Soldeu era el primer poble que el viatger trobava venint de França i on, sovint, dormia la primera nit que passava a les Valls d’Andorra, fet que s’explica per la inexistència de la població del Pas de la Casa constituïda als voltants del 1928 amb l’arribada del primer habitant. Cal recordar que Andorra era un país aïllat amb pocs recursos, al qual s’accedia per camins i a cavall de mules. Els pocs que s’aventuraven per les nostres contrades venien de París, Londres o d’alguna ciutat d’Estats Units d’Amèrica, on tenien a l’abast tota classe de comoditats i avenços que, òbviament, no trobaven a Andorra; també se sorprenien sovint amb els nostres costums. Tot i així, el poble comptava amb dues fondes.
Cal Calbó va viure dues etapes: en la primera acollia i allotjava viatgers fins i tot andorrans o els qui anaven a França amb els ramats durant la transhumància. Pujaven a peu amb els ramats fins a Soldeu i feien nit a Cal Calbó i, al dia següent, continuaven la seva ruta. En la segona, als voltants de 1965, van deixar d’oferir allotjament i es van dedicar a la restauració ja que només donaven dinars i berenars. Molta gent del país hi feia cap, sobretot el diumenge, i així va ser fins a l’any 1985.
La casa pairal tenia 14 habitacions i això s’explica perquè s’acostumava a allotjar i donar de menjar a les persones que treballaven a la casa com són els pastors i mossos. També cal tenir en compte que feien falta habitacions per allotjar la gent de pas.
Havia començat a fer de fonda per circumstàncies naturals, no per vocació, ja que solien acollir la gent de pas que els demanava allotjament. A poc a poc, la casa es va anar transformant en fonda tot i que no hi va haver mai cap rètol que ho indiqués.
La casa ha estat sempre arrebossada i, l’any 1935, es va fer una important modificació. A l’interior, hi havia fusta per tot arreu i netejar-la era difícil ja que s’entrava a casa després d’atendre el bestiar o es venia del carrer amb les sabates plenes de fang i s’embrutava tot. Aleshores, les dones de la casa van voler posar mosaic i el padrí -Josep Areny Calbó- hi va accedir. El padrí era qui administrava els diners i els va dir amb gran saviesa “bé, us posaré mosaic però a la meva habitació no vull que es posi mosaic, es mantindrà la fusta” i va tenir molta raó perquè se’n van penedir tots: “el mosaic és fred com la pesta”.
Ja de ben joves, els germans Josep i Josefa Areny Casal treballaven de valent a casa. Sovint, acompanyaven amb una mula o un matxo als viatgers que s’hostatjaven a Cal Calbó i que volien anar cap a les Escaldes o Andorra la Vella. Els acompanyaven fins a Encamp i aprofitaven el viatge per comprar menjar o estris.
Els productes que se servien a la taula de Cal Calbó s’elaboraven a casa, com se solia fer. Tenien dos horts un darrere de la casa i un davant. Es mataven cinc porcs a l’any i tenien gallines, conills, corders….. Després, cap als anys cinquanta, va esdevenir habitual anar a comprar al mercat de la Seu d’Urgell tot allò que no fos bestiar.
El llibre de l’anglès Robert Herring del 1926-The President’s hat- dóna una idea més precisa del que se solia menjar a Cal Calbó. “La cuina de Madame estava bé. De seguida els va portar la sopa quan varen assentar-se al final de la taula en un llarg banc. (…) “Senyors, la sopa”. “I quina sopa! Fragàncies amb gustos, gustos que es poden separar; sopa amb col, i grans crostons de pa. Sopa per fer feliç el cor d’un home (…) Va seguir una truita i vedella amb una amanida, patates i després fruita i bescuits dolços.”
Carme Fité Solé, oriünda de Burch, va venir a treballar a Cal Calbó abans de casar-se l’any 1947 amb Josep Areny Casal, i després va fer-se càrrec de la cuina. Era ella qui tenia cura de preparar gustosos dinars i berenars amb pernil, llonganissa, embotits de casa, que encara avui molts andorrans recorden. Ella ha estat una de les artífexs de la bona reputació que ha tingut Cal Calbó i que ha perdurat durant tots aquests anys. Trobà una valuosa ajuda en la seva cunyada, la Josefa Areny, que servia aquells esplèndids àpats.
Durant la Segona Guerra Mundial, les nostres muntanyes van veure passar moltes persones que fugien les atrocitats de la guerra. Sovint no tenien diners per pagar i la família Areny mostrava la seva humanitat i els acollia, els alimentava i els deia: “Ja pagareu!”. Cal dir que era atípic, però en moments tan durs com aquells, els sentiments s’imposaven. Cal Calbó va acollir molta gent i d’històries se’n podrien explicar un niu com la d’un home malalt que es va estar vuit dies a Cal Calbó. Al moment de marxar va dir al padrí, Josep Areny Calbó: “M’hauríeu de guardar la maleta”, aquest la hi va guardar, amagant-la en una menjadora a la cort. Al cap de cinc anys, van venir uns familiars d’aquell home a recollir-la i, molt sorpresos, van descobrir que era plena d’or! Una vegada més, aquesta família va fer prova d’honestedat i aquest no és l’únic cas.
Amb l’apogeu dels esports d’hivern i la modernització constant dels equipaments de les pistes d’esquí de Soldeu-el Tarter, el poble de Soldeu ha experimentat un gran desenvolupament i, davant la manca d’infraestructura, s’han construït hotels amb els últims avenços que no tenen res a veure amb les fondes d’antany.
A la casa pairal de Cal Calbó ja fa anys que no fan fonda ni restauració però els fills d’en Josep Areny Casals han agafat el relleu i han continuat amb la tradició hotelera amb uns magnífics hotels.
Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 14:21)
Ludmilla Lacueva Canut 
Leave a Reply