L’Antoni Font Calva, que anava a Vichy per prendre les aigües pel reuma, va tenir la idea de transformar la casa pairal en una fonda. Al principi tenia unes 12 habitacions però, amb els anys, es va anar engrandint amb l’adquisició d’unes cases dels voltants. Va fundar l’Hotel Banys Muntanya l’any 1904, data que trobem inscrita a la façana, a més de les seves inicials –AF-. Darrere de la casa, hi havia eres i corrals pel bestiar i aviram i un hort on plantaven mongetes, escaroles i enciams.

Seguint la tradició familiar, l’Antoni Font exercia alhora d’agricultor i ramader, principals fonts d’ingressos de la població andorrana. A l’Antoni Font el descrivien com a un gentleman; era una persona encantadora i va tenir dos fills l’Antònia i l’Estanislau.

En la Collection des Guides-Joanne, Pyrénees de l’any 1912, trobem una relació de preus de Cal Muntanya: dinar o sopar 2 pessetes; habitació 1 pesseta; pensió 5 pessetes per dia. També anuncien que es lloguen cavalls i mules per fer excursions.

En temps de l’Antoni Font Calva, hi havia quatre banyeres i una dutxa. Les banyeres eren de ferro colat. Els banys funcionaven mitjançant una canalització d’aigua calenta que venia del pont de la Tosca, les banyeres eren al primer pis, al mateix nivell. Cada matí, es trucava a la porta dels clients els quals, per torns, prenien banys d’aigua termal:

N’hi havia que preferien prendre un bany al vespre i així podien anar directament al llit i aprofitaven més els seus efectes. També hi havia dutxes a pressió amb les quals anaven ruixant als clients. El bany i la dutxa no es feien alhora sinó en dies alternats.

Els banyistes venien, principalment, de les províncies de Lleida i de Barcelona. Era gent amb poder adquisitiu i les estades de les cures variaven, alguns feien novenes. Els banys termals anaven bé per al reuma i la família explica que cap als anys 1940 hi havia un home de Bellvís (Lleida) que venia a Cal Muntanya per fer cures. Quan arribava, sempre l’havien d’ajudar a sortir del cotxe perquè no podia caminar i, al cap d’un mes, després dels nombrosos banys d’aigua termal, marxava pel seu propi peu.

En una factura de l’any 1932, podem llegir les prestacions que ofereix l’hotel: cuina de primer ordre, banys termals a cada pis, dutxes, electricitat, aigua corrent a totes les habitacions, terrassa, gran garatge, cambra fotogràfica, bar, telèfon internacional i, sobretot, preus molt econòmics. També s’esmenta que està inscrit al Centre Excursionista de Catalunya.

Anys més tard va dividir l’hotel en dos edificis i en va arrendar una part al Sr. Mariano Lacruz, que va posar-li el nom d’Hotel Termas i el va regentar fins a l’any 1942.

Amb la tornada a Andorra de la filla l’Antònia casada amb Ermengol Sangrà van tornar a ajuntat els dos edificis i ho va poratar el jove matrimoni sota un nou: Hotel-Balneari Muntanya. L’Antònia, una dona emprenedora i senzilla, feia de cuinera i el seu marit portava la gestió. Sempre ha estat un hotel familiar amb un tracte molt directe amb la clientela, majoritàriament catalana Tot i que l’hotel estava obert durant tot l’any

La noció de confort d’un hotel termal consistia en tenir aigua calenta i llits amb matalassos de llana ben batuda que es refeien cada tres o quatre anys. La llana es rentava a Escaldes amb aigua calenta i després els matalassers la batien. Els llits eren de ferro i de fusta i hi havia un medalló al cap del llit amb la imatge del Sacre Cor o la Mare de Déu.

Mentre creixien, els fills de l’Antònia Font i de l’Ermengol Sangrà ajudaven en les nombroses tasques de l’hotel. La Mercè, l’Antonieta i la Benvinguda van treballar sobretot a l’hotel i l’Estanislau compaginava l’hoteleria amb altres negocis, a més de dedicar-se a la política, ocupant nombrosos càrrecs polítics d’alt nivell i prestigi (Síndic General, Conseller General, Conseller de Comú….).

A l’hotel hi havia un menjador de primera classe i un de segona. El menjador de primera es trobava on hi ha, actualment, el saló gran i es reservava per als clients; al de segona -on ara hi ha el bar- hi menjava la gent del país o els que volien pagar menys diners.

El 1973, l’Antònia i els seus fills van decidir llogar l’hotel a uns parents i no va ser fins al 1997 que la família Sangrà va tornar a regentar-lo.

 

 

 

Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 18:40):