El llibre que us proposo avui és Fiebre romana de l’escriptora nord-americana Edith Wharton publicat per Editorial Navona.
Conté 3 relats que ens transporten a principis del segle XX.
El primer Almas rezagadas tracta d’una parella d’amants que fugen de Nova York i emprenen un llarg viatge. Aquí estan en un tren viatjant per Itàlia i se’ns presenten els seus dubtes davant el fet d’evitar les convencions social i sobretot el preu que s’ha de pagar per viure un amor lliure ja que ella estava casada. Finalment, decideixen passar una temporada en un Palace vora el llac on Lydia rebrà els papers de divorci. I aquí venen més complicacions. Ella ara està lliure i es pot casar amb el seu amant però d’una banda no vol tornar-se a lligar i de l’altra veu necessari casar-se per tornar a tenir respectabilitat i ser acceptada de nou socialment. És una pressió que li treu la son i viu una contradicció continua al llarg del relat del que és acceptable i el que representa una amenaça i sobretot la recerca de la felicitat. No hem de perdre de vista que el relat va ser escrit el 1899 i que les convencions socials pesaven moltíssim. Eren unes normes molt opressives. Marxar de Nova York no volia dir que ningú sabés qui eren, al contrari, la bona societat passava molts mesos viatjant per Europa i per tant els podien reconèixer a tot moment.
El següent relat, escrit el 1928, és Holstein que ens presenta a dos personatges a les acaballes de la seva vida però amb un passat ric en esdeveniments socials.
Tenim d’una part, una dona amb una gran fortuna, que rebia contínuament a la seva magnífica mansió de la cinquena avinguda i que, tot i la pèrdua de memòria, continua pensant que és la dona més poderosa de Nova York i que el seu saló és el més envejat i preuat.
I d’una altra part, se’ns presenta un home de bona posició també, que no vol assumir que s’ha fet vell i continua atenent el ritme vertiginós de festes i invitacions.
Tots dos es coneixen des de fa molts anys i ho tenen tot, però el pas del temps és inexorable i la decadència fa la seva aparició. Però ells s’aferren a aquesta vida superficial.
El tercer relat és Fiebre romana, escrit el 1934, on ens mostra dues amigues ja grans que es retroben a Roma i esmenten els temps passats en aquesta mateixa ciutat. Però totes dues guarden secrets que van canviar la seva vida i que ara afloren amb un final sorprenent. Ha arribat el temps de la veritat i no et deixa indiferent.
Edith Wharton, igual que el seu amic Henry James, ens descriu amb talent i amb una gran finesa aquesta aristocràcia nord-americana de principis del segle que ens mostra la gran opulència que tenien al seu abast però també els conflictes que els generaven les normes socials que reprimia els seus desitjos i posava barreres als seus somnis de llibertat. Això, és totalment clar per les dones que ens descriu magistralment. Que sapigueu que la mateixa Edith Wharton es va divorciar del seu marit banquer el 1913.
Us recomano que mireu l’excel·lent ventall de llibres que ens ofereix Navona editorial que a més d’estar ben editats tenen un format de llibre ideal per portar arreu.
Avui em fa plaer de parlar-vos de l’Associació Mundial d’escriptors: el Pen Club que en el seu inici era l’acrònim de Poetes, Escriptors/Assagistes i Novel·listes.
Va ser fundat el 1921 i el seu objectiu principal és de promoure la cooperació intel·lectual i la tolerància entre els escriptors per tal de remarcar el paper de la literatura com a guardià de la memòria de cada poble. El Pen Club està present a uns 100 països i hi poden adherir-se tots els escriptors que hagin publicat. Cada centre organitza activitats culturals en línea a enfortir el diàleg i la identitat cultural.
Al mateix temps, el Pen Club lluita contra la censura política i defensa els drets dels escriptors víctimes de tortures i empresonaments i tot el relacionat amb les dictadures. Cada any hi ha una assemblea de delegats i se celebren les sessions de quatre comitès que fan part de l’associació i que són:
- El Comitè d’Escriptors empresonats: que defensa els drets dels escriptors empresonats perseguits per règims que prohibeixen la llibertat d’expressió i escriptura.
- El Comitè de Drets Lingüístics i de Traducció: que defensa els drets lingüístics de les minories.
- El Comitè d’Escriptores: que ajuda a la inserció de la dona a la literatura i denuncia les violacions dels seus drets polítics, intel·lectuals i socials.
- El Comitè de la Pau: que mostra les claus perquè els escriptors no emprin un llenguatge que promogui la violència, ni mostrin prejudicis racials i encara menys propiciïn conflictes armats.
A Catalunya també hi ha un Pen Club i va ser fundat el 1922, el mateix any que ho van fer a Madrid amb el Pen club d’Espanya. PEN Català és responsable de programes com el de l’Escriptor Acollit de la revista Catalan Writing i del web sobre traducció literària Visat.
Durant els anys de franquisme els escriptors exiliats donaven a conèixer la situació catalana a través dels seus escrits i ho feien des de Londres amb la Anglo Catalan Society. I pel que fa al Pen Club d’Espanya va deixar d’existir i només ho va fer de manera testimonial. I ja el 1975, es va tornar a endegar l’Associació.
Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 17:18):
Ludmilla Lacueva Canut 
Leave a Reply