# La maleta literària # El vagón de las mujeres # Anita Nair

ElvagondelasmujeresViatgem cap a l’India amb el llibre El vagón de las mujeres de l’escriptora Anita Nair publicat per Duomo Ediciones. Nair va néixer a Kerala a l’India i es va llicenciar en llengua i literatura anglesa.

Ens endinsem en els costums d’aquest país i en les vides de vàries persones de la mà de l’Akhila, una noia soltera, ben entrada a la quarantena que pensa que ja ha arribat el moment de pensar una mica més en ella i deixar que la seva família s’espavili. Decideix viatjar sola des de Bangalore en un tren on compartirà l’espai amb cinc dones més. Aviat entraran en el joc de les confidències i cada una relatarà com són les seves vides però sobretot les ganes d’existir per elles mateixes que l’Akhila sent cada vegada més en el seu interior.

És un llibre sense embuts, on se’ns explica com és la vida de les dones en aquest país i les diferències socials que faran que sigui més difícil. No és un crit al feminisme sinó unes ganes de viure la vida per elles mateixes sense dependre de ningú en un país on les tradicions i el què diran estan molt arrelats. Un viatge de colors i de sentiments que ens embolcallen durant aquest viatge en tren que travessa nombrosos territoris de l’India tradicional. Anita Nair té una ploma deliciosa i ens endinsa en aquest món exòtic, emotiu i, tot i les vicissituds, ple d’esperança per les noves generacions.

Akhila és la germana gran i ha estat el motor de la seva família des que va morir el seu pare. Un càrrega que amb els anys ha esdevingut massa feixuga. La trobada amb la Janaki, la Prabha, la Sheela i la Marikolanthu la faran reflexionar i prendre les regnes de la seva vida. Cada una d’aquestes dones ha patit i perdut la il·lusió al veure que els seus anhels no s’han complert.

Un viatge per l’India amb tot el seu realisme i amb un regal afegit al final del llibre amb les receptes de plats tradicionals. Una meravella que paga la pena llegir si en voleu saber més d’un país ple d’històries extraordinàries lluny dels arquetips que coneixem.

#  Els coetanis de l’home de mirada clara # Charles Romeu # André Vilar

André Vilar va néixer a Prada el 1877 en el si d’una família benestant i influent de la mà del senador Eduard Vilar senateur-llibreriapionersEdouard Vilar, un home polític amb gran poder a Prada i a la regió a més de compartir una gran amistat amb en Charles Romeu. Del 1904 i fins al 1919, l’André va ser conseller general del canton de Mont Louis com a representant del partit republicà, radical i radical-socialista.

La idea d’una Andorra ancorada en l’edat mitjana i amb unes normes jurídiques peculiars van atraure ràpidament a André Vilar, doctor en dret. Fruit d’aquesta curiositat va publicar, el 1904, L’Andorre. Etude de droit public et International. Al llibre que trobem de la biblioteca de Charles Romeu podem llegir la dedicatòria A Monsieur Charles Romeu, viguier d’Andorre, affectueux et cordial hommage de son reconnaissant André Vilar. 17 décembre 1904.

Retrata amb detall la història, les institucions públiques i la qüestió d’Andorra. Ens comenta que els costums patriarcals van canviant, abandonant la rudesa d’antany, i els andorrans ja no es queden aïllats entre les seves muntanyes. Els joves de famílies riques van a les Universitats de França o Espanya, buscant amb la instrucció idees noves i la voluntat de soscavar el tradicionalisme i rejovenir els antics costums. El seu ardor juvenil xoca amb la saviesa autoritària dels més grans i volen creuar els vuit segles que separen la civilització andorrana de la de l’autor. També explica que la modernització d’Andorra ha estat a punt de començar pel bacarà ja que des de fa temps tempta als especuladors i als fundadors de les cases de jocs.

IMG_0268De Charles Romeu, el veguer actual, llicenciat en dret i cavaller de la Legió d’Honor explica que representa França a Andorra des de 1887 i ha sabut introduir en les relacions entre els dos països una confiança i una cordialitat que s’han produït arran de l’estimació que tenen l’un i l’altre per aquest funcionari. Personalment, André Vilar, està molt agraït a Charles Romeu per totes les informacions interessants que li ha facilitat i sobretot per les correccions valuoses que ha tingut la generositat de fer.

L’experiència va ser tan gratificant que el 1908, André Vilar publica un altre llibre amb el títol Un État ignoré. L’Andorre. Aquesta vegada, en portada se’ns informa que és conseller general dels Pirineus Orientals. El llibre no es tan extens com el precedent i reprèn algunes de les idees principals sobre el país però presenta un interès important a l’anar acompanyat de diverses fotografies sobre Andorra.

Foto Charles Romeu - llibre un etat ignore-llibreriadepionersRelata els conflictes de 1885 i remarca que des que Charles Romeu va ser nomenat veguer el 1887, la seva sàvia administració ha contribuït a la pacificació del país. La seva alta cultura i el seu esperit literari seran segurament apreciats pel nou bisbe d’Urgell, Monsenyor Benlloch i Vivó, orador de talent, music i artista. André Vilar elogia als dos homes i pensa que la col·laboració d’aquests dos homes amb idees àmplies i joves és una garantia de bona administració per Andorra i d’excel·lents relacions per als seus sobirans.

André Vilar ens explica que pel que fa a l’últim tram de carretera que relliga França a Andorra, els plans estan acabats i l’adjudicació dels treballs feta. Segons ell, és gràcies a la insistència sempre amable de Charles Romeu que els andorrans deuen la connexió amb França per una via de comunicació fàcil que tindrà una bona influència tant material com moral. D’aquesta manera França podrà proveir, amb les condicions més avantatjoses, els objectes de consum que venen de la Seu d’Urgell tals com aliments, sucre, petroli, vins, objectes manufacturats. Pensa que des del punt de vista de la influència francesa, la facilitat i la freqüència de les comunicacions produiran un efecte positiu sobre l’acció civilitzadora a les valls.

Per sentir la crònica del programa  El Jardí dels mandales  de Lourdes Prat a Ràdio Valira, cliqueu a continuació (minut 18:58) 

 

 

 

 

# La maleta literària # La edad de oro # Paisaje de otoño # 60 dies a Cuba

Marxem de viatge cap a una destinació fantàstica i que fa somiar només de pensar-hi: Cuba. Avui us proposo tres llibres, escrits en èpoques diferents i que ens endinsen en aquesta cultura i sobretot en un país increïble amb unes persones excepcionals.

la edad de oroComençarem per La edad de oro, dedicada a los niños de América, de l’escriptor José Martí, nascut a la Habana el 1853. Va ser un polític, periodista, escriptor i creador del Partit Revolucionari cubà i organitzador de la guerra de la independència. Va fer part també del moviment literari del modernisme que es va desenvolupar entre el 1880 i el 1920.

Us recomano aquest recull de contes publicats per primera vegada a Nova York el 1889 i més precisament a la revista mensual La edat de oro i recuperats el 2012 pel Centro de Estudios Martianos. Són uns contes deliciosos que sovint ens fan esbossar un somriure per la seva ingenuïtat i a més a més acompanyats d’uns dibuixos preciosos. Aprenem bones maneres, geografia i sobretot els valors que hem de tenir i que avui dia brillen per la seva absència. Són uns relats molt recomanables.

Canviem d’època amb el llibre Paisaje de otoño de l’escriptor cubà, Leonardo Padura, que va guanyar el premi princesa d’Asturies.

Paisajes de otoñoL’acció passa el 1989, a la Habana, on descobreixen el cadàver de Miguel Forcade. Un assassinat força violent que sobta al tinent investigador Mario Conde. Paral·lelament assistim a la decadència d’aquest home que està desencantat de la vida i cansat del seu treball. Resoldre aquest crim és la condició que li ha posat el seu superior per autoritzar-lo a deixar el cos policial. Ens endinsem en la vida de la víctima, on afloren corrupcions de la mà de Forcade que estava al capdavant de les expropiacions i tota mena d’afers no gaire honestos. Curiosament va escapar cap a Madrid i després va establir la seva residència a Miami. Tornarà a l’illa perquè el seu pare està molt malalt però en Mario Conde sospita que ha vingut a recuperar algun objecte de valor i per això l’han matat.

Veiem aparèixer també un reguitzell de personatges, amics de Mario Conde, els uns més diferents dels altres que ens fan entendre com n’és de difícil la vida a l’illa. El mateix investigador no és algú de perfecte al contrari li dóna massa a l’ampolla i porta una vida desordenada. Tot i així, és un bon professional i no pararà fins esbrinar qui va matar a Forcade.

60 dies a CubaI acabem amb un llibre hilarant, fresc i amb molt sentit de l’humor. Es tracta de 60 dies a Cuba de l’escriptor català Roger de Gràcia publicat per l’editorial Amsterdam, un llibre molt recomanable per endur-vos a la vostra maleta de vacances que us divertirà i us farà passar una estona vibrant. Té un estil que t’enganxa de seguida i et fa riure.

En Roger i l’Amanda no estan passant per un bon moment de parella i decideixen donar-se una última oportunitat. Però no són una parella convencional i el que decidiran és viatjar per l’illa per separat i retrobar-se al cap de 60 dies a Remedios.

Comença, per al Roger, una carrera desenfrenada de begudes, balls, relacions vàries i molts dubtes. Poc en sabem del que fa l’Amanda si no és a través d’algun correu electrònic o trucada, però sembla que ella també s’ho està passant molt bé.

És un relat divertit amb escenes boges i sobretot amb una anàlisi dels cubans i la seva forma de viure a través de les diferents poblacions que visita en aquest llarg periple. Se sent benvingut arreu i els troba acollidors, fent molt bones amistats. També n’aprenem una mica més de com és en Roger, les seves relacions familiars i sobretot la seva vida amb l’Amanda. Durant seixanta dies tasta a la llibertat i es deixa anar a una vida desenfrenada on el rom i les noies li faran perdre una mica el nord. Coneix també a d’altres turistes que han vingut a deshinibir-se com ell i sobretot trobarà a la Katy, una escocesa que li farà plantejar molts coses. En Roger de Gràcia ens fa viure moments emotius amb un personatge molt credible, amb les seves falles sí, però no per això no deixem d’entendre la seva desesperació interior i l’embolic mental que viu.

Comença el llibre amb aquesta frase: “Tinc tres novies, una escocesa, una cubana i una catalana”. Servirà aquest tomb per l’illa per aclarir-se ?