Emili Prats Miravall va arribar a Andorra el 1931 des de la seva Barcelona natal. Junt amb el seu cunyat Josep Serra, va fundar el 1934 la societat Serra & Prats creant així el garatge Internacional situat als baixos de l’edifici dels monjos de Montserrat a Escaldes. Anys més tard, va conèixer la Dolors Grau Rossell de Cal Colom de Pal amb qui es va casar el 1941.

 Emili Prats gaudia molt de les seves excursions a les valls ordinenques i el seu somni era instal·lar-se en aquests paratges màgics i va escollir el Serrat. Al Serrat va edificar un hostal amb les seves pròpies mans i amb algunes persones que venien a ajudar-lo els caps de setmana. Era un home que li agradava viure lluny del soroll i era un amant dels grans espais per això de seguida van pujar a viure cap al Serrat tot i que el seus fills s’havien quedat a Ordino amb els padrins paterns per poder anar a l’escola. Amb molta esperança i alegria el matrimoni Prats va inaugurar l’Hostal del Serrat l’any 1944.

La vida al Serrat, tot i ser tranquil·la, també tenia la seva part de mancances. Per descomptat de calefacció no n’hi havia. S’havien de fer ells mateixos la llum a l’hostal per mediació d’un salt de l’aigua i al soterrani hi tenien la turbina. Quan es gelava l’aigua del riu s’apagava la llum i s’havia d’anar a picar el gel. Quan venia el primer fred, es quedaven sols. Pujar al Serrat era tota una odissea ja que no es treia la neu en tot l’hivern, només fins a Llorts, i quedaven incomunicats des del novembre fins a primers de maig. En aquella època era l’únic hostal que hi havia al Serrat ja que només hi havia algunes bordes que els pagesos utilitzaven a l’estiu perquè tenien el bestiar conreant als prats. Tenien un jeep, que també utilitzaven per transportar els clients, i abans que no comencés a nevar el pujaven damunt uns troncs perquè les rodes no es fessin malbé i desconnectaven la bateria.

L’Emili era un home jovial, carinyós, per al qual la paraula era un contracte. Portava els comptes del negoci i preparava les notes. També era un gran amant de la caça i la pesca que podia practicar en aquests paratges de gran bellesa. La seva esposa, la Dolors –Lola- era una dona molt alegre i bromista. A l’inici era l’única persona que estava al capdavant de la cuina. Alhora se’n cuidava d’organitzar la feina que s’havia de dur a terme a les habitacions. Quan els infants de la casa tenien vacances, pujaven a l’Hostal del Serrat i ajudaven a la seva mare a realitzar nombroses tasques. Una d’elles era rentar plats però com que encara eren petits i no arribaven a la pica aleshores agafaven una caixa de fusta d’alguna casa de xampany i hi pujaven al damunt. Quan van ser més grans, cadascú tenia una feina assignada: la Dolors a qui li agradava més estar de cara al públic servia a les taules, la Magdalena ajudava a la cuina a preparar els entremesos i l’Emili tenia cura del bar i de servir les begudes a la terrassa. També era usual que amenitzés la vetllada amb una harmònica.

Per Sant Pere, la festa major del Serrat que té lloc el 29 de juny, l’Hostal del Serrat s’engalanava de cintes i altres decoracions. A dir dels parroquians era una de les millors perquè es feia el ball a l’interior de l’hostal atès que sovint plovia. La família Prats anava a collir beços que plantaven i posaven a la sala. No podien faltar els músics de la festa major. Cap a l’any 1955 cobraven unes 1.500 pessetes i els allotjaven i donaven de menjar ja que es quedaven dos o tres dies. El record de les festes majors d’antany és encara present a la ment de moltes persones tant pel menjar que es preparava com pels jocs i balls que s’hi feien. Era usual que es fes la “toia” i la família Prats comprava jocs de cafè i altres objectes per preparar la tómbola. Venien les tires ells mateixos i aleshores un músic anava treien un número. A l’Hostal tenien una nevera petita però no era suficient per proveir begudes a tants clients. A baix tenien el celler i, oportunament, l’aigua del riu passava per sota mateix i hi posaven uns cubells molt grans amb les ampolles de xampany i altres begudes. Quan agafaven alguna ampolla, les mans es quedaven geladíssimes!

A la família li agrada molt contar una anècdota i es que tenien un gos molt maco, de raça, que es deia Nord. L’Emili li posava unes cartes ben embolicades a l’interior del collar i li deia “Vés a veure les nenes” i el gos baixava fins a Ordino. Quan arribava, extenuat, li treien el collar i es posaven a llegir les cartes que el seu pare els enviava relatant tot el que havia passat a l’hostal. Sempre esperaven amb delit notícies del Serrat.

La Dolors Grau era molt bona cuinera i elaborava suculents àpats amb la caça. La seva especialitat era el civet i venien de tot arreu per menjar-ne. Com tants altres hotels de les Valls, no tenien carta i cada dia la cuinera preparava un àpat diferent segons la disponibilitat dels aliments i l’època de l’any. Allà mateix tenien un galliner i des de la terrassa es veien les gallines i conills. I els clients deien “Mira Lola, vull aquesta gallina” i mentre se n’anaven a caminar pels voltants la Dolors la desplumava i la cuinava. Dues vegades per setmana es preparaven paelles amb la cuina de llenya, sobretot el diumenge, i no donaven abast ja que cuinaven 30 o 40 paelles

L’any 1952, els preus que es practicaven eren els següents:

– esmorzar: 15 pessetes

– dinar: 30 pessetes

– berenar: 13 pessetes

– got de vi: 1 pesseta

– vermut: 3 pessetes

– cafè: 3 pessetes

– caliquenyo: 2 pessetes

A l’Hostal del Serrat, durant la Segona Guerra Mundial, hi passaven molts contrabandistes i gent que fugia de França. N’hi havia alguns que eren pistolers i gent que s’escapava de la justícia i anaven armats. L’Emili sempre els donava menjar i beure i, moltes vegades, li deien “no et pagarem” i treien la pistola posant-la damunt del taulell. Com no volia tenir cap tipus d’ensurt els deia “Si no voleu pagar, no pagueu. Mengeu i dormiu”. Sortosament els seus fills s’estaven a Ordino i només pujaven a l’estiu.

Quan na Dolors Prats va agafar el relleu, l’any 1970, va efectuar diverses reformes i va fer construir més habitacions. Al galliner van posar-hi la caldera de la calefacció i una bugaderia. A sobre van construir un menjador que tenia molt bona vista. La Dolors va portar l’Hostal fins el 1987. Endarrera quedaven els riures i corredisses dels germans Prats. Es girava la pàgina d’una època plena de joia i de grans vivències. Sempre quedarà en la memòria de moltes persones del país el tarannà obert de l’Emili Prats, de la Dolors Grau Rossell i com no dels seus fills. Van ser pioners en una terra inhòspita i per sempre més se’ls recordarà amb afecte.

 Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 15:17):