És difícil determinar la data a la qual va començar la família de Ca l’Oros a portar la fonda ja que durant l’aiguat de 1937 van desaparèixer molts documents personals i bona part dels arxius de la parròquia, però sabem que Josep Mas Baixench, ja era hoteler el 1886 i que també feia de traginer. L’antiga Fonda Oros es trobava a la plaça del Consell i era la casa pairal que, alhora, feia de fonda i cafè.
El seu fill Benito havia anat a estudiar a França i va començar a fer de mestre al tornar al país. Tot i així va continuar també amb la tradició hotelera ja que amb el magisteri no es guanyava prou la vida. L’any 1900 va decidir construir l’Hotel Oros en uns terrenys davant la fonda
Benito va casar-se amb Concepció Font la qual s’encarregava de la cuina de l’hotel. Els seus fills la descrivien com a una dona molt treballadora que tocava de peus a terra i sempre estava al peu del canó. En Benito era molt sociable, atenia a la clientela i era el que ara es considera un bon relacions publiques. El matrimoni va tenir 7 fills entre els quals en Josep que va continuar la nissaga hotelera.
La vida a Andorra era difícil i força precària, però el fet de tenir un hotel suposava per a la família Mas no mancar mai d’aliments perquè menjaven el que es preparava als clients i, aquests, aportaven diners en líquid quan la majoria dels habitants de les Valls solia viure del troc. Per fer-nos una idea, l’any 1912, la Collection des guides-Joanne, Pyrénées fa saber que a l’Hotel Oros el dinar costa 3 francs, el sopar -habitació inclosa- 4 i la pensió completa 6 francs.
Benito Mas era un home molt emprenedor i visionari que junt amb Pere Font -alhora familiar seu i Síndic General de les Valls- va redactar el 1915 una carta en francès dirigida a Woodrow Wilson, president dels Estats Units d’Amèrica, on posava de relleu la neutralitat d’ambdós països i expressava la solidaritat dels andorrans, la mateixa que els americans, amb el poble belga i envers els soldats francesos; precisava que feien una donació de milers de quilograms de tabac i mantes de llana ja que no podien enviar res més. Tanmateix, es posava a disposició dels turistes americans que visitessin Andorra. D’aquest primer contacte en va resultar la visita de Lawrence Fernworth, delegat de premsa a la Casa Blanca, que va venir a les nostres Valls i va efectuar unes filmacions per promocionar Andorra al seu país així com escrits, un dels quals va ser publicat al National Geographic. Aquest americà va conservar fins a la seva mort l’amistat que l’unia amb la família Mas.
El Josep, fill del Benito, va estudiar a França i quan va acabar els estudis d’hostaleria, va anar a treballar a Barcelona per tal d’adquirir experiència i va treballar fins i tot com a maître al cèlebre Hotel Ritz fins al 1936, quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola. Al tornar a Andorra i amb els diners que havia guanyat a Barcelona, va decidir fer obres per modernitzar l’hotel i acondicionar-lo amb nous avenços. Malauradament les reformes efectuades a l’hotel van ser inútils ja que l’aiguat se’l va endur tot sencer. No va quedar res !
El 8 de novembre de 1937, el diari francès l’Express, descriu la tragèdia que viu Andorra a conseqüència de les inundacions.
“A la porta del Cafè Mas, avui tancat, ens adonem del desastre. Aquest Cafè es trobava davant del magnífic Hotel Oros, renovat i ampliat durant aquests últims anys. Entre el Cafè i l’Hotel hi havia una gran plaça. L’hotel ha estat emportat com si fos palla sense que hi quedi cap traça (…). Mentre contemplava aquestes runes llastimoses amb el cor encongit, el Sr. Pepito Mas -successor del seu recordat pare en la direcció del desaparegut hotel- es dirigeix cap a mi i sense una paraula m’estreny llargament la mà. El seu semblant deixa veure una tristor profunda. Vull saber què ha passat i li demano com ha succeït aquest desastre (…) “La inundació s’ha produït cap a les 16 hores. En l’espai de 25 minuts ja no quedava res d’aquest costat”. Se’n recorden vostès de la terrassa de ciment armat situada al segon pis de l’hotel que era de 7 metres d’amplada i llarga de 36? No n’ha quedat res. La cuina de ferro d’un pes de 1.860 kgs que, segons sembla, s’hauria d’haver fet malbé al fons de l’aigua ha estat emportada com una fulla de paper (…)”.
Aquest és el relat esfereïdor d’aquella jornada. L’aiguat els va sorprendre de tal manera que no van ni tenir temps d’emportar-se la vaca que tenien darrere de l’hotel. Concepció Font va tenir l’encert d’agafar una capsa de ferro -en forma de llibre- que contenia documents de la família, desada en un amagatall que hi havia a la xemeneia de la cuina. Només havia tingut temps de travessar el carrer per anar cap al Cafè Oros, quan van veure com l’aiguat s’emportava l’hotel i les cases adjacents. Curiosament, van poder recuperar els cremalls de la cuina trobats, a la vora del riu, a Santa Coloma.
Amb els anys i treballant de valent, en Josep Mas va tornar a construir un hotel d’una quarantena d’habitacions que inaugurà l’any 1959.
Després i fins al 1967, el va portar en Josep; en aquesta nova etapa, comptava amb l’ajuda de la seva filla, l’Angelina.
D’aquell període, l’Angelina recorda la vinguda d’uns senyors grans -anglesos i americans- que havien estat a l’hotel quan eren ben joves i que demanaven si encara vivia el Benito. També venia molta gent a fer cures a Encamp ja que deien que l’alçada a la qual es trobava el poble era bona per als qui tenien problemes de pulmó.
En Josep Mas va donar molt bons consells a la seva filla: calia que apliqués la teoria de l’àvia que deia que, quan tingués clients disposats a fer una estada llarga, els havia d’atipar molt. El primer dia semblava que s’havien de menjar fins i tot els plats, el segon ja menjaven normalment i el tercer, com que ja estaven tips, ja es podien començar a guanyar la vida. El menú era senzill: uns entremesos, un plat de carn acompanyat amb unes mongetes, pastes o enciam i, de postres, hi havia flam o pastís.
Els hotels tradicionals havien estat portats per membres d’una mateixa família i no es podien permetre tenir treballadors ja que el que guanyaven a l’estiu servia per viure durant tot l’any. Els temps van canviar, el nombre de turistes va créixer i va caldre contractar treballadors que, en molts casos, no tenien aquest mateix esperit familiar. En Josep Mas va decidir vendre l’hotel que va passar a dir-se Hotel de França.
En Josep va penedir-se molt d’haver venut l’hotel però l’any 1996, amb voluntat de continuar la nissaga familiar, la seva filla va tornar-lo a comprar.
Si vols escoltar l’àudio clica a continuació:
Ludmilla Lacueva Canut 
Leave a Reply