# Llibres & Company 24.01.2016 # Diamant blau – Care Santos # Demasiados cocineros – Rex Stout

IMG_6240Avui parlem d’una novel·la apassionant que és Diamant Blau de l’escriptora catalana Care Santos i publicat per l’editorial Columna.

Es tracta de la història de la seva família des del segle XVIII fins al segle XX. L’autora, a través del que li havia explicat la seva àvia, la Teresa Pujolà, ens endinsa dins del món d’una família burgesa, industrials del sector del tint a Mataró. I ja ho diuen que cases més grans han caigut, assistim a la caiguda d’aquest negoci i a la pèrdua d’un estatus social. Comencem amb el segle XX i la història de la Teresa Pujolà que s’enamora del lleter per al gran disgust de la seva mare que volia casar-la amb un futur notari que no l’estima. La Teresa és una noia que sap el que vol, té clar que s’estima al Claudi i res l’aturarà. A partir d’aquí, Care Santos ens porta als orígens de la seva nissaga i ens mostra com les accions o les decisions dels avantpassats tenen unes conseqüències que arrossegaran els descendents. M’ha sorprès la manera en què presenta els diferents moments, sense un ordre establert que a primera vista pot sobtar però aquests salts en el temps estan molt ben encaixats.

Encetem el misteri amb el Joseph Pujolar cabaler del mas Batet i la història de les seves quatre esposes que morien al poc de casar-se amb ell. Un personatge força inquietant que serà el portador d’una maledicció que com bé hem dit afectarà als seus familiars. Seguirem amb el Silvestre Pujolar que va fundar el negoci tèxtil a Mataró i el seu fill Florià que serà testimoni i actor de la ruïna familiar. Al voltant d’ells hi ha un bon planter de personatges molt interessants que juguen un paper molt actiu.

Hi ha dos elements a tenir en compte que ens acompanyen al llarg de la novel·la i són d’una part un rellotge de fusta que no dóna mai l’hora exacta i que toca quan algun membre de la família mort. No ho desvetllaré però és sorprenent l’origen d’aquest rellotge. Ho he trobat increïble i ingeniós.

D’altra part tenim la passió que sentia en Florià Pujolà per als ocells i especialment pel Diamant blau que és el títol d’aquesta novel·la.

Una història fascinant de lluites i empemta, de malediccions i de desafiament de les normes i convencions socials. Molt recomanable.

 

Canviem totalment de gènere i ens endinsem en una història del detectiu amateur Nero Wolfe i el seu ajudant Archie Goodwin. L’editorial Navona en la seva col·lecció negra ha tingut l’encert de recuperar el llibre Demasiados cocineros de l’escriptor nord-americà Rex Stout que va ser publicat per primera vegada el 1938.

Pels qui no conegueu aquest autor, va néixer el 1886 a Indiana i va publicar la seva primera novel·la de misteri el 1934 amb el títol Fer de Lance on apareix el detectiu Wolfe. Un personatge que ens delitarà al llarg de 48 títols.

Si us penseu que trobareu aquí la típica novel·la de misteri us equivoqueu completament. Nero Wolfe és un personatge que a priori no es fa estimar. Es tracta d’una persona força antipàtica, que no troba mai res bé. A més a més, degut al seu gran pes i dificultats per moure’s empra els serveis de l’Archie Goodwin que de fet serà qui ens relata les històries i que serà l’encarregat de complir les instruccions de Wolfe per anar a buscar proves mentre el detectiu es queda a casa. Tot plegat sembla ben estrany, un detectiu que no surt als carrers de Nova York i envia el seu ajudant perquè les trobi. I aquí està, la gran troballa. Wolfe és intel·ligent, ingeniós i resol els misteris tranquil·lament des de casa i al voltant d’un gran banquet. Seria l’antitesi de l’Hercules Poirot de l’Agatha Christie d’una part pel seu aspecte més descuidat i d’altra part perquè no agafa mai cap cas que sàpiga que no li pagaran. La solidaritat i la generositat no estan entre les seves qualitats.

Rarament surt de casa i en Demasiados cocineros, la cinquena entrega d’aquest famós detectiu, trobem un canvi al desplaçar-se cap al balneari de Kanawha a l’Estat de Virgínia. Nero Wolfe és un gran amant de la gastronomia i és el convidat d’honor que pronunciarà un discurs durant la conferència de clausura sobre la contribució americana a la haute cuisine. Quinze grans mestres seran convidats i la tranquil·litat es veurà enterbolida per l’assassinat d’un d’ells. Com no pot ser d’una altra manera la víctima és odiada per la majoria dels seus col·legues i serà complicat trobar l’assassí. Ja ho diu el títol masses cuiners i per tant masses egos. Però Wolfe, un finíssim observador amb un alt grau d’imaginació trobarà l’entrellat. És una història que t’enganxa immediatament i amb un estil molt àgil que barreja dos grans plaers com poden ser el misteri i la gastronomia. Bon appétit!

Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 20:59):

 

 

 

# Llibres & Company 17.01.2016 # Hostal Palanques # Els pioners de l’hoteleria andorrana

Els orígens de la fonda Palanques els trobem amb el Francisco Molné Mora que compaginava la feina d’hostaler amb la de traginer i que anys més tard passaria el relleu al seu fill, en Francisco Molné Rogé –el Sisquet que junt amb la seva dona l’Emília Armengol Coma va tirar endavant el negoci i els seus vuit fills.

La casa vella se situava a dalt del poble al cap del carrer a cent metres de l’església parroquial de Sant Iscle. Al segon pis hi havia cambres, dues de les quals es llogaven i eren anomenades “habitacions dels forasters”. Les altres les ocupaven el matrimoni Molné, els vuit fills, els padrins i la tieta Dolors. També hi tenien una comuna que donava a un pou mort.

Familia Molne-llibreriapionersL’Emília Armengol havia estat sempre una bona cuinera, fins i tot diverses revistes franceses havien publicat alguna recepta seva. Les especialitats culinàries que preparava eren el civet de llebre i conill, costelles a la brasa i, evidentment, el trinxat. Les seves filles servien al menjador.

Els berenars, que costaven 75 cèntims o 1 pesseta, es feien els diumenges a la tarda. La gent venia de Sispony, Anyós, Pal, Arinsal, l’Aldosa i Llorts ja que els habitants del poble berenaven a casa seva i només s’apropaven a la fonda per fer tertúlia o a jugar a cartes. Aquests berenars consistien en costelles, embotits, pa, vi, aigua o en arengada a la brasa, amanida amb ceba, pa i vi.

L’Emília no solament cuinava per a les persones que venien a la fonda sinó també per al comú quan li ho demanaven. Generalment, el menú es composava de sopa com a entrant -moltes vegades feien escudella amb col, patates i cigrons- rostit o carn estofada.

Per Pasqua, es feien les caramelles i les noies arreglaven una cistella amb flors i cintes de colors. Els nois passaven pels carrers de la Massana cantant al so de l’acordió i aleshores a cada casa feien pujar la cistella, amb l’ajuda d’un bastó, fins a les finestres. Si hi havia noies els posaven llonganissa, ous i coques. Amb el que recollien, els nois convidaven les noies a fer un dinar a la fonda. L’Emília afegia el que mancava i preparava grans plates de crema. Després anaven tots a ballar a la Casa del Comú.

A part de la fonda, a la planta baixa de la casa tenien una tenda on es podia trobar totes aquelles coses que feien falta en un poble però, lògicament, en petites quantitats.

A la botiga hi havia tot tipus de productes: oli, vi, sabó, pasta de sopa, xocolata…. També tenien espècies guardades en pots de llauna ben arrenglerats a les prestatgeries i que havien contingut anteriorment caramels o altres coses. El safrà es venia en sobres petits de quatre o cinc tiretes i el te, a la menuda. També molien allà mateix el cafè amb un molinet i el torraven.

El diumenge, les dones dels pobles sortien de missa i anaven a comprar a Cal Palanques els estris o menjar que necessitaven. A la botiga es fiava, s’anotava el que devien en un llibre de caixa -cada casa tenia un full- i pagaven més tard, sovint després de vendre bestiar a la Fira. Si no podien pagar amb diners feien un intercanvi i donaven bestiar.

palanques en construccio-llibreria pionersFrancisco Molné Rogé va considerar que si la fonda estigués vora la carretera, treballarien més. Va fer una permuta, va canviar la casa vella on tenien la fonda amb una casa de Cal Ramon situada a la carretera. En aquell terreny hi havia una casa, un hort, un paller i una era on hi tenien vaques i bestiar.

Finalment, el dia 15 d’agost de 1935 es va inaugurar l’hostal que tenia 20 cambres, un bany al primer pis i cada habitació tenia un lavabo amb aigua corrent. El menjador estava reservat per a la gent del poble o pagesos que venien entre setmana. A dalt, al primer pis, els clients de l’hostal tenien un altre menjador a la seva disposició.

En Sisquet era subsíndic quan va inaugurar l’hotel, el 1936, però el Consell General va destituir el Síndic General i aleshores va assumir aquest càrrec. Així doncs, a l’estiu d’aquell mateix any, a l’Hostal Palanques, l’Eduard Molné ajudava a fer els passaports i el seu pare els signava.

Durant la Guerra Civil Espanyola, tres o quatre gendarmes van hostatjar-se a l’Hostal Palanques i pagaven en francs ja que tenia més valor que la pesseta. Però no tothom estava content amb la vinguda dels gendarmes. Fins i tot havien amenaçat en Francisco Molné ja que pensaven que era responsable de la seva presència, li deien “Et pelarem!”. A més dels gendarmes, hi van tenir refugiats dels dos bàndols.

Palanques amb musics-llibreriapionersCom no podien proveir-se de vi a Espanya, en Francisco va fer venir vi d’Algèria mentre va durar el conflicte bèl·lic al país veí. Eren barrils de fusta d’uns 100 litres, comprats a bon preu i que s’assemblava molt al vi espanyol. De França també feien venir la farina, oli i d’altres aliments necessaris.

Quan va arribar la Segona Guerra Mundial Eduard Molné va ajudar molta gent que fugia del nazisme i una nit els nazis van fer una incursió al país i se’l van endur cap a Tolosa junt amb uns polonesos. Sortosament i gràcies a les nombroses gestions fetes per la família van poder alliberar-lo i va tornar sa i estalvi cap a casa.

Temps de canvis. Els anys cinquanta van arrendar l’hostal i ja mai més la Família Molné ha tornat a portar l’hostal que continua arrendat.

Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 9:50)

# Llibres & Company 10.01.2016 # Cal Calbó # Els pioners de l’hoteleria andorrana

Vista parcial Soldeu-llibreriadepionersSoldeu era el primer poble que el viatger trobava venint de França i on, sovint, dormia la primera nit que passava a les Valls d’Andorra, fet que s’explica per la inexistència de la població del Pas de la Casa constituïda als voltants del 1928 amb l’arribada del primer habitant.  Cal recordar que Andorra era un país aïllat amb pocs recursos, al qual s’accedia per camins i a cavall de mules. Els pocs que s’aventuraven per les nostres contrades venien de París, Londres o d’alguna ciutat d’Estats Units d’Amèrica, on tenien a l’abast tota classe de comoditats i avenços que, òbviament, no trobaven a Andorra; també se sorprenien sovint amb els nostres costums. Tot i així, el poble comptava amb dues fondes.

Cal Calbó va viure dues etapes: en la primera acollia i allotjava viatgers fins i tot andorrans o els qui anaven a França amb els ramats durant la transhumància. Pujaven a peu amb els ramats fins a Soldeu i feien nit a Cal Calbó i, al dia següent, continuaven la seva ruta. En la segona, als voltants de 1965, van deixar d’oferir allotjament i es van dedicar a la restauració ja que només donaven dinars i berenars. Molta gent del país hi feia cap, sobretot el diumenge, i així va ser fins a l’any 1985.

Façana i nens - llbreriadepionersLa casa pairal tenia 14 habitacions i això s’explica perquè s’acostumava a allotjar i donar de menjar a les persones que treballaven a la casa com són els pastors i mossos. També cal tenir en compte que feien falta habitacions per allotjar la gent de pas.

Havia començat a fer de fonda per circumstàncies naturals, no per vocació, ja que solien acollir la gent de pas que els demanava allotjament. A poc a poc, la casa es va anar transformant en fonda tot i que no hi va haver mai cap rètol que ho indiqués.

La casa ha estat sempre arrebossada i, l’any 1935, es va fer una important modificació. A l’interior, hi havia fusta per tot arreu i netejar-la era difícil ja que s’entrava a casa després d’atendre el bestiar o es venia del carrer amb les sabates plenes de fang i s’embrutava tot. Aleshores, les dones de la casa van voler posar mosaic i el padrí -Josep Areny Calbó- hi va accedir. El padrí era qui administrava els diners i els va dir amb gran saviesa “bé, us posaré mosaic però a la meva habitació no vull que es posi mosaic, es mantindrà la fusta” i va tenir molta raó perquè se’n van penedir tots: “el mosaic és fred com la pesta”.

Primer automobil-llibreriadepionersJa de ben joves, els germans Josep i Josefa Areny Casal treballaven de valent a casa. Sovint, acompanyaven amb una mula o un matxo als viatgers que s’hostatjaven a Cal Calbó i que volien anar cap a les Escaldes o Andorra la Vella. Els acompanyaven fins a Encamp i aprofitaven el viatge per comprar menjar o estris.

Els productes que se servien a la taula de Cal Calbó s’elaboraven a casa, com se solia fer. Tenien dos horts un darrere de la casa i un davant. Es mataven cinc porcs a l’any i tenien gallines, conills, corders….. Després, cap als anys cinquanta, va esdevenir habitual anar a comprar al mercat de la Seu d’Urgell tot allò que no fos bestiar.

El llibre de l’anglès Robert Herring del 1926-The President’s hat- dóna una idea més precisa del que se solia menjar a Cal Calbó. “La cuina de Madame estava bé. De seguida els va portar la sopa quan varen assentar-se al final de la taula en un llarg banc. (…) “Senyors, la sopa”. “I quina sopa! Fragàncies amb gustos, gustos que es poden separar; sopa amb col, i grans crostons de pa. Sopa per fer feliç el cor d’un home (…) Va seguir una truita i vedella amb una amanida, patates i després fruita i bescuits dolços.”

Familia Calbo - llibreriadepionersCarme Fité Solé, oriünda de Burch, va venir a treballar a Cal Calbó abans de casar-se l’any 1947 amb Josep Areny Casal, i després va fer-se càrrec de la cuina. Era ella qui tenia cura de preparar gustosos dinars i berenars amb pernil, llonganissa, embotits de casa, que encara avui molts andorrans recorden. Ella ha estat una de les artífexs de la bona reputació que ha tingut Cal Calbó i que ha perdurat durant tots aquests anys. Trobà una valuosa ajuda en la seva cunyada, la Josefa Areny, que servia aquells esplèndids àpats.

Durant la Segona Guerra Mundial, les nostres muntanyes van veure passar moltes persones que fugien les atrocitats de la guerra. Sovint no tenien diners per pagar i la família Areny mostrava la seva humanitat i els acollia, els alimentava i els deia: “Ja pagareu!”. Cal dir que era atípic, però en moments tan durs com aquells, els sentiments s’imposaven. Cal Calbó va acollir molta gent i d’històries se’n podrien explicar un niu com la d’un home malalt que es va estar vuit dies a Cal Calbó. Al moment de marxar va dir al padrí, Josep Areny Calbó: “M’hauríeu de guardar la maleta”, aquest la hi va guardar, amagant-la en una menjadora a la cort. Al cap de cinc anys, van venir uns familiars d’aquell home a recollir-la i, molt sorpresos, van descobrir que era plena d’or! Una vegada més, aquesta família va fer prova d’honestedat i aquest no és l’únic cas.

Amb l’apogeu dels esports d’hivern i la modernització constant dels equipaments de les pistes d’esquí de Soldeu-el Tarter, el poble de Soldeu ha experimentat un gran desenvolupament i, davant la manca d’infraestructura, s’han construït hotels amb els últims avenços que no tenen res a veure amb les fondes d’antany.

A la casa pairal de Cal Calbó ja fa anys que no fan fonda ni restauració però els fills d’en Josep Areny Casals han agafat el relleu i han continuat amb la tradició hotelera amb uns magnífics hotels.

Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 14:21)

# Llibres & Company 3.01.2016 # Hotel Pol # Els pioners de l’hoteleria andorrana

Hotel Pol anticEl març de 1931 es va inaugurar l’Hotel Pol. En aquest mateix lloc hi havia l’antiga fonda Pol –que era més petita- i al fer-se la carretera van decidir enderrocar l’edifici i construir un nou hotel més modern, l’entrada principal del qual tindria accés a la nova carretera.

Així doncs, en Julià Pol i el seu fill Josep van construir l’hotel. En Josep Pol Ros compaginava la feina d’hostaler amb la seva companyia d’autobusos la Hispano-Andorrana la qual regentava amb d’altres socis. La seva mare -Agustina Ros- s’ocupava de la cuina i la seva esposa -Maria Codina d’Andorra la Vella- se’n cuidava del menjador.

L’Hotel tenia unes 29 habitacions. A l’entrar hi havia una botiga, dos menjadors de primera i segona classe i al darrera la cuina. Les habitacions estaven repartides en dos pisos i a cada un hi havia una sala de bany.

El 1940, en Julià Pol va arrendar l’hotel al seu germà Ventura, que havia estat treballant a França, i va fer-se’n càrrec junt amb la seva esposa –una cuinera molt bona- que era germana de la senyora del Miquel Roca, arrendatari de l’Hotel Principal. Van fer funcionar l’Hotel Pol treballant de valent i van enviar a Barcelona el seu fill, en René, perquè aprengués l’ofici de cuiner. Va treballar fins i tot a l’Hotel Ritz per marxar més tard cap a França.

A l’Hotel Pol s’hi hostatjava en Francesc Viadiu, que havia instal·lat el seu centre d’operacions allí. Tal com hem pogut llegir en el relat d’Eduard Molné de Cal Palanques, portaven els refugiats fins a Sant Julià de Lòria on Viadiu i els seus col·laboradors els atenien i proporcionaven menjar a l’Hotel Pol. També s’encarregaven de fer les gestions oportunes perquè poguessin seguir el seu camí quan s’havien recuperat de les ferides i membres gelats. En Francesc Viadiu va guardar una gran amistat amb la família Pol que tant el va recolzar i el seu fill continuava hostatjant-se a l’Hotel Pol quan visitava Andorra.

En aquella època no hi havia carta de menús i es menjava el que tenia preparat la cuinera: patates amb col, amb bròquil, mongetes, carn i peix -un dia a la setmana o en alguna celebració religiosa durant la qual es prohibia menjar carn-. Emili Grau Tor recordava haver-los venut truites que havia anat a pescar ell mateix al riu i també cireres que recollien d’uns cirerers –una desena- plantats des de l’església fins a l’Hotel Pol. Les cireres collides es repartien entre el jovent del poble que no perdien temps per menjar-se-les totes. L’Emili, però, les venia a l’Hotel Pol.

El 1955, en Ventura Pol i la seva muller van deixar la gestió de l’Hotel Pol per donar pas a una nova generació d’hotelers amb moltes ganes de crear un ambient sociable i acollidor.

Antoni Cerqueda i SraEl 1955, Antoni Cerqueda i Teresa Sierra van començar a regentar l’Hotel Pol just quan van tornar del viatge de noces. L’Antoni ja tenia una certa experiència a nivell hoteler ja que el seu germà regentava l’hotel Versalles on va treballar-hi durant tretze anys encarregant-se del bar i del restaurant.

Així doncs el jove matrimoni va prendre possessió de l’Hotel Pol que van engrandir per la part de darrera a fi i efecte de tenir més habitacions quedant finalment en una cinquantena.

Davant la manca d’espai, van llogar una parcel·la darrera l’hotel que en un primer temps va ser una terrassa amb jardí i amb una pista al mig per ballar envoltada de taules. Finalment, en aquest terreny van construir-hi un local que esdevingué el “menjador de dalt”, l’altre trobant-se a la planta baixa de l’hotel. Dins del nou menjador hi tenien una gran peixera que feien servir de viver que abasteixien de truites de riu que anava a pescar Antoni Cerqueda al vespre.

Els menús eren senzills i es componien generalment de tres plats: entremesos, arròs o canalons, macarrons, carn, peix i postre. Curiosament hi havia un lauredià que sempre demanava per menjar arròs amb esquirol. Ell anava a caçar els esquirols i els portava a l’hotel perquè els hi cuinessin tal com li agradaven.

Menjador hotel PolEl dia que hi havia eleccions a la vila, l’hotel s’omplia de gom a gom amb la gent que havia vingut a votar i que es quedava per dinar. Tanmateix venien les autoritats i tot un seguit de persones que depenent del partit al qual pertanyien sopaven al menjador de dalt o al menjador de baix. Tant si perdien com si guanyaven tots venien a sopar. Antoni Cerqueda anava d’un menjador a l’altre tenint cura que tot anés bé i li deien “Què diuen a l’altre menjador?” “No ho sé ara hi vaig” i a l’altre menjador li deien el mateix “Què diuen al menjador de dalt? “Ara hi vaig”.

Els anys varen anar passant i finalment van regentar l’hotel fins al 1967, any que es van traslladar a l’hotel de la seva propietat a Santa Coloma, l’Hotel Cerqueda, i que van portar amb l’ajuda dels seus fills.

Al marxar el matrimoni Cerqueda de l’Hotel Pol, els propietaris -Maria Rosa Pol i el seu marit Amadeu Piqueras- van decidir tirar avall l’edifici del 1931 i construir-ne un de nou. I així fou que, seguint la tradició familiar, l’Hotel Pol tornà a obrir les seves portes el 1968 amb un altre aspecte i tots els avenços moderns de l’època ampliant-lo vuit anys més tard per tal de suplir les mancances d’habitacions.

L’hotel tenia 60 habitacions i 10 suites. La tarifa de l’hotel per a una persona era la següent:

            Habitació (amb cambra de bany)      200 pessetes

            Sopar                                                  200 pessetes

            Esmorzar                                             50 pessetes

Maria Rosa Pol i Amadeu Piqueras van oferir un ambient acollidor i familiar per als clients que els visitaven en aquest hotel que avui dia està tancat.

Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 14:40)