# Llibres & Company 27.03.2016 #  Hotel  Principal # Els pioners de l’hoteleria andorrana

Amb la venda de l’hostal del comú a en Jaume Bargués Pintat, el 1931, es va tancar un període d’una durada de tres segles.

Anunci fonda Jaume-llibreriadepionersAbans de comprar l’hostal del comú, en Josep Bargues de Cal Jaume ja havia fet d’hostaler ja que portava la fonda propietat del seu pare, situada a proximitat de l’Hotel Principal. A Cal Jaume sempre havien fet d’hostalers i la fonda tenia molt bona reputació pels àpats que s’hi preparaven. La seva esposa, na Dolors Pintat, era molt treballadora i ajudava a l’hostal. El jove matrimoni s’havia afillat una neboda, orfa de mare, Dolors Pintat Argelich. Assabentat que el comú volia vendre’s l’hostal en Josep va decidir comprar-lo per ampliar el negoci. I així va ser com es van portar a terme importants reformes que s’allargaren fins al 27 de gener del 1933. En Jaume Bargues i la seva esposa van tenir una gran ajuda amb la seva afillada que va portar l’Hotel Principal abans d’arrendar-ho. Tenia 20 anys però ja estava acostumada a portar un establiment hoteler havent ajudat en totes les tasques a la Fonda Jaume.

El primer arrendatari que va portar l’Hotel Principal va ser en Climent Coll que, tal com ho avança el periòdic El Cadí esperen que “amb la seva amabilitat i bon tracte, (…) faran les delicies d’un bon estatge turístic, en aquest poble”.

façana hotel principal-llibreriapionersL’Hotel Principal fou arrendat el 1933 a Miquel Roca com tants altres andorrans havia hagut de marxar d’Andorra per guanyar-se la vida. Cambrer de professió, havia treballat durant un parell d’anys a Barcelona i després a Perpinyà al Café de la Poste i més tard al Palmarium.

La seva esposa, la Concepció supervisava les tasques de la cuina, de l’hotel i, en Miquel, s’ocupava del cafè –activitat principal- i de les compres. Durant 10 anys van viure a l’Hotel i els primers anys van ésser ben tranquils fins a l’arribada massiva de persones que fugien la Guerra Civil Espanyola on hi apareixien personatges amb aspecte militar i desordenat que eren vigilats per les autoritats i especialment pel destacament francès que havia arribat a les Valls d’Andorra per protegir la població andorrana.

A l’acabar el conflicte bèl·lic al país veí, tot va tornar a la normalitat. Al subsol, hi havia una sala de ball que més endavant es convertiria en cinema. Cada diumenge s’organitzava un ball, que començava a les 5 o les 6 de la tarda, on s’aplegava tot el jovent de la parròquia així com el d’Andorra la Vella o Escaldes. Curiosament, el ball era amenitzat per un capellà, refugiat, que tocava el piano i no perdia mai el ritme quan els més menuts li tiraven arròs per mitjà d’una canya. Damunt del piano tenia un plat on li anaven deixant monedes de 5 o 10 cèntims. A les 9 en punt entrava a la sala de ball en Miquel Roca i deia: “Pssssst ! A plegar nois !”.

De petit, Emili Grau Tor, que era molt amic de Francesc Roca, els ajudava a vegades a entrar la llenya i aleshores li donaven un bon berenar. Un dia no els van deixar entrar al ball perquè eren massa petits i van fer una guiteria. Van anar a buscar dues rodes velles d’un cotxe de línia que van emplenar d’aigua i les van deixar anar per les escales que conduien a la sala de ball. Aquestes rodes van trencar la porta i van donar un bon ensurt als presents……

La Segona Guerra Mundial també els va sorprendre al capdavant de l’hotel però cansats d’aquesta feina feixuga van decidir deixar la gestió d’aquest establiment el 1943.

Antoni Pintat Argelich va arrendar l’hotel des del 1943 fins al 1954. La seva sogra Josefa i la seva esposa, Manela Santolària, eren les qui portaven l’hotel i gaudien d’una gran reputació com a hoteleres.

terrassa cafè principal - llibreriadepionersAntoni Pintat es va dedicar més al comerç -entre d’altres va obrir una botiga especialitzada en articles de pesca davant l’hotel- i, sent molt aficionat al cinema, va decidir muntar un cinema, a la planta baixa de l’hotel on originàriament hi havia hagut un estable on guardaven bestiar. Al Cinema Principal hi cabien unes 130 persones i per anunciar les pel·lícules, posaven un cartell a l’exterior amb l’horari de les sessions que tenien lloc cada dissabte i diumenge, a les 17 hores i a les 22 hores. A cada projecció hi havia entreacte i els espectadors aprofitaven per anar al cafè a prendre alguna cosa. Aquest era un dels llocs de reunió dels vilatans que venien a fer tertúlia i a jugar a la manilla.

No cal dir que aquesta diversió fou molt acollida per tota la població i va tenir molt d’èxit. A l’estiu, els clients de l’hotel podien gaudir del cinema després d’un bon àpat. Quan l’Antoni Pintat va deixar la gestió de l’Hotel Principal -el següent arrendatari va ser el germà de Manela Santolària-, el cinema va funcionar durant una temporada fins que va caure en desús.

El 1954, el senyor Santolària va fer-se càrrec de la gestió de l’hotel durant tres o quatre anys i, després, d’altres arrendataris van rellevar-lo i van mantenir viva la vida social de l’hotel.

 Si vols escoltar l’àudio del programa clica a continuació: (minut 27:03)

 

 

 

 

 

# Llibres & Company 20.03.2016 # Fiebre Romana – Edith Wharton # Pen Club

LudmillaEl llibre que us proposo avui és Fiebre romana de l’escriptora nord-americana Edith Wharton publicat per Editorial Navona.

Conté 3 relats que ens transporten a principis del segle XX.

El primer Almas rezagadas tracta d’una parella d’amants que fugen de Nova York i emprenen un llarg viatge. Aquí estan en un tren viatjant per Itàlia i se’ns presenten els seus dubtes davant el fet d’evitar les convencions social i sobretot el preu que s’ha de pagar per viure un amor lliure ja que ella estava casada. Finalment, decideixen passar una temporada en un Palace vora el llac on Lydia rebrà els papers de divorci. I aquí venen més complicacions. Ella ara està lliure i es pot casar amb el seu amant però d’una banda no vol tornar-se a lligar i de l’altra veu necessari casar-se per tornar a tenir respectabilitat i ser acceptada de nou socialment. És una pressió que li treu la son i viu una contradicció continua al llarg del relat del que és acceptable i el que representa una amenaça i sobretot la recerca de la felicitat. No hem de perdre de vista que el relat va ser escrit el 1899 i que les convencions socials pesaven moltíssim. Eren unes normes molt opressives. Marxar de Nova York no volia dir que ningú sabés qui eren, al contrari, la bona societat passava molts mesos viatjant per Europa i per tant els podien reconèixer a tot moment.

El següent relat, escrit el 1928, és Holstein que ens presenta a dos personatges a les acaballes de la seva vida però amb un passat ric en esdeveniments socials.

Tenim d’una part, una dona amb una gran fortuna, que rebia contínuament a la seva magnífica mansió de la cinquena avinguda i que, tot i la pèrdua de memòria, continua pensant que és la dona més poderosa de Nova York i que el seu saló és el més envejat i preuat.

I d’una altra part, se’ns presenta un home de bona posició també, que no vol assumir que s’ha fet vell i continua atenent el ritme vertiginós de festes i invitacions.

Tots dos es coneixen des de fa molts anys i ho tenen tot, però el pas del temps és inexorable i la decadència fa la seva aparició. Però ells s’aferren a aquesta vida superficial.

El tercer relat és Fiebre romana, escrit el 1934, on ens mostra dues amigues ja grans que es retroben a Roma i esmenten els temps passats en aquesta mateixa ciutat. Però totes dues guarden secrets que van canviar la seva vida i que ara afloren amb un final sorprenent. Ha arribat el temps de la veritat i no et deixa indiferent.

Edith Wharton, igual que el seu amic Henry James, ens descriu amb talent i amb una gran finesa aquesta aristocràcia nord-americana de principis del segle que ens mostra la gran opulència que tenien al seu abast però també els conflictes que els generaven les normes socials que reprimia els seus desitjos i posava barreres als seus somnis de llibertat. Això, és totalment clar per les dones que ens descriu magistralment. Que sapigueu que la mateixa Edith Wharton es va divorciar del seu marit banquer el 1913.

Us recomano que mireu l’excel·lent ventall de llibres que ens ofereix Navona editorial que a més d’estar ben editats tenen un format de llibre ideal per portar arreu. 

Avui em fa plaer de parlar-vos de l’Associació Mundial d’escriptors: el Pen Club que en el seu inici era l’acrònim de Poetes, Escriptors/Assagistes i Novel·listes.

Va ser fundat el 1921 i el seu objectiu principal és de promoure la cooperació intel·lectual i la tolerància entre els escriptors per tal de remarcar el paper de la literatura com a guardià de la memòria de cada poble. El Pen Club està present a uns 100 països i hi poden adherir-se tots els escriptors que hagin publicat. Cada centre organitza activitats culturals en línea a enfortir el diàleg i la identitat cultural.

Al mateix temps, el Pen Club lluita contra la censura política i defensa els drets dels escriptors víctimes de tortures i empresonaments i tot el relacionat amb les dictadures. Cada any hi ha una assemblea de delegats i se celebren les sessions de quatre comitès que fan part de l’associació i que són:

  • El Comitè d’Escriptors empresonats: que defensa els drets dels escriptors empresonats perseguits per règims que prohibeixen la llibertat d’expressió i escriptura.
  • El Comitè de Drets Lingüístics i de Traducció: que defensa els drets lingüístics de les minories.
  • El Comitè d’Escriptores: que ajuda a la inserció de la dona a la literatura i denuncia les violacions dels seus drets polítics, intel·lectuals i socials.
  • El Comitè de la Pau: que mostra les claus perquè els escriptors no emprin un llenguatge que promogui la violència, ni mostrin prejudicis racials i encara menys propiciïn conflictes armats.

A Catalunya també hi ha un Pen Club i va ser fundat el 1922, el mateix any que ho van fer a Madrid amb el Pen club d’Espanya. PEN Català és responsable de programes com el de l’Escriptor Acollit de la revista Catalan Writing i del web sobre traducció literària Visat.

Durant els anys de franquisme els escriptors exiliats donaven a conèixer la situació catalana a través dels seus escrits i ho feien des de Londres amb la Anglo Catalan Society. I pel que fa al Pen Club d’Espanya va deixar d’existir i només ho va fer de manera testimonial. I ja el 1975, es va tornar a endegar l’Associació.

 Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 17:18):

#Entrevista a Ràdio Arrels # Charles Romeu # L’home de mirada clara # Prada de Conflent

 

Radio Arrels

Entrevista a Ràdio Arrels de la Catalunya Nord de la mà d’Enric Balaguer amb qui hem parlat de Charles Romeu i de l’homenatge que se li va retre el passat 5 de març a Prada de Conflent. Un acte emotiu organitzat pel Casal del Conflent.

 Si vols escoltar l’àudio clica a continuació:

# Llibres & Company 6.03.2016 # Hotel Pla # Els pioners de l’hoteleria andorrana

 façana hotel pla-llibreriapioners

Francisco Pla Calvó, fill de Cal Prat, va fundar la fonda Pla. Temps era temps quan els habitants d’Andorra la Vella i d’Escaldes es trobaven en algun prat i es barallaven a cops de bastons, de puny o de roc. En Francisco sempre plantava cara i deia als d’Andorra: “Si voleu batalla, batalla tindreu!” i per sempre més li va quedar el nom de “l’hereu de Cal Batalla”.

El 1859 va maridar-se amb Gertrudis Gasch de Cal Tintaina d’Encamp i van tenir quatre fills: Francisco, Gertrudis -casada amb un contractista de l’Ariège que va fer la carretera d’Escaldes a Encamp-, un noi que se’n va anar a Barcelona i l’altre a Argentina

Gertrudis Gasch-llibreriadepioners

En Francisco va voler modernitzar la fonda donant-li un aspecte més luxós i el canvi de fonda a balneari el podíem veure reflectit a la planta baixa, en un dels balcons, que duia gravada la data a la qual va començar la seva nova activitat: 1862. Per ressaltar la seva categoria, al segon pis hi havia cinc balconades amb motius decoratius entre els quals destacava una lira i cada barana de ferro portava unes lletres que reunides formaven la paraula “BANYS”. Amb la renovació i les aigües termals, l’Hotel Balneari Pla havia adquirit un gran prestigi entre els banyistes catalans -principalment- i anglesos. A l’hotel, quan es referien als clients, no deien mai “turistes” sinó “banyistes”.

L’any 1889, en la Revue des PyrénéesExcursion botanique en Andorre-, Marcailhou d’Aymeric explica que l’Hotel Pla posseix dues banyeres de marbre blanc i una banyera de zinc. Constata que l’aigua arriba per una aixeta, la seva temperatura és de 43 graus centígrads, que també s’utilitza per a les dutxes.

reixa fundacio-llibreriadepioners

 Francisco Pla Gasch (1861-1925) va estudiar a Barcelona i només li faltava un any per acabar els estudis de medecina quan els va interrompre per motius econòmics. A l’hotel, gràcies als coneixements adquirits i a les aigües termals procedents del Pont de la Tosca, donava massatges i aconsellava els banyistes sobre els tractaments que s’havien d’aplicar -pel reuma, genolls, cames, esquena, etc- raó per la qual en diversos llibres es refereixen a ell com a “Doctor”.

Francisco, juntament amb la seva esposa na Carolina Pujol (1874-1949), van agafar el relleu per fer encara més famós i acollidor aquest establiment. Na Carolina tenia una gran ajuda amb les seves filles, la Sara i la Lina, que servien els esplèndids àpats a les taules. Al safareig que hi havia en un dels laterals de la part baixa de l’hotel, hi havia un parell de dones del poble rentaven la roba de l’establiment i dels clients.

L’any 1912, en el llibre del nord-americà Lewis Gaston Leary, Andorra the hidden Republic, trobem algunes descripcions de l’hotel i del seu propietari. Explica que va descobrir, amb sorpresa i plaer, un edifici ben construït i d’aparença moderna. L’home que els donà la benvinguda, s’expressava en un francès fluïd i vestia acuradament. La decoració de l’hotel era austera, no hi havia catifes a terra ni res superflu i que era molt net. Tot i ser tard, els serviren ràpidament unes delicioses truites fresques del riu Valira; després, van dormir en uns matalassos tous i gruixuts. A l’habitació, hi havia un crucifix penjat a la capçalera del llit i, a la porta, hi havia clavada una senzilla pregària de viatgers, en castellà.

Fco Pla i Carolina Pujol-llibreriadepionersDescriu al Dr. Francisco Pla com un dels ciutadans amb més cultura de les Valls, és membre del Parlament (Consell General), que ha estat enviat a París com a delegat especial d’Andorra. Durant els tres dies d’estada, el Dr. Pla es va posar totalment al seu servei tant per subministar-los aigua calenta, espelmes, àpats a hores inusuals, o senzillament, proporcionar-los informació sobre les condicions polítiques i industrials d’Andorra. Els va cobrar a cada un 90 cents per persona i per dia i va explicar-los curosament que no s’esperava cap mena de propina. Tot i així, agraïts com estaven pel seu acolliment, varen donar alguns cents per caramels a la seva filla, la Sara.

Ja en aquell any, el Touring Club francès de ciclistes recomanava l’hotel tot i que, segons l’autor, l’únic mitjà que una bicicleta tenia per arribar a les Escaldes era damunt de la sella d’una mula !

La seva filla Lina va estudiar al col·legi americà de Barcelona -allí va aprendre anglès, una llengua que li esdevindria molt útil- i fins i tot va viure durant una breu temporada a Londres. Ràpidament va esdevenir la traductora del Consell General ja que el Sr. Síndic li portava sovint cartes o papers d’Anglaterra o d’Estats Units d’Amèrica perquè els hi traduís. En aquell temps era poc habitual trobar algú que parlés anglès; a l’exterior de l’hotel un cartell informava que, en aquell establiment, es parlava aquella llengua. La clientela que rebien a l’hotel era principalment anglesa cosa que va originar que l’anomenessin l’hotel dels anglesos i, cap als anys cinquanta, tenien contactes amb agències a Anglaterra que els adreçaven la major part dels seus clients. Els enviaven un telegrama precisant el nombre de persones que vindrien i el Parrilla -casat amb la Sara Pla- els anava a buscar a l’estació de trens de l’Hospitalet o a Tolosa.

Als baixos de l’hotel hi havia el Cafè Central al qual també es podia accedir des del carrer i on es reunien els vilatans o, senzillament, s’esperaven les persones que volien agafar el cotxe de línia. Quan va morir en Francisco Pla, van tancar el cafè i una persona del poble va obrir-ne un altre al davant amb el mateix nom: Cafè Central.

L’any 1925, el seu fill Xavier, arquitecte de professió, va fer una important reforma en l’estructura original en construir una torre annexa a l’hotel. Va tirar a terra Cal Sastre, que es trobava a l’esquerra. Com que les dues cases no eren anivellades, va enllaçar-les mitjançant escales. A la torre hi havia habitacions, algunes amb sala de bany, i un menjador. Al menjador de la torre hi havia una finestra que donava a la cuina de l’hotel i, mitjançant la qual, la Carolina feia passar els plats per evitar que haguessin d’anar amunt i avall.. L’emplaçament d’aquesta torre va ser venut, el 1989, al Govern d’Andorra.

En Xavier va dedicar-se molt poc a l’ofici d’arquitecte perquè, al morir la seva mare, el 1949, es va fer totalment càrrec de l’hotel. Una de les últimes modificacions va consistir en instal·lar un ascensor, el 1980, perquè ja era gran i volia continuar pujant al cap de casa sense cansar-se

El 1906, en el llibre de S. Armet i Ricart Les Valls d’Andorra. Del Segre a l’Ariège a través d’Andorra trobem la següent referència: “Les Escaldes: com estada es l’unich punt de la Vall un xic confortable (…) balnearis d’en Francisco Pla (Can Batalla) (…) que es el més important (…) el menjador (…) es bo, y la seva condicia molta, lo que-l recomana en gran manera. Tot comprés, inclos bany y café, el preu diari de dita casa varia de 6 a 7,5 pts (…)”.

Segons ens indica la Collection des Guides-Joanne, Pyrénees, les tarifes de l’any 1912 eren les següents: dinar o sopar 2,50 francs; cambra 1,50 francs; pensió 6 francs per dia; banys 1 franc.

Després de la mort d’en Francisco Pla, l’any 1925, la seva esposa i la seva filla Lina van fer-se càrrec de l’hotel. En Routes de la Catalogne ou le livre de l’amitié de Claude Aveline i Berthold Mahu, publicat el 1932, se’ns explica que en aquesta casa neta i simpàtica la Carolina cuina i la filla -una noia graciosa i maca- serveix les taules. Però la càrrega esdevenia feixuga i el 1931 decidiren arrendar-lo tot i que tornarien a agafar-lo dos anys més tard.

Arrendament de l’hotel a Josep Magallon i Maria Palacin

Magallon i Maria Palacin-llibreriadepionersEl 1931, el van arrendar a la Maria Palacin i al Josep Magallon. En Josep ajudava a servir les taules, feia la facturació i atenia els turistes. Na Maria s’ocupava de la cuina tot i que li agradava atendre la clientela. Havia estudiat a l’escola francesa i a les monges a Andorra la Vella i parlava fluidament francès, fet que li permetia comunicar amb la clientela francesa i anglesa, molts dels quals parlaven francès. A l’Hotel Pla van continuar oferint banys, seguint la tradició de la casa. Durant la temporada d’estiu que és quan més feina tenien -tancaven l’hotel la resta de l’any- llogaven alguna noia del poble que els ajudés en les tasques de l’hotel i fes de mainadera dels seus fills i, així, es podien dedicar plenament a les seves tasques.

Na Maria era molt bona cuinera, n’havia après de la seva tieta, Maria Fiter. Com a especialitats culinàries solia preparar escudella o carn d’olla, com a entrant, de segon plat macarrons, carn guisada amb rovellons, pollastres al forn, conills, canalons o farcellets de col amb carn picada i, de postres crema, braç de gitano o crema nevada. La fruita, figues, préssecs i altres la compraven als pagesos que pujaven d’Anserall. Els pollastres, ous, patates i d’altres aliments que necessitaven els els pujava l’Isern amb el cotxe de línia que feia el trajecte la Seu d’Urgell-Andorra, i d’aquesta manera s’aprovisionaven amb tots els productes que poguessin necessitar. A l’hotel elaboraven grans pans rodons per a tota la setmana, el pa era ben diferent del que mengem ara ja que, al cap de set dies, encara es podia menjar.

D’una factura signada per en Josep Magallon, podem extreure les tarifes vigents l’estiu de 1931, es cobrava un 10% pel servei:

Menjar, sopar i dormir   12 pessetes

Desdejuni i dinar              7 pessetes

1 cafè                            0,50 pessetes

El matrimoni Magallon va llogar l’Hotel Pla dos anys seguits i van deixar-ho per marxar a Barcelona i la família Pla va tornar a fer-se càrrec de l’establiment i durant molts anys van perpetuar el bon acolliment.

En l’actualitat l’Hotel Pla ja no he existeix i es va tirar avall l’edifici.

 Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 21:27):