un llibre autobiogràfic de l’escriptor anglès Laurie Lee publicat per l’Editorial Nordica amb el nom Sidra con Rosie.

L’autor, nascut en 1914, ens parla de la seva infantesa a la vall de Slad al Gloucestershire. Una vida dura, plena de mancances però vistes a través dels ulls d’un nen que tot ho descobreix i veu en tot una part positiva. Es fa esment dels seus records de manera nostàlgica.

Aquest llibre és el primer d’una trilogia autobiogràfica que va tenir força èxit. La segona (Cuando partí una mañana de verano) parla de la seva marxa cap a Londres i la seva primera visita a España el 1935 i el tercer (Un instante en la guerra) de la seva tornada a Espanya el 1937 per unir-se a les Brigades Internacionals i al tornar va encetar la seva carrera d’escriptor.

M’ha agradat especialment aquest llibre perquè parla clar de les seves emocions, ens ensenya com és la realitat d’una família pobre però sense caure en el dramatisme. És una vida sense presses, de solidaritat amb els seus vuit germans i sobretot la mancança del pare que treballa a Londres i que no sembla preocupar-se gaire per ells. De tant en tant va enviant diners i ja està. Curiosament n’hi ha tres germanes que són d’un primer matrimoni del pare però viuen amb la segona esposa, mare del Laurie, com si fossin fills d’ella. En Laurie en parla d’elles amb una gran afecte.

És una història molt entretinguda, amb una gran varietat de personatges que fan passar una estona deliciosa. Una manera de viure que desapareixerà aviat amb el pas dels anys i que veiem amb una gran enyorança. Tot i les mancances, en Laurie ho recorda amb despreocupació i amb una gran senzillesa. M’ha agradat moltíssim les seves descripcions de la família, molt dolces i extraient el millor de cadascú.

Una altra proposta que tenim avui és la novel·la Vés i aposta un sentinella de la famosa escriptora nord-americana Harper Lee publicada a Edicions 62. La recordareu sobretot per la seva òpera prima Matar a un rossinyol publicada el 1960 i mereixedora del Premi Pullitzer.

Amb aquest llibre tornem a trobar alguns dels personatges de Matar a un rossinyol, uns quants anys més tard a la dècada dels anys 50, a través de la mirada de la Scout Finch, que ara viu a Nova York, i torna a casa a visitar el seu pare l’Atticus. Però aquesta tornada a la vila de Maycomb es presenta ràpidament traumàtica per la Scout que veu com trontollen tots aquells valors que havia après a la seva infantesa i sobretot l’admiració que sentia pel seu pare, un advocat blanc que va defensar un home negre acusat de violació. No oblidem que estem al sud del país i les injustícies racials estan a l’ordre del dia. Per la Scout, el seu pare ha estat sempre un exemple d’home recte i defensor dels drets dels ciutadants afroamericans. Però la Scout assistirà a alguna escena que la trasbalsarà i li farà qüestionar tot allò que ella creia. En parlarà amb la seva tieta l’Alexandra, el tiet Jack i amb en Hank i assistirem al seu viatge interior amb records de la seva infantesa.

No hi ha dubte que està molt ben escrit i la lectura t’enganxa de seguida. Ens endinsa de nou en les lluites racials i de drets civils.

Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 22:38):

#Llibres & Company 8.11.2015 # Fonda Cisco de Sans # Els pioners de l’hoteleria andorrana

Pioners hoteleria andorrana Cisco de SansFonda Cisco de Sans

En Francisco Arajol és l’artífex del nom de casa, primerament pel diminutiu del seu nom -Cisco- i en segon lloc perquè era fill de Casa de Sans al nucli antic d’Andorra la Vella. Se sap que en Francisco havia estat arrendatari de l’hostal comunal d’Andorra la Vella els anys 1866, 1867, 1868 i 1871.

Va casar-se amb Francesca Maestre de Cal Nyerro i d’aquesta unió nasqué el Joan conegut amb el nom de Cisco de Sans, amb qui la fonda va adquirir una sòlida reputació. L’estructura de la fonda no ha sofert grans canvis al llarg dels anys i l’arrebossat de la casa, decorat amb sanefes a les cantonades, va ésser substituït per pedra, l’any 1985. La fonda comptava amb unes 11 cambres repartides repartides entre el segon i el tercer pis.

Joan Arajol Maestre -Cisco de Sans- és un dels personatges més coneguts d’Andorra, era traginer, hostaler i guia. Va maridar-se amb Antonia Duró i tingueren 6 fills.

Cisco de Sans acompanyava habitualment als viatgers estrangers durant la seva estada a Andorra. Entre els seus clients, hi havia Brutails, Chevalier i com no Charles Romeu, veguer francès a Andorra de 1887 a 1933 i protagonista de la meva novel·la L’home de mirada clara.

En diversos llibres anglesos i americans trobem valuosos testimoniatges sobre en Joan Arajol i la seva família així com diversos comentaris sobre la fonda. És increïble les idees tan extraordinàries que es feien aquests viatgers d’Andorra i els seus habitants. El 1912, l’americà Lewis Gaston Leary, en el llibre Andorra the hidden Republic, ens conta que té la sensació que en Joan el mira com si es disposés a assaltar-lo a mitjanit i, després, llençar el seu cadàver al fons del riu. Però de seguida rectifica la seva opinió al conèixer-lo i pensa que és un ciutadà respectable i un hostaler de gran honestetat. Un any més tard VC Scott O’Connor a Travels in the Pyrenees, Into Andorra diu que sobre de la fosca llar hi ha la “caldera gitana” d’Andorra que penja d’unes cadenes i un foc de llenya que crema lentament.

Pioners hoteleria andorranaI per que ens fem una idea de les tarifes del 1913, el Bulletin du Club Touriste du Canigou suggereix que per aconseguir un bon guia, s’ha d’escriure amb temps a en Joan Arajol dit Sisco de Sans, indicar-li el nombre de muntures -per homes, per dones i per a l’equipatge-, fixar el dia i l’hora de la partida de Portet on el guia i les muntures –que hauran arribat la nit anterior- els esperaran. La tarifa per llogar el guia i una mula és de 10 pessetes per dia i de 20 pessetes pel trajecte de Portet a Andorra la Vella.

Sovint, molts andorrans de les parròquies altes que baixaven a Andorra la Vella s’aturaven a Cal Cisco de Sans; entre altres, el senyor de Riba de Cal Rossell d’Ordino, que deixava el seu cavall a les quadres de la fonda quan anava cap a la Seu d’Urgell. L’any 1932, va pagar per un dinar i l’estada de l’animal a l’era 3,50 pessetes -el dinar costava 3 pessetes i l’era 0,50 cèntims-. Esmorzar o berenar costava 1 pesseta.

Com era habitual, l’Antònia Duró cuinava i les filles servien. Quan es reunia el Consell General o quan hi havia algun acte a la Casa de la Vall, els àpats els preparaven, alternativament, la fonda Cisco de Sans i un altre hostal de la capital. Un exemple dels quantiosos plats que se solien servir en ocasions especials el tenim en el capítol dedicat als àpats que es feien a la Casa de la Vall.

Per preparar els menjars es proveïen directament dels horts que posseïen i l’aviram el tenien a l’hort dels Espuis. Es matava un corder o dos cada setmana; una part anava a Cal Molines i a Cal Guillemó, i l’altra a Cal Cisco de Sans i a d’altres fondes. L’escorxador estava ubicat a la plaça, on hi ha actualment el comú d’Andorra la Vella.

Per que ens fem a l’idea del que podia ser un àpat servit a un viatger el 1912, el menú es composava de:

              Senglar, tomàquets, ceba, all

              Puré de pollastre i ous

            Estofat de patates, pèsols i col

              Bou i botifarres

              Fricassé de pollastre

              Ous passats per aigua

              Rostit de pollastre

              Crema d’ou, Compota d’albercoc

              Nous sense closca, assortiment de pastissos

              Claret i Xampany perquè era un dia de festa

El Casimir, fill del Joan, va fer-se càrrec de la fonda i cap al 1943-44 van decidir arrendar-la i no va ser fins al 1985 que la fonda va tornar a ser dirigida per un membre de la família que va continuar amb la tradició que els seus avantpassats varen començar, conservant aquest esperit familiar i la voluntat de rebre als turistes de manera hospitalària perquè conservin un bon record.

Actualment, l’establiment està llogat i s’ha reconvertit en un local de degustació de tapes tradicionals andorranes exquisides.

Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 29:45):