Amb la venda de l’hostal del comú a en Jaume Bargués Pintat, el 1931, es va tancar un període d’una durada de tres segles.
Abans de comprar l’hostal del comú, en Josep Bargues de Cal Jaume ja havia fet d’hostaler ja que portava la fonda propietat del seu pare, situada a proximitat de l’Hotel Principal. A Cal Jaume sempre havien fet d’hostalers i la fonda tenia molt bona reputació pels àpats que s’hi preparaven. La seva esposa, na Dolors Pintat, era molt treballadora i ajudava a l’hostal. El jove matrimoni s’havia afillat una neboda, orfa de mare, Dolors Pintat Argelich. Assabentat que el comú volia vendre’s l’hostal en Josep va decidir comprar-lo per ampliar el negoci. I així va ser com es van portar a terme importants reformes que s’allargaren fins al 27 de gener del 1933. En Jaume Bargues i la seva esposa van tenir una gran ajuda amb la seva afillada que va portar l’Hotel Principal abans d’arrendar-ho. Tenia 20 anys però ja estava acostumada a portar un establiment hoteler havent ajudat en totes les tasques a la Fonda Jaume.
El primer arrendatari que va portar l’Hotel Principal va ser en Climent Coll que, tal com ho avança el periòdic El Cadí esperen que “amb la seva amabilitat i bon tracte, (…) faran les delicies d’un bon estatge turístic, en aquest poble”.
L’Hotel Principal fou arrendat el 1933 a Miquel Roca com tants altres andorrans havia hagut de marxar d’Andorra per guanyar-se la vida. Cambrer de professió, havia treballat durant un parell d’anys a Barcelona i després a Perpinyà al Café de la Poste i més tard al Palmarium.
La seva esposa, la Concepció supervisava les tasques de la cuina, de l’hotel i, en Miquel, s’ocupava del cafè –activitat principal- i de les compres. Durant 10 anys van viure a l’Hotel i els primers anys van ésser ben tranquils fins a l’arribada massiva de persones que fugien la Guerra Civil Espanyola on hi apareixien personatges amb aspecte militar i desordenat que eren vigilats per les autoritats i especialment pel destacament francès que havia arribat a les Valls d’Andorra per protegir la població andorrana.
A l’acabar el conflicte bèl·lic al país veí, tot va tornar a la normalitat. Al subsol, hi havia una sala de ball que més endavant es convertiria en cinema. Cada diumenge s’organitzava un ball, que començava a les 5 o les 6 de la tarda, on s’aplegava tot el jovent de la parròquia així com el d’Andorra la Vella o Escaldes. Curiosament, el ball era amenitzat per un capellà, refugiat, que tocava el piano i no perdia mai el ritme quan els més menuts li tiraven arròs per mitjà d’una canya. Damunt del piano tenia un plat on li anaven deixant monedes de 5 o 10 cèntims. A les 9 en punt entrava a la sala de ball en Miquel Roca i deia: “Pssssst ! A plegar nois !”.
De petit, Emili Grau Tor, que era molt amic de Francesc Roca, els ajudava a vegades a entrar la llenya i aleshores li donaven un bon berenar. Un dia no els van deixar entrar al ball perquè eren massa petits i van fer una guiteria. Van anar a buscar dues rodes velles d’un cotxe de línia que van emplenar d’aigua i les van deixar anar per les escales que conduien a la sala de ball. Aquestes rodes van trencar la porta i van donar un bon ensurt als presents……
La Segona Guerra Mundial també els va sorprendre al capdavant de l’hotel però cansats d’aquesta feina feixuga van decidir deixar la gestió d’aquest establiment el 1943.
Antoni Pintat Argelich va arrendar l’hotel des del 1943 fins al 1954. La seva sogra Josefa i la seva esposa, Manela Santolària, eren les qui portaven l’hotel i gaudien d’una gran reputació com a hoteleres.
Antoni Pintat es va dedicar més al comerç -entre d’altres va obrir una botiga especialitzada en articles de pesca davant l’hotel- i, sent molt aficionat al cinema, va decidir muntar un cinema, a la planta baixa de l’hotel on originàriament hi havia hagut un estable on guardaven bestiar. Al Cinema Principal hi cabien unes 130 persones i per anunciar les pel·lícules, posaven un cartell a l’exterior amb l’horari de les sessions que tenien lloc cada dissabte i diumenge, a les 17 hores i a les 22 hores. A cada projecció hi havia entreacte i els espectadors aprofitaven per anar al cafè a prendre alguna cosa. Aquest era un dels llocs de reunió dels vilatans que venien a fer tertúlia i a jugar a la manilla.
No cal dir que aquesta diversió fou molt acollida per tota la població i va tenir molt d’èxit. A l’estiu, els clients de l’hotel podien gaudir del cinema després d’un bon àpat. Quan l’Antoni Pintat va deixar la gestió de l’Hotel Principal -el següent arrendatari va ser el germà de Manela Santolària-, el cinema va funcionar durant una temporada fins que va caure en desús.
El 1954, el senyor Santolària va fer-se càrrec de la gestió de l’hotel durant tres o quatre anys i, després, d’altres arrendataris van rellevar-lo i van mantenir viva la vida social de l’hotel.
Si vols escoltar l’àudio del programa clica a continuació: (minut 27:03)
Ludmilla Lacueva Canut 
Leave a Reply