#Llibres & Company 1.11.2015 # Fonda Hostet – Hotel Bonell # Els pioners de l’hoteleria andorrana

(c) Fons Ludmilla Lacueva Canut
(c) Fons Ludmilla Lacueva Canut

Suposo que tots teniu present la imatge del 1902 del Cafè el Conseller. Doncs aquest senyor era el  propietari de la Fonda Hostet a Soldeu que anys més tard esdevindria l’Hotel Bonell. D’en Jaume Bonell Franch sabem que eren vuit germans i que era, alhora, ramader i hostaler.

Una de les primeres referències sobre la Fonda Hostet la trobem en la Revue des Pyrénées: Excursion botanique en Andorre, on Marcailhou d’Aymeric relata -el 1889- les impressions del seu viatge a Andorra. Explica que és una casa llarga i baixa, foradada amb finestres petites, que una gran sala nua fa, alhora, de saló, d’office, de refectori i de sala de passeig amb una veranda rústica en una de les seves extremitats. Al primer pis, hi ha un dormitori comú. El 1896, en Annuaire du Club Alpin Français, Felix Régnault diu que quan les dues o tres cambres de la fonda estan ocupades, fan servir la sala-menjador-cuina com a dormitori.

Anys més tard el seu fill Jaume agafarà el relleu tot i que ell és ramader i deixarà la fonda en mans de la seva esposa Maria durant l’hivern i la primavera ja que tenen cura del ramat i de terres a Espanya. De la mestressa de la fonda se’ns explica, l’any 1923, que encara és jove i que els prepara un abundant sopar que consisteix en cuixot d’isard rostit i un excel·lent claret espanyol totalment delectable.

(c) Fons Ludmilla Lacueva Canut
(c) Fons Ludmilla Lacueva Canut

Jaume Bonell Gené encapçala la següent generació i va reformar l’any 1936 la fonda fent habitacions noves. Una de les innovacions més importants va ser la instal·lació d’una de les primeres sales de bany, amb banyera i dutxa, que hi va haver a Andorra. Era tan la novetat que fins i tot venien a veure-la famílies benestants d’altres parròquies que volien instal·lar-ne una a casa seva. També van ser pioners en posar calefacció central, de la casa Mingrat de Barcelona, que funcionava amb carbó. Va ser en aquella època quan van pintar l’hotel d’un color vermellós i el van batejar amb el nom d’Hotel Bonell.

L’hotel obria durant els mesos d’estiu i tenien com a clients a famílies de l’alta burgesia catalana com els Juncadella-Salisachs, Borés, Ferrer Vidal i Vidal Quadras, entre altres. Amants de la natura i de la vida senzilla, aquestes famílies pujaven a Soldeu amb un petit autocar llogat a Barcelona tot i tenir cotxes i xofers. Durant la seva estada es veien deslliurats de les obligacions i etiqueta a la que estaven subjectes la resta de l’any. Fe d’això són les nombroses exclamacions de satisfacció d’aquests clients: “Quina tranquil·litat, ens vestim al matí i ja no ens hem de canviar més en tot el dia !”.

Una anècdota curiosa d’aquells temps incerts és la d’algunes parelles d’Andorra, recent casades, que anaven a passar la lluna de mel a Soldeu i s’hostatjaven a Ca l’Hostet. La situació als països veïns no afavoria la voluntat de viatjar fora de les nostres contrades i per aquest motiu pujaven a Soldeu. Aquestes parelles s’hi estaven quatre o cinc dies i, després, tornaven cap a la seva parròquia.

Fons Ludmilla Lacueva Canut
Fons Ludmilla Lacueva Canut

Un 1956, en Jaume Bonell Casal va fer-se càrrec de l’hotel junt amb la seva esposa M. Dolors Argelich que van tornar a modernitzar l’hotel. En aquesta nova etapa, l’hotel obria tot l’any tot i que només es treballava molt durant els mesos d’estiu. La clientela es composava principalment de francesos que feien estades de quinze dies o tres setmanes. Amb la construcció de les pistes d’esquí de Soldeu, el poble va començar a rebre cada vegada més clients propiciant, d’aquesta manera, que es treballés tot l’any. Van portar l’hotel fins el 1970, treballant de valent i, en aquell moment, cansats de tants anys de feina, van decidir arrendar-lo. Malauradament l’edifici es va cremar l’11 de gener de 1974. En una habitació de la part vella es va encendre el quadre de la llum per una sobrecàrrega propiciant un incendi devastador.

La família ja no va tenir ànims per a reconstruir-lo i va vendre la propietat. El que restava de l’Hotel Bonell va ser enderrocat i s’hi va construir un altre edifici.

Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 18:50):

 

 

#Llibres & Company 4.10.2015 # La Duquesa de Duke Street # En el piso de abajo # Els pioners de l’hoteleria andorrana

Foto sencera LLC mrs trotter

Avui, a partir del minut 29:32, ens endinsarem en un món fabulós de la societat anglesa: la cuina d’alt nivell. En el món del menjar ràpid alguns es poden pensar que no existeix però aquí estan els llibres sobre La duquessa de Duke Street de Mollie Hardwick per desmentir-ho.

Basats en la famosa sèrie de televisió de la BBC, són quatre llibres en anglès que conformen la història de Louisa Trotter (Leyton de naixement), una lluitadora eduardiana que va començar com a ajudant de cuina i va esdevenir una de les millors cuineres de Londres. Al seu hotel va rebre aristòcrates, prínceps, reis. Va captivar fins i tot al príncep de Gales, el futur Eduard VII, que segons deien eren amants i va poder comprar l’Hotel Bentinck.

Tot i tenir un marit borratxo, va superar les dificultats i va transformar el vell hotel en un lloc de trobada glamurós per a rics per finalment esdevenir una llegenda. A través del seu personatge veiem el que era la vida abans de la primera guerra mundial, la seva relació amb els rics i els problemes que sovint portaven. Era una dona de molt caràcter amb unes maneres i un llenguatge no tant fi però que feia gràcia als aristòcrates. Veiem desfilar un reguitzell de personatges a través de les festes i sopars que els preparava amb les millors viandes i els plats més elaborats dignes d’una gran reina. Tot i semblar una dona forta i segura, tindrà la sort d’estar acompanyada d’altres personatges, com els seus treballadors a qui ajudarà davant qualsevol problema com la Mary, l’Star, Merriman, el Major i la Sra. Cochcrane, que compartiran moments feliços i d’altres tristos. Però el gran amor de la seva vida serà Lord Haslmere, en Charlie, en una època en què un aristòcrata no pot casar-se amb una cuinera. Les diferències de classe són insalvables. És una història entranyable on la divertida Louisa Trotter sempre ho arregla tot amb una copeta de xampany.

De fet, la sèrie es va inspirar en un personatge real, la Rosa Lewis i l’hotel era el Cavendish Hotel a Jermyn Street. Una placa a la façana de l’hotel la recorda com a una cuinera llegendària. Llegiu els llibres no quedareu decebuts i no deixeu de veure la sèrie televisiva que també està molt ben fet i protagonitzada per la fabulosa Gemma Jones que borda el personatge. Fa uns anys TV3 va emetre la sèrie.

I com a contrapunt a la vida de la Duquessa de Duke Street gran triomfadora, gaudint d’un luxe i d’unes amistats a més alt nivell tenim el llibre En el piso de abajo. Memorias de una cocinera inglesa de los años 20 de Margaret Powell. Són les memòries d’aquesta autora, publicades per primera vegada el 1968, i que ha recuperat l’Editorial Alba. Va començar a treballar als quinze anys com a ajudant de cuina fins arribar a ser cuinera. Tot i que tenia qualitats per estudiar, de fet volia ser mestra, va haver de posar-se a treballar en una casa. Ens ho conta com la crua realitat, sense cap filtre. És un llibre molt incisiu en el qual contesta el sistema de classes establert i ens explica la duresa de la vida del servei domèstic per tal d’acontentar als senyors que veuen horroritzats com la Margaret els demana de poder llegir llibres de la seva biblioteca. És una actitud que no encaixa en la seva manera de pensar i actuar.

És un relat de la vida de mancances i misèries del servei domèstic on troba inútils que s’hagi de planxar els cordills de les sabates o entregar el correu en una safata de plata. Es queixa que treballaven com mules perquè els demés es divertissin i a més estaven molt mal pagats. Els membres del servei domèstic eren els seus serfs i els senyors regulaven la seva vida, fins i tot la roba que s’havien de posar quan sortien. Critica abastament als patrons que deien que la formació que els donaven seria molt útil per quan es casessin i formessin la seva pròpia família. Sarcàsticament, la Margaret diu que quan va deixar el servei domèstic es va emportar dues coses: coneixements per preparar un sopar sofisticat de set plats i un enorme complex d’inferioritat. Res va ser útil per la seva vida de casada, eren plats massa cars pel que cobraven. En fi, és l’altra cara de la moneda.

A Andorra tenim també una bona tradició gastronòmica i hotelera que existeix al menys des del segle XVI. En el llibre que vaig publicar l’any 2001 Els Pioners de l’hoteleria andorrana, del segle XVI al segle XX hi podeu trobar abastament les anècdotes de les mestresses dels hotels més emblemàtics. Una vida molt dura i plena de mancances que gràcies a aquestes pioneres i a la seva tenacitat van crear la base per a l’hoteleria que coneixem avui dia. Si us interessa, a banda del llibre, podeu també consultar més informació al meu blog llibreriadepioners.com on regularment vaig penjant posts sobre l’hoteleria i altres temes. De fet, el blog recull també informacions sobre la novel·la històrica que vaig publicar l’any passat, l’Home de mirada clara, diversos escrits i contes de Nadal dels quals he afegit l’àudio per tal que les persones invidents tinguin també accés a aquests contes i que també serveix per als mandrosos de la lectura!

Si vols escoltar l’àudio clica a continuació:

#Llibres & Company 20.09.2015 # Hotel des Cimes # Els pioners de l’hoteleria andorrana

 Pioners hoteleria AndorranaAvui fem un viatge en el temps, per un Pas de la Casa desconegut on unes poques famílies valentes havien gosat establir-se en aquests paratges a la mercè de les inclemències del temps. Barraques primitives formaven part del decorat digne del far-west.

Jaume Brugat, fill de figueres, després d’un llarg periple a l’exili decideix establir-se al Pas de la Casa on va llogar a l’inici el Refugi Calones l’any 1946. Finalment, el 1952 s’acaba la construcció de l’Hotel des Cimes, edifici que es trobava al final del poble.

L’hotel tenia vuit habitacions ubicades al primer pis i amb un bany al final del replà. Com a calefacció tenien una estufa al voltant de la qual els que arribaven penjaven allà els mitjons i sabates mullades per fer-los assecar. Al mig, també es posava una olla amb vi calent perquè es poguessin reanimar una mica.

Tot i aquest aspecte solitari dels paratges, els habitants intentaven buscar diversions. Al menjador, la Sra. Brugat tenia una gramola dels anys trenta que posava en marxa als vespres, per als clients que volien ballar. També s’hi atansava gent del poble a ballar, feien la xerrada, els uns jugaven a cartes o al dominó i així passaven la vetllada. Era un indret acollidor amb molt caliu que havia esdevingut un dels punts de trobada del poble.

Els hiverns eren molt llargs i quedaven aïllats des de Tot Sants fins passat Pasqua. Davant d’aquesta situació, calia preveure aliments; quan quedaven incomunicats anaven a buscar a peu carn, pa, ous i altres aliments. Si la situació ho permetia es reunien els homes del poble i pujaven fins al cap del port a buscar les provisions. Quan arribaven al Refugi d’Envalira descansaven una mica i cadascú agafava els paquets que havia encomanat. Acte seguit, tornaven a baixar cap al Pas de la Casa esquiant.

El Pas de la Casa va anar prosperant i molts turistes s’interessaven per descobrir aquell indret i les seves ofertes. Aquesta puixança els va permetre assolir una certa prosperitat i pagar deutes. El Pas de la Casa, aquell emplaçament oblidat, va esdevenir un indret atractiu per a les persones que van venir nombroses a instal·lar-s’hi i fer diners.

Els anys següents l’establiment va ser portat per la seva filla Núria fins que va decidir vendre’l el 1996.

Una gran història, marcada de gent treballadora i sacrificada.

Si en vols saber més, pots escoltar l’àudio clicant a continuació: