# Llibres & Company 28.02.2016 # Hotel Lutetia – Pierre Assouline # Writers’ War Board

IMG_6451Avui us parlaré d’un llibre fantàstic, Hotel Lutetia de l’escriptor francès Pierre Assouline que es va publicar fa uns anys a França i que l’editorial Navona recupera enguany. Ens endinssem en la vida del magnífic hotel Lutetia de París a través de la mirada d’Édouard Kiefer, un alsacià, que és un antic policia que s’encarrega de la seguretat. No hi ha res que s’escapi a la mirada d’aquest home. Un hotel és un com una escena de teatre on desfilen els treballadors, els clients fixos i les seves manies. Un petit món, en aquest establiment de luxe i d’excel·lència, on tothom està pendent de tothom i en Kiefer, com a bon alsacià, era metòdic, discret i rigorós.

Coneixem als treballadors d’aquest establiment i als clients fixos però un esdeveniment canviarà les seves vides: la Segona Guerra Mundial. Ja res serà igual. De fet, la novel·la s’estructura en 3 parts: abans de la Guerra, durant l’ocupació alemanya, i després de la guerra amb l’arribada dels supervivents dels camps.

El llibre comença amb un passatge una mica inquietant: “Desde hacía cierto tiempo, me miraban mal. Esta impresión no se puede explicar. Una secretaria que modificaba su itinerario para no cruzarse conmigo, un cocinero que volvía la mirada, rumores a mis espaldas a la menor incursión en el restaurante, cuchicheos de las mujeres de la limpieza en las dependencias de servicio.”

Així comença el relat de la mà d’Edouard Kiefer, el nostre narrador, just al final de la Guerra. Recordem que és alsacià i parla l’alemany. Durant el conflicte bèl·lic, continuarà encarregant-se de la seguretat d’aquest hotel que els alemanys han ocupat convertint-lo en l’agència militar de la intel·ligència alemanya. Pierre Assouline ens endinsa magistralment en aquest decorat i atmosfera de grans canvis. La seva narració és tant realista que sembla que estiguem allà mateix com espectadors veient entrant i sortint als hostes i vivint els moments difícils. Veiem passar personatges molt coneguts com James Joyce, Saint-Exupéry així com el General de Gaulle.

La part més punyent del llibre, és la tercera amb la desfilada dels supervivents dels camps de concentració i on se’ns presenta diferents personatges amb els seus testimonis. A través d’aquest llibre assistim a la història d’un hotel emblemàtic, un gran palace parisenc, que ha estat testimoni de les hores més tristes de la història de França

I seguint amb aquest període de la Segona Guerra Mundial, no sé si sabies que es va fundar als Estats Units el Writers’ War Board, una organització de propaganda coordinada per escriptors nord-americans i agències governamentals i tot això amb l’objectiu de que els ajudessin a guanyar la guerra a través dels escrits de propaganda. Era el que ells en deien “L’estratègia de la veritat” i necessitaven aquests escriptors per fer arribar la informació. Una de les curiositats és que aquesta organització va començar a treballar tot just després de l’atac de Pearl Harbor.

Un dels escriptors que va ser reclamat pel Departament del Tresor va ser el Rex Stout, del qual en vam parlar amb el seu llibre Demasiados cocineros, i que va treballar activament per aquesta causa com a president.

Aquesta xarxa de propaganda es presentava en varis suports, tant podien ser escrits com cançons, discursos, guions, novel·les radiofòniques o xerrades dels escriptors. Tots estaven units i presents per ajudar a l’esforç de guerra.

Per que us feu una idea, en el seu primer any van mobilitzar 2000 escriptors i varen produir més de 8000 relats, guions radiofònics, poemes, llibres i altra material de propaganda.

 Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 16:43):

 

 

# Llibres & Company 21.02.2016 # Hotel Coma # Els pioners de l’hoteleria andorrana

Fonda-llibreriadepionersPresumiblement, la fonda Coma ja existia a finals del segle XIX, en mans de Bonaventura Coma Riba de Cal Ramonguem i de la seva esposa M. Antònia Pintat Moles, oriünda de Meritxell. En Bonaventura era, alhora, hostaler, pagès i traginer i, també, bon negociant. Tenia molt bestiar, vaques, cavalls, mules, ja que freqüentava totes les fires. Cada setmana, amb uns mossos que tenia llogats, anava a Espanya a comprar allò que havien de menester per la fonda. També feia de guia i conduïa els viatgers que venien a Andorra o els barcelonins que pujaven ocasionalment a caçar.

La fonda estava situada prop de l’església d’Ordino i era petita. A la planta baixa hi havia la botiga, plena de tota mena de gènere i pel que fa al primer pis, hi havia la cuina amb uns fogons de carbó i uns cremalls, cocotes on es feien coure els pollastres i els conills, una olla, cassoles de terra on guisaven la carn amb suc i bolets. També hi havia una aigüera amb una pica de pedra i ceràmica de color blau, groc i blanc, a la paret. Al menjador, destacava una taula llarga on cabien vuit o deu persones per banda i un escudeller on guardaven uns plats de postres que representaven els dotze mesos de l’any. Aquest escudeller el poder admirar avui en dia a l’Hotel Coma. Al pis de sobre hi tenien tres habitacions, una de les quals es reservava per a la família. Una de les cambres era una sala comuna amb quatre llits -dos de matrimoni i dos individuals- un dels quals estava situat en una alcova. La fonda era petita i quan tenien molts hostes que insistien per quedar-se a dormir, havien de posar matalassos a terra o de condicionar taules que feien servir de llit.

Familia Coma-llibreriadepionersEl 1913, el seu fill, en Bonaventura Coma Pintat, que feia de traginer i de guia, va casar-se amb Maria Coma i va fer-se càrrec de la fonda. D’aquesta unió nasqueren cinc noies: Rosita, Maria, Ventureta, Mercè i Carolina.

En Bonaventura era una persona molt seriosa, però a les nits, per distreure els hostes o els que venien al cafè, organitzava jocs, entre altres, els de cartes. Un d’aquests jocs consistia en omplir d’aigua una galleda, posar-hi una poma que calia agafar amb la boca, després de ficar el cap dins la galleda, per subjectar-la millor i, quan s’aixecaven, es mullaven completament. També li agradava molt envoltar-se de jovent i fer broma.

Maria Coma Areny era una dona molt bona i obsequiosa. Quan arribava algú amb la roba mullada, el feia canviar i li assecava la roba. Encara avui, és una persona molt recordada, sobretot per contrabandistes que passaven la muntanya amb neu i arribaven rendits a la fonda. De seguida els preparava un bon plat de sopa i se n’ocupava. Si algú del poble necessitava alguna cosa, per exemple oli, li’n donava mitja ampolla sense escatimar i sempre havia estat així. Era una dona molt acollidora.

Les seves especialitats culinàries eren: escudella, canalons, macarrons, civets, estofats, cuixes de corder, pollastre rostit amb amanides, truites d’ou amb rom i rostes amb mel. Quan hi havia Consell, havia de preparar diversos àpats que es preparaven a la fonda i que després portaven a la Casa Comuna de la plaça. Per Carnaval, dimecres de cendra, es preparaven molts àpats, especialment bacallà amb panses i ous durs o truita d’ous al rom, un dels plats típics de la Fonda Coma que la Maria reeixia tan bé.

La casa pairal i fonda va ser enderrocada, aproximadament, l’any 1975 quan es va eixamplar la carretera que va cap a la Cortinada.

H. Coma nevat-llibreriadepionersPerò abans d’això, i com la fonda se’ls havia quedat petita, el 1932 van construir l’Hotel Coma. L’hotel tenia 48 habitacions però el van portar poc temps ja que la Maria va emmalaltir i van decidir arrendar-lo. Cap al 1945, al finalitzar l’arrendament, la família Coma el va tornar a dirigir durant set anys.

Durant aquesta nova etapa, les filles d’en Bonaventura Coma treballaven a l’hotel. A l’estiu, si hi havia alguna festa a Ordino o a la Massana, hi anaven a peu quan acabaven la feina. Fins i tot s’afegia a la colla algun client de l’hotel. Tot i tenir una feina tan dura no els faltava mai el bon humor i les ganes de divertir-se.

Una de les distraccions del jovent era anar a fer excursions: els diumenges al matí, 25 o 30 persones, pujaven al pic de Casamanya o en algun altre pic. A la tarda, quan baixaven, anaven a ballar a l’hotel. Com que el menjador era molt gran condicionaven la meitat de la sala pel ball i l’altra per menjar. A l’hivern, però, tota la sala es reservava al ball i es menjava a la terrassa coberta.

Amb els anys totes les filles es van casar i Bonaventura Coma va tornar a arrendar-lo el 1952. Però com no podia ser d’una altra manera, la nissaga Coma va tornar a fer-se’n càrrec de la mà de la Mercè Coma junt amb el seu marit Josep Riba.

El pas del temps l’havia convertit en un establiment vell, mancat del confort modern i amb una estructura poc adequada per acollir els nombrosos visitants de les nostres Valls. Van decidir renovar-lo i van optar per enderrocar-lo i construir un nou edifici, en el qual totes les habitacions donarien al davant, al jardí i que coneixem avui dia.

Les jornades eren llargues. Na Mercè començava a les 6 del matí i hi havia dies que a les 12 de la nit encara estava treballant. No hi havia temps per vacances i sempre estaven al peu del canó. El matrimoni Riba va portar-lo fins que el seu fill Josep Maria va agafar el relleu el 1985. Una nova generació amb noves idees i continuador d’aquesta família pionera en el sector hoteler.

 Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 26:23):

 

#Charles Romeu #L’home de mirada clara #Conferència a Prada de Conflent #Casal del Conflent

Charles Romeu

 

Si us ve de gust venir a Prada de Conflent, el proper 5 de març 2016 tindrà lloc una xerrada sobre Charles Romeu organitzada pel Casal del Conflent. Un homenatge sentit en un dia especial on 82 anys abans ens deixava Charles Romeu a la seva vila natal. La conferència es farà a les 10.30 h. el 5 març a la sala de Gelcen de Prada. http://casaldelconflent.cat/?p=2207

 

L’HOME DE MIRADA CLARA

Charles Romeu, veguer francès de 1887-1933

A la seva mort va ser plorat per tot un poble.

Us demanareu qui és en Charles Romeu. Segurament no haureu sentit mai aquest nom però se’ns presenta aquí un personatge cabdal, per la història d’Andorra, des de la visió poc coneguda d’un veguer francès. Durant 47 anys, Romeu va dedicar-se a portar el progrés a un país que va conèixer aïllat i pobre. L’home de mirada clara va tenir un paper destacat en esdeveniments importants per a Andorra com l’Exposició Universal de París el 1889, la línia telegràfica, les escoles franceses i la construcció de carreteres.

Charles Romeu va néixer a Prades de Conflent el 1854 en el sí d’una família benestant i procedent d’un llinatge d’homes de llei. És un funcionari que defensa el seu país en un territori que esdevindrà la seva terra d’adopció. Un home molt respectuós i just que impartirà la justícia juntament amb el seu homòlegs episcopals creant entre altres el Tribunal Superior de Justícia. No hi ha dificultat que se li resisteixi, endegant les noves funcions de veguer amb 32 anys amb dinamisme i amb voluntat de fer moure els assumptes teixint d’aquesta manera unes relacions que perduraran durant tot el seu mandat. Des d’un primer moment entén la importància dels usos i costums i, sobretot, de respectar l’orgull que senten els andorrans per les seves arrels. Veiem desfilar bisbes, delegats permanents i altres autoritats, i som testimonis de l’enfrontament amb funcionaris francesos i personatges que volen treure profit dels anhels de benestar dels andorrans.

És un viatge al passat on veiem també com viu la societat de Prades i especialment les famílies burgeses de la vila que comparteixen aliances. En l’àmbit personal, Charles Romeu és vist com una persona propera i amatent. Dues dones tindran molta importància en la seva vida: Eugénie Lafabrègue, filla d’un banquer de Prada de Conflent i la Susanne, nascuda en el si d’una família humil. Però no podem oblidar tampoc la seva neboda Gabrielle Lafabrègue, néta d’Amadeu Cros, conegut empresari de la indústria química.

Charles Romeu pot ser un home molt rigorós i en l’exercici de la justícia no li tremola la mà però com a persona és sensible a les desgràcies humanes i durant la Primera Guerra Mundial posa en marxa a Prades, juntament amb la seva esposa, el Dispensari Departamental d’Higiene Social per a ferits de guerra, a més de ser membre del Comitè Tripartit del Control de Cures a les víctimes de la guerra.

En el seu temps de lleure, el veiem com un somiatruites abandonant-se a les muses literàries segurament animat pel seu oncle matern, l’abat Tolrà, que va traduir algunes obres de Jacint Verdaguer. Ell mateix tradueix al francès La vida austera de Pere Coromines i va ser mereixedor d’un clavell a l’Acadèmia dels Jocs Florals amb el poema Flors de neu. Aquesta vena poètica també la trobem en algun que altre discurs pronunciat al Consell General d’Andorra.

Són 47 anys d’etapes satisfactòries però també de lluites aferrissades. De moments de gran tensió a les darreries de la seva vida amb el nomenament d’un veguer adjunt amb qui tindrà una relació tempestuosa que segons la seva viuda el portarà a la tomba el 5 de març de 1933. Cridarà alt i fort que el veguer adjunt és el causant de la mort del seu marit i farà gravar a la placa de la seva tomba “MORT VÍCTIMA DEL MÉS MENYSPREABLE DELS SEUS CONCIUTADANS”.

La seva història està escrita al marbre de la placa del cementiri de Prades. Són quaranta-set anys d’una memòria oblidada, d’un personatge que ens recorda com n’era l’Andorra d’abans. Un homenatge era necessari i, aquest any nou 2016, el Casal del Conflent ens permet de fer-ho com és degut. Des d’aquí, agraeixo profundament la seva empenta i organització perquè en Charles Romeu, l’home de mirada clara, torni a reviure.

Ludmilla Lacueva Canut

home_mirada_clara

 

 

 

 

# Llibres & Company 7.02.2016 # Hotel Mirador # Els pioners de l’hoteleria andorrana

vista hotel mirador - llibreriadepionersL’Hotel Mirador va obrir les seves portes l’any 1934. L’antiga casa Moles havia estat transformada en un luxós hotel amb els avenços més moderns i arrendat per Alexandre Amigó. Des d’un bon principi aquest establiment rebé hostes il·lustres com és el veguer francès, Mr. Samalens que el febrer de 1935, segons informa el diari El Cadí, va decidir traslladar la seva residència a l’Hotel Mirador.

A finals del 1939, Alexandre Amigó va deixar l’hotel i en Samuel Pereña va agafar el relleu. Era un home de molta personalitat, va ser el següent arrendatari i va portar l’hotel en un període força inestable com és el pas de refugiats durant la Segona Guerra Mundial, alguns  dels quals s’hostatjaven a l’Hotel Mirador. Moltes d’aquestes històries estan contades al llibre de Francesc Viadiu “Entre el torb i la Gestapo”.

Després de la guerra, Andorra va retrobar la seva tranquil·litat i la vida social va reprendre el seu curs normal. El 29 de maig de 1948 tingué lloc un banquet ofert a maître Leon Rocaries -degà del Col·legi d’Advocats de Perpinyà i Membre del Tribunal Superior d’Andorra- amb motiu del seu nomenament de Cavaller de l’Ordre de la Légion d’Honneur. En un acte tan solemne, es proposà el següent menú:

Entreteniments Hotel Mirador

Paella Valenciana

Truites Valira

Pollastre Rostit

Mongetes tendres mantega

Gelat-Dolços-Fruita d’Espanya

Vins

Alella, Bodegues Bilbaines

Xereç, Xampany Codorniu

Cafè, licors, Cigars

Familia sasplugas al bar llibreria de pionersEl desembre de 1952, la família Sasplugas es fa fer càrrec de l’Hotel Mirador i a través dels seus fills fins el 1987, any en el qual va tancar les seves portes i va ser enderrocat.

En Joan Sasplugas era un gran comunicador, amb molta personalitat i carisma, i la Magda el secundava supervisant la feina dels treballadors, la compra de verdures, fixava els preus, etc..

L’hotel tenia 27 habitacions i, amb la part nova, 44. L’entrada i la recepció es trobaven ubicades a les cavallerisses, la part més vella, i la zona que donava al carrer –presumiblement- corresponia al paller. Amb l’ampliació que es va fer el 1960, les habitacions noves que donaven a la Casa de la Vall, tenien bany i balcó. La família vivia a l’Hotel Mirador a peu de terrassa i havien creat un ambient molt acollidor.

Hotel Mirador Rossenda Centelles i altres treballadors-llibreriadepionersEl personal també s’hi trobava molt bé. Na Rosenda Centelles va arribar a l’Hotel Mirador el 1957 on va treballar de cambrera de menjador durant tres anys. Dormia a l’hotel en una dependència que hi havia a l’últim pis i compartia l’habitació amb una altra noia. Com a uniforme duia un vestit negre amb un davantal blanc. La Rosenda era de les poques que treballaven tot l’any. A l’estiu, quan arribaven els turistes francesos, solien llogar més gent..

Hotel Mirador - Bar llibreriadepionersAl voltant de l’Hotel Mirador tenien lloc esdeveniments com: comunions, casaments, festes de carnaval, i altres actes de la vida social. També hi havia una pista de ball al jardí que s’utilitzava sobretot a l’estiu i on els fills Sasplugas junt amb els seus amics es divertien amb patins de rodes. La gent venia cada dia a jugar a la botifarra o fer tertúlia al voltant d’una estufa. Com a curiositat, esmentarem que dues vegades, a l’hivern, es feia vi bullit. Un fet curiós és que, en ser l’hotel del poble, s’havien forjat molts matrimonis entre noies que venien a treballar i nois del poble.

A la dècada dels anys seixanta i setanta, el Mirador feia la funció “d’hotel institucional”. La Casa de la Vall s’havia fet petita per organitzar banquets i l’hotel va ser escollit, sovint, per la seva proximitat i el servei acurat que oferia. S’hi va rebre el Consell General, per a la celebració del nomenament del jutge d’apel·lacions o l’acollida d’algun delegat permanent o convidat de prestigi. Com a anècdota podem contar que els àpats que se servien als policies i a les persones que hi havia a la presó de la Casa de la Vall venien de l’Hotel Mirador i, de ben segur, eren deliciosos. Podem pensar que en pocs llocs es podia donar el cas que un hotel de la categoria del Mirador servís àpats a una presó.

 Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 22:50):