Avui parlem d’una novel·la apassionant que és Diamant Blau de l’escriptora catalana Care Santos i publicat per l’editorial Columna.
Es tracta de la història de la seva família des del segle XVIII fins al segle XX. L’autora, a través del que li havia explicat la seva àvia, la Teresa Pujolà, ens endinsa dins del món d’una família burgesa, industrials del sector del tint a Mataró. I ja ho diuen que cases més grans han caigut, assistim a la caiguda d’aquest negoci i a la pèrdua d’un estatus social. Comencem amb el segle XX i la història de la Teresa Pujolà que s’enamora del lleter per al gran disgust de la seva mare que volia casar-la amb un futur notari que no l’estima. La Teresa és una noia que sap el que vol, té clar que s’estima al Claudi i res l’aturarà. A partir d’aquí, Care Santos ens porta als orígens de la seva nissaga i ens mostra com les accions o les decisions dels avantpassats tenen unes conseqüències que arrossegaran els descendents. M’ha sorprès la manera en què presenta els diferents moments, sense un ordre establert que a primera vista pot sobtar però aquests salts en el temps estan molt ben encaixats.
Encetem el misteri amb el Joseph Pujolar cabaler del mas Batet i la història de les seves quatre esposes que morien al poc de casar-se amb ell. Un personatge força inquietant que serà el portador d’una maledicció que com bé hem dit afectarà als seus familiars. Seguirem amb el Silvestre Pujolar que va fundar el negoci tèxtil a Mataró i el seu fill Florià que serà testimoni i actor de la ruïna familiar. Al voltant d’ells hi ha un bon planter de personatges molt interessants que juguen un paper molt actiu.
Hi ha dos elements a tenir en compte que ens acompanyen al llarg de la novel·la i són d’una part un rellotge de fusta que no dóna mai l’hora exacta i que toca quan algun membre de la família mort. No ho desvetllaré però és sorprenent l’origen d’aquest rellotge. Ho he trobat increïble i ingeniós.
D’altra part tenim la passió que sentia en Florià Pujolà per als ocells i especialment pel Diamant blau que és el títol d’aquesta novel·la.
Una història fascinant de lluites i empemta, de malediccions i de desafiament de les normes i convencions socials. Molt recomanable.
Canviem totalment de gènere i ens endinsem en una història del detectiu amateur Nero Wolfe i el seu ajudant Archie Goodwin. L’editorial Navona en la seva col·lecció negra ha tingut l’encert de recuperar el llibre Demasiados cocineros de l’escriptor nord-americà Rex Stout que va ser publicat per primera vegada el 1938.
Pels qui no conegueu aquest autor, va néixer el 1886 a Indiana i va publicar la seva primera novel·la de misteri el 1934 amb el títol Fer de Lance on apareix el detectiu Wolfe. Un personatge que ens delitarà al llarg de 48 títols.
Si us penseu que trobareu aquí la típica novel·la de misteri us equivoqueu completament. Nero Wolfe és un personatge que a priori no es fa estimar. Es tracta d’una persona força antipàtica, que no troba mai res bé. A més a més, degut al seu gran pes i dificultats per moure’s empra els serveis de l’Archie Goodwin que de fet serà qui ens relata les històries i que serà l’encarregat de complir les instruccions de Wolfe per anar a buscar proves mentre el detectiu es queda a casa. Tot plegat sembla ben estrany, un detectiu que no surt als carrers de Nova York i envia el seu ajudant perquè les trobi. I aquí està, la gran troballa. Wolfe és intel·ligent, ingeniós i resol els misteris tranquil·lament des de casa i al voltant d’un gran banquet. Seria l’antitesi de l’Hercules Poirot de l’Agatha Christie d’una part pel seu aspecte més descuidat i d’altra part perquè no agafa mai cap cas que sàpiga que no li pagaran. La solidaritat i la generositat no estan entre les seves qualitats.
Rarament surt de casa i en Demasiados cocineros, la cinquena entrega d’aquest famós detectiu, trobem un canvi al desplaçar-se cap al balneari de Kanawha a l’Estat de Virgínia. Nero Wolfe és un gran amant de la gastronomia i és el convidat d’honor que pronunciarà un discurs durant la conferència de clausura sobre la contribució americana a la haute cuisine. Quinze grans mestres seran convidats i la tranquil·litat es veurà enterbolida per l’assassinat d’un d’ells. Com no pot ser d’una altra manera la víctima és odiada per la majoria dels seus col·legues i serà complicat trobar l’assassí. Ja ho diu el títol masses cuiners i per tant masses egos. Però Wolfe, un finíssim observador amb un alt grau d’imaginació trobarà l’entrellat. És una història que t’enganxa immediatament i amb un estil molt àgil que barreja dos grans plaers com poden ser el misteri i la gastronomia. Bon appétit!
Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 20:59):
L’Emília Armengol havia estat sempre una bona cuinera, fins i tot diverses revistes franceses havien publicat alguna recepta seva. Les especialitats culinàries que preparava eren el civet de llebre i conill, costelles a la brasa i, evidentment, el trinxat. Les seves filles servien al menjador.
Francisco Molné Rogé va considerar que si la fonda estigués vora la carretera, treballarien més. Va fer una permuta, va canviar la casa vella on tenien la fonda amb una casa de Cal Ramon situada a la carretera. En aquell terreny hi havia una casa, un hort, un paller i una era on hi tenien vaques i bestiar.
Com no podien proveir-se de vi a Espanya, en Francisco va fer venir vi d’Algèria mentre va durar el conflicte bèl·lic al país veí. Eren barrils de fusta d’uns 100 litres, comprats a bon preu i que s’assemblava molt al vi espanyol. De França també feien venir la farina, oli i d’altres aliments necessaris.
Soldeu era el primer poble que el viatger trobava venint de França i on, sovint, dormia la primera nit que passava a les Valls d’Andorra, fet que s’explica per la inexistència de la població del Pas de la Casa constituïda als voltants del 1928 amb l’arribada del primer habitant. Cal recordar que Andorra era un país aïllat amb pocs recursos, al qual s’accedia per camins i a cavall de mules. Els pocs que s’aventuraven per les nostres contrades venien de París, Londres o d’alguna ciutat d’Estats Units d’Amèrica, on tenien a l’abast tota classe de comoditats i avenços que, òbviament, no trobaven a Andorra; també se sorprenien sovint amb els nostres costums. Tot i així, el poble comptava amb dues fondes.
La casa pairal tenia 14 habitacions i això s’explica perquè s’acostumava a allotjar i donar de menjar a les persones que treballaven a la casa com són els pastors i mossos. També cal tenir en compte que feien falta habitacions per allotjar la gent de pas.
Ja de ben joves, els germans Josep i Josefa Areny Casal treballaven de valent a casa. Sovint, acompanyaven amb una mula o un matxo als viatgers que s’hostatjaven a Cal Calbó i que volien anar cap a les Escaldes o Andorra la Vella. Els acompanyaven fins a Encamp i aprofitaven el viatge per comprar menjar o estris.
Carme Fité Solé, oriünda de Burch, va venir a treballar a Cal Calbó abans de casar-se l’any 1947 amb Josep Areny Casal, i després va fer-se càrrec de la cuina. Era ella qui tenia cura de preparar gustosos dinars i berenars amb pernil, llonganissa, embotits de casa, que encara avui molts andorrans recorden. Ella ha estat una de les artífexs de la bona reputació que ha tingut Cal Calbó i que ha perdurat durant tots aquests anys. Trobà una valuosa ajuda en la seva cunyada, la Josefa Areny, que servia aquells esplèndids àpats.
El març de 1931 es va inaugurar l’Hotel Pol. En aquest mateix lloc hi havia l’antiga fonda Pol –que era més petita- i al fer-se la carretera van decidir enderrocar l’edifici i construir un nou hotel més modern, l’entrada principal del qual tindria accés a la nova carretera.
El 1955, Antoni Cerqueda i Teresa Sierra van començar a regentar l’Hotel Pol just quan van tornar del viatge de noces. L’Antoni ja tenia una certa experiència a nivell hoteler ja que el seu germà regentava l’hotel Versalles on va treballar-hi durant tretze anys encarregant-se del bar i del restaurant.
El dia que hi havia eleccions a la vila, l’hotel s’omplia de gom a gom amb la gent que havia vingut a votar i que es quedava per dinar. Tanmateix venien les autoritats i tot un seguit de persones que depenent del partit al qual pertanyien sopaven al menjador de dalt o al menjador de baix. Tant si perdien com si guanyaven tots venien a sopar. Antoni Cerqueda anava d’un menjador a l’altre tenint cura que tot anés bé i li deien “Què diuen a l’altre menjador?” “No ho sé ara hi vaig” i a l’altre menjador li deien el mateix “Què diuen al menjador de dalt? “Ara hi vaig”.