Els orígens de la fonda Palanques els trobem amb el Francisco Molné Mora que compaginava la feina d’hostaler amb la de traginer i que anys més tard passaria el relleu al seu fill, en Francisco Molné Rogé –el Sisquet que junt amb la seva dona l’Emília Armengol Coma va tirar endavant el negoci i els seus vuit fills.
La casa vella se situava a dalt del poble al cap del carrer a cent metres de l’església parroquial de Sant Iscle. Al segon pis hi havia cambres, dues de les quals es llogaven i eren anomenades “habitacions dels forasters”. Les altres les ocupaven el matrimoni Molné, els vuit fills, els padrins i la tieta Dolors. També hi tenien una comuna que donava a un pou mort.
L’Emília Armengol havia estat sempre una bona cuinera, fins i tot diverses revistes franceses havien publicat alguna recepta seva. Les especialitats culinàries que preparava eren el civet de llebre i conill, costelles a la brasa i, evidentment, el trinxat. Les seves filles servien al menjador.
Els berenars, que costaven 75 cèntims o 1 pesseta, es feien els diumenges a la tarda. La gent venia de Sispony, Anyós, Pal, Arinsal, l’Aldosa i Llorts ja que els habitants del poble berenaven a casa seva i només s’apropaven a la fonda per fer tertúlia o a jugar a cartes. Aquests berenars consistien en costelles, embotits, pa, vi, aigua o en arengada a la brasa, amanida amb ceba, pa i vi.
L’Emília no solament cuinava per a les persones que venien a la fonda sinó també per al comú quan li ho demanaven. Generalment, el menú es composava de sopa com a entrant -moltes vegades feien escudella amb col, patates i cigrons- rostit o carn estofada.
Per Pasqua, es feien les caramelles i les noies arreglaven una cistella amb flors i cintes de colors. Els nois passaven pels carrers de la Massana cantant al so de l’acordió i aleshores a cada casa feien pujar la cistella, amb l’ajuda d’un bastó, fins a les finestres. Si hi havia noies els posaven llonganissa, ous i coques. Amb el que recollien, els nois convidaven les noies a fer un dinar a la fonda. L’Emília afegia el que mancava i preparava grans plates de crema. Després anaven tots a ballar a la Casa del Comú.
A part de la fonda, a la planta baixa de la casa tenien una tenda on es podia trobar totes aquelles coses que feien falta en un poble però, lògicament, en petites quantitats.
A la botiga hi havia tot tipus de productes: oli, vi, sabó, pasta de sopa, xocolata…. També tenien espècies guardades en pots de llauna ben arrenglerats a les prestatgeries i que havien contingut anteriorment caramels o altres coses. El safrà es venia en sobres petits de quatre o cinc tiretes i el te, a la menuda. També molien allà mateix el cafè amb un molinet i el torraven.
El diumenge, les dones dels pobles sortien de missa i anaven a comprar a Cal Palanques els estris o menjar que necessitaven. A la botiga es fiava, s’anotava el que devien en un llibre de caixa -cada casa tenia un full- i pagaven més tard, sovint després de vendre bestiar a la Fira. Si no podien pagar amb diners feien un intercanvi i donaven bestiar.
Francisco Molné Rogé va considerar que si la fonda estigués vora la carretera, treballarien més. Va fer una permuta, va canviar la casa vella on tenien la fonda amb una casa de Cal Ramon situada a la carretera. En aquell terreny hi havia una casa, un hort, un paller i una era on hi tenien vaques i bestiar.
Finalment, el dia 15 d’agost de 1935 es va inaugurar l’hostal que tenia 20 cambres, un bany al primer pis i cada habitació tenia un lavabo amb aigua corrent. El menjador estava reservat per a la gent del poble o pagesos que venien entre setmana. A dalt, al primer pis, els clients de l’hostal tenien un altre menjador a la seva disposició.
En Sisquet era subsíndic quan va inaugurar l’hotel, el 1936, però el Consell General va destituir el Síndic General i aleshores va assumir aquest càrrec. Així doncs, a l’estiu d’aquell mateix any, a l’Hostal Palanques, l’Eduard Molné ajudava a fer els passaports i el seu pare els signava.
Durant la Guerra Civil Espanyola, tres o quatre gendarmes van hostatjar-se a l’Hostal Palanques i pagaven en francs ja que tenia més valor que la pesseta. Però no tothom estava content amb la vinguda dels gendarmes. Fins i tot havien amenaçat en Francisco Molné ja que pensaven que era responsable de la seva presència, li deien “Et pelarem!”. A més dels gendarmes, hi van tenir refugiats dels dos bàndols.
Com no podien proveir-se de vi a Espanya, en Francisco va fer venir vi d’Algèria mentre va durar el conflicte bèl·lic al país veí. Eren barrils de fusta d’uns 100 litres, comprats a bon preu i que s’assemblava molt al vi espanyol. De França també feien venir la farina, oli i d’altres aliments necessaris.
Quan va arribar la Segona Guerra Mundial Eduard Molné va ajudar molta gent que fugia del nazisme i una nit els nazis van fer una incursió al país i se’l van endur cap a Tolosa junt amb uns polonesos. Sortosament i gràcies a les nombroses gestions fetes per la família van poder alliberar-lo i va tornar sa i estalvi cap a casa.
Temps de canvis. Els anys cinquanta van arrendar l’hostal i ja mai més la Família Molné ha tornat a portar l’hostal que continua arrendat.
Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 9:50)
Ludmilla Lacueva Canut 
Leave a Reply