Avui us parlaré d’un llibre fantàstic, Hotel Lutetia de l’escriptor francès Pierre Assouline que es va publicar fa uns anys a França i que l’editorial Navona recupera enguany. Ens endinssem en la vida del magnífic hotel Lutetia de París a través de la mirada d’Édouard Kiefer, un alsacià, que és un antic policia que s’encarrega de la seguretat. No hi ha res que s’escapi a la mirada d’aquest home. Un hotel és un com una escena de teatre on desfilen els treballadors, els clients fixos i les seves manies. Un petit món, en aquest establiment de luxe i d’excel·lència, on tothom està pendent de tothom i en Kiefer, com a bon alsacià, era metòdic, discret i rigorós.
Coneixem als treballadors d’aquest establiment i als clients fixos però un esdeveniment canviarà les seves vides: la Segona Guerra Mundial. Ja res serà igual. De fet, la novel·la s’estructura en 3 parts: abans de la Guerra, durant l’ocupació alemanya, i després de la guerra amb l’arribada dels supervivents dels camps.
El llibre comença amb un passatge una mica inquietant: “Desde hacía cierto tiempo, me miraban mal. Esta impresión no se puede explicar. Una secretaria que modificaba su itinerario para no cruzarse conmigo, un cocinero que volvía la mirada, rumores a mis espaldas a la menor incursión en el restaurante, cuchicheos de las mujeres de la limpieza en las dependencias de servicio.”
Així comença el relat de la mà d’Edouard Kiefer, el nostre narrador, just al final de la Guerra. Recordem que és alsacià i parla l’alemany. Durant el conflicte bèl·lic, continuarà encarregant-se de la seguretat d’aquest hotel que els alemanys han ocupat convertint-lo en l’agència militar de la intel·ligència alemanya. Pierre Assouline ens endinsa magistralment en aquest decorat i atmosfera de grans canvis. La seva narració és tant realista que sembla que estiguem allà mateix com espectadors veient entrant i sortint als hostes i vivint els moments difícils. Veiem passar personatges molt coneguts com James Joyce, Saint-Exupéry així com el General de Gaulle.
La part més punyent del llibre, és la tercera amb la desfilada dels supervivents dels camps de concentració i on se’ns presenta diferents personatges amb els seus testimonis. A través d’aquest llibre assistim a la història d’un hotel emblemàtic, un gran palace parisenc, que ha estat testimoni de les hores més tristes de la història de França
I seguint amb aquest període de la Segona Guerra Mundial, no sé si sabies que es va fundar als Estats Units el Writers’ War Board, una organització de propaganda coordinada per escriptors nord-americans i agències governamentals i tot això amb l’objectiu de que els ajudessin a guanyar la guerra a través dels escrits de propaganda. Era el que ells en deien “L’estratègia de la veritat” i necessitaven aquests escriptors per fer arribar la informació. Una de les curiositats és que aquesta organització va començar a treballar tot just després de l’atac de Pearl Harbor.
Un dels escriptors que va ser reclamat pel Departament del Tresor va ser el Rex Stout, del qual en vam parlar amb el seu llibre Demasiados cocineros, i que va treballar activament per aquesta causa com a president.
Aquesta xarxa de propaganda es presentava en varis suports, tant podien ser escrits com cançons, discursos, guions, novel·les radiofòniques o xerrades dels escriptors. Tots estaven units i presents per ajudar a l’esforç de guerra.
Per que us feu una idea, en el seu primer any van mobilitzar 2000 escriptors i varen produir més de 8000 relats, guions radiofònics, poemes, llibres i altra material de propaganda.
Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 16:43):
Ludmilla Lacueva Canut 
Leave a Reply