Seguim amb els nostres Coetanis de Charles Romeu, l’home de mirada clara. Avui viatgem cap al segle XIX de la mà de Gaston Vuillier l’autor del llibre Le Val d’Andorre i autor del dibuix tan conegut de Charles Romeu a més d’altres il·lustracions de persones i paisatges andorrans. Gaston Vuillier va néixer a Perpinyà el 7 d’octubre de 1845 fruit de les relacions entre la serventa Anne Pont i Paul Vuillier, procedent d’una família benestant, cosa que impedia el casament. Com li va passar també al pare de Charles Romeu, no va ser reconegut fins anys més tard, quan els seus pares es van casar tot i que el pare es va fer càrrec de la seva educació. Estudiarà dret i començarà una carrera de funcionari arribant a ser cap de gabinet del prefecte d’Oran a Algèria on s’hi va estar uns anys. Però la seva passió per les belles arts serà tan forta que canviarà la seva vida confortable per la d’artista. Gaston Vuillier va iniciar el 1878 una col·laboració amb la Librairie Hachette i la seva vena exploradora va tenir via lliure escrivint i il·lustrant per la revista de relats de viatge Tour du Monde cosa que li va permetre viatjar a molts països entre els quals Andorra.
Amb el llibre Le Val d’Andorre, Vuillier ens endinsa en la història d’una Andorra misteriosa i exòtica amb uns usos i costums de l’edat mitjana. La idea de visitar Andorra, li ve una tarda del mes de juliol de 1887 passejant amb un amic per Perpinyà. Van sentir una música militar i es van atansar. En aquell moment van tocar l’opereta Le Val d’Andorre amb música d’Halévy. I aquí va ser quan li va proposar al seu amic Anguila de visitar el nostre país. Dit i fet, visiten al bibliotecari de la vila, en Pierre Vidal, que segons sembla coneix molt bé Andorra i els donarà totes les informacions que necessiten. Com a bon consell els hi diu que evitin de parlar de política i de ficar el nas en els afers interiors del país. Però aquests consells també anaven encaminats a aspectes més pràctics com la d’emportar-se capses de pols insecticida així com una manxa.
Del seu viatge ens explica, a part de la dificultat de transitar pels camins andorrans força perillosos en alguns indrets, que l’andorrà és desconfiat, que aquest caràcter prové de les condicions de vida molt dures, té dos senyors de costums i humors ben diferents. Aquesta doble autoritat posa a vegades a l’andorrà en una posició difícil.
Esmenta que no hi ha cap metge a les valls i que si n’hi hagués li seria difícil de desplaçar-se. La seva visita a Andorra podria haver acabat dramàticament ja que una nit mentre s’hostatgen a l’Hostal Calones, es declara un incendi a les golfes just a sobre de les seves cambres Gràcies al seu company de viatge, Anguila, salva la vida.
I arribem finalment a la seva trobada amb Charles Romeu a qui coneix a Andorra la Vella, quan aquest arriba de la Seu d’Urgell on ha deixat a Brutails a l’espera de l’autorització per endegar la recerca dels arxius de la catedral. Ens relata que han passat unes hores molt agradables amb Romeu i que és un home amb un esperit obert, galant i força distingit. Es veuran sovint. Durant el dia Romeu atén les seves funcions mentre Vuillier i Anguila es passegen per les valls que dibuixen amb avidesa. Aquí hi ha una barreja de sentiments entre l’admiració pels paisatges i la sorpresa de trobar un poble aïllat i anclat a l’edat mitjana. Al vespre es troben tots per sopar a la fonda d’en Pepe on se’ls ha unit Brutails. Després se’n van a passejar a la plaça pública i algunes vegades es reuneixen a casa de l’apotecari, el Sr. Dallerès, que posseeix un harmònium.
De Romeu ens comenta que viu a Prada i que l’antiga vegueria és interessant per visitar tot i que està mancada de manteniment. Tot i així queda sempre reservada per aquest funcionari. Gràcies a Romeu, se’ls permet visitar la Casa de la Vall i ens relata també els tres dies de festa d’Andorra la Vella on es diverteixen amb els balls dels vilatans.
Però totes les coses bones s’acaben i la visita arriba a la seva fi. Tots quatre tornaran junts cap a França acompanyats pel guia Nyerro.
Us recomano que llegiu el llibre Le Val d’Andorre on a més de les observacions de Vuillier trobem unes il·lustracions precioses i molt interessants pel valor que tenen de retratar l’Andorra de 1887. Veureu que algunes estan fetes a partir de fotografies de Brutails, del qual si en voleu saber més coses podeu llegir la crònica anterior. Vuillier va ser un viatger incansable i apassionat que mostrava una voracitat molt gran per conèixer paratges desconeguts i ens ha deixat una obra molt extensa. Amb Le Val d’Andorre ens deixa un testimoni valuós tant per als futurs turistes que havien de venir a visitar els nostres paratges com per a les noves generacions per comprendre com n’era l’Andorra d’abans.
Vuillier va enamorar-se dels paisatges de Gimel, a la regió del Llemosí, on va establir-se tot i continuar viatjant per tot el món. Va morir en aquests paratges el 1915.
Ludmilla Lacueva Canut 
Leave a Reply