# Llibres & Company 20.03.2016 # Fiebre Romana – Edith Wharton # Pen Club

LudmillaEl llibre que us proposo avui és Fiebre romana de l’escriptora nord-americana Edith Wharton publicat per Editorial Navona.

Conté 3 relats que ens transporten a principis del segle XX.

El primer Almas rezagadas tracta d’una parella d’amants que fugen de Nova York i emprenen un llarg viatge. Aquí estan en un tren viatjant per Itàlia i se’ns presenten els seus dubtes davant el fet d’evitar les convencions social i sobretot el preu que s’ha de pagar per viure un amor lliure ja que ella estava casada. Finalment, decideixen passar una temporada en un Palace vora el llac on Lydia rebrà els papers de divorci. I aquí venen més complicacions. Ella ara està lliure i es pot casar amb el seu amant però d’una banda no vol tornar-se a lligar i de l’altra veu necessari casar-se per tornar a tenir respectabilitat i ser acceptada de nou socialment. És una pressió que li treu la son i viu una contradicció continua al llarg del relat del que és acceptable i el que representa una amenaça i sobretot la recerca de la felicitat. No hem de perdre de vista que el relat va ser escrit el 1899 i que les convencions socials pesaven moltíssim. Eren unes normes molt opressives. Marxar de Nova York no volia dir que ningú sabés qui eren, al contrari, la bona societat passava molts mesos viatjant per Europa i per tant els podien reconèixer a tot moment.

El següent relat, escrit el 1928, és Holstein que ens presenta a dos personatges a les acaballes de la seva vida però amb un passat ric en esdeveniments socials.

Tenim d’una part, una dona amb una gran fortuna, que rebia contínuament a la seva magnífica mansió de la cinquena avinguda i que, tot i la pèrdua de memòria, continua pensant que és la dona més poderosa de Nova York i que el seu saló és el més envejat i preuat.

I d’una altra part, se’ns presenta un home de bona posició també, que no vol assumir que s’ha fet vell i continua atenent el ritme vertiginós de festes i invitacions.

Tots dos es coneixen des de fa molts anys i ho tenen tot, però el pas del temps és inexorable i la decadència fa la seva aparició. Però ells s’aferren a aquesta vida superficial.

El tercer relat és Fiebre romana, escrit el 1934, on ens mostra dues amigues ja grans que es retroben a Roma i esmenten els temps passats en aquesta mateixa ciutat. Però totes dues guarden secrets que van canviar la seva vida i que ara afloren amb un final sorprenent. Ha arribat el temps de la veritat i no et deixa indiferent.

Edith Wharton, igual que el seu amic Henry James, ens descriu amb talent i amb una gran finesa aquesta aristocràcia nord-americana de principis del segle que ens mostra la gran opulència que tenien al seu abast però també els conflictes que els generaven les normes socials que reprimia els seus desitjos i posava barreres als seus somnis de llibertat. Això, és totalment clar per les dones que ens descriu magistralment. Que sapigueu que la mateixa Edith Wharton es va divorciar del seu marit banquer el 1913.

Us recomano que mireu l’excel·lent ventall de llibres que ens ofereix Navona editorial que a més d’estar ben editats tenen un format de llibre ideal per portar arreu. 

Avui em fa plaer de parlar-vos de l’Associació Mundial d’escriptors: el Pen Club que en el seu inici era l’acrònim de Poetes, Escriptors/Assagistes i Novel·listes.

Va ser fundat el 1921 i el seu objectiu principal és de promoure la cooperació intel·lectual i la tolerància entre els escriptors per tal de remarcar el paper de la literatura com a guardià de la memòria de cada poble. El Pen Club està present a uns 100 països i hi poden adherir-se tots els escriptors que hagin publicat. Cada centre organitza activitats culturals en línea a enfortir el diàleg i la identitat cultural.

Al mateix temps, el Pen Club lluita contra la censura política i defensa els drets dels escriptors víctimes de tortures i empresonaments i tot el relacionat amb les dictadures. Cada any hi ha una assemblea de delegats i se celebren les sessions de quatre comitès que fan part de l’associació i que són:

  • El Comitè d’Escriptors empresonats: que defensa els drets dels escriptors empresonats perseguits per règims que prohibeixen la llibertat d’expressió i escriptura.
  • El Comitè de Drets Lingüístics i de Traducció: que defensa els drets lingüístics de les minories.
  • El Comitè d’Escriptores: que ajuda a la inserció de la dona a la literatura i denuncia les violacions dels seus drets polítics, intel·lectuals i socials.
  • El Comitè de la Pau: que mostra les claus perquè els escriptors no emprin un llenguatge que promogui la violència, ni mostrin prejudicis racials i encara menys propiciïn conflictes armats.

A Catalunya també hi ha un Pen Club i va ser fundat el 1922, el mateix any que ho van fer a Madrid amb el Pen club d’Espanya. PEN Català és responsable de programes com el de l’Escriptor Acollit de la revista Catalan Writing i del web sobre traducció literària Visat.

Durant els anys de franquisme els escriptors exiliats donaven a conèixer la situació catalana a través dels seus escrits i ho feien des de Londres amb la Anglo Catalan Society. I pel que fa al Pen Club d’Espanya va deixar d’existir i només ho va fer de manera testimonial. I ja el 1975, es va tornar a endegar l’Associació.

 Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 17:18):

# Llibres & Company 6.03.2016 # Hotel Pla # Els pioners de l’hoteleria andorrana

 façana hotel pla-llibreriapioners

Francisco Pla Calvó, fill de Cal Prat, va fundar la fonda Pla. Temps era temps quan els habitants d’Andorra la Vella i d’Escaldes es trobaven en algun prat i es barallaven a cops de bastons, de puny o de roc. En Francisco sempre plantava cara i deia als d’Andorra: “Si voleu batalla, batalla tindreu!” i per sempre més li va quedar el nom de “l’hereu de Cal Batalla”.

El 1859 va maridar-se amb Gertrudis Gasch de Cal Tintaina d’Encamp i van tenir quatre fills: Francisco, Gertrudis -casada amb un contractista de l’Ariège que va fer la carretera d’Escaldes a Encamp-, un noi que se’n va anar a Barcelona i l’altre a Argentina

Gertrudis Gasch-llibreriadepioners

En Francisco va voler modernitzar la fonda donant-li un aspecte més luxós i el canvi de fonda a balneari el podíem veure reflectit a la planta baixa, en un dels balcons, que duia gravada la data a la qual va començar la seva nova activitat: 1862. Per ressaltar la seva categoria, al segon pis hi havia cinc balconades amb motius decoratius entre els quals destacava una lira i cada barana de ferro portava unes lletres que reunides formaven la paraula “BANYS”. Amb la renovació i les aigües termals, l’Hotel Balneari Pla havia adquirit un gran prestigi entre els banyistes catalans -principalment- i anglesos. A l’hotel, quan es referien als clients, no deien mai “turistes” sinó “banyistes”.

L’any 1889, en la Revue des PyrénéesExcursion botanique en Andorre-, Marcailhou d’Aymeric explica que l’Hotel Pla posseix dues banyeres de marbre blanc i una banyera de zinc. Constata que l’aigua arriba per una aixeta, la seva temperatura és de 43 graus centígrads, que també s’utilitza per a les dutxes.

reixa fundacio-llibreriadepioners

 Francisco Pla Gasch (1861-1925) va estudiar a Barcelona i només li faltava un any per acabar els estudis de medecina quan els va interrompre per motius econòmics. A l’hotel, gràcies als coneixements adquirits i a les aigües termals procedents del Pont de la Tosca, donava massatges i aconsellava els banyistes sobre els tractaments que s’havien d’aplicar -pel reuma, genolls, cames, esquena, etc- raó per la qual en diversos llibres es refereixen a ell com a “Doctor”.

Francisco, juntament amb la seva esposa na Carolina Pujol (1874-1949), van agafar el relleu per fer encara més famós i acollidor aquest establiment. Na Carolina tenia una gran ajuda amb les seves filles, la Sara i la Lina, que servien els esplèndids àpats a les taules. Al safareig que hi havia en un dels laterals de la part baixa de l’hotel, hi havia un parell de dones del poble rentaven la roba de l’establiment i dels clients.

L’any 1912, en el llibre del nord-americà Lewis Gaston Leary, Andorra the hidden Republic, trobem algunes descripcions de l’hotel i del seu propietari. Explica que va descobrir, amb sorpresa i plaer, un edifici ben construït i d’aparença moderna. L’home que els donà la benvinguda, s’expressava en un francès fluïd i vestia acuradament. La decoració de l’hotel era austera, no hi havia catifes a terra ni res superflu i que era molt net. Tot i ser tard, els serviren ràpidament unes delicioses truites fresques del riu Valira; després, van dormir en uns matalassos tous i gruixuts. A l’habitació, hi havia un crucifix penjat a la capçalera del llit i, a la porta, hi havia clavada una senzilla pregària de viatgers, en castellà.

Fco Pla i Carolina Pujol-llibreriadepionersDescriu al Dr. Francisco Pla com un dels ciutadans amb més cultura de les Valls, és membre del Parlament (Consell General), que ha estat enviat a París com a delegat especial d’Andorra. Durant els tres dies d’estada, el Dr. Pla es va posar totalment al seu servei tant per subministar-los aigua calenta, espelmes, àpats a hores inusuals, o senzillament, proporcionar-los informació sobre les condicions polítiques i industrials d’Andorra. Els va cobrar a cada un 90 cents per persona i per dia i va explicar-los curosament que no s’esperava cap mena de propina. Tot i així, agraïts com estaven pel seu acolliment, varen donar alguns cents per caramels a la seva filla, la Sara.

Ja en aquell any, el Touring Club francès de ciclistes recomanava l’hotel tot i que, segons l’autor, l’únic mitjà que una bicicleta tenia per arribar a les Escaldes era damunt de la sella d’una mula !

La seva filla Lina va estudiar al col·legi americà de Barcelona -allí va aprendre anglès, una llengua que li esdevindria molt útil- i fins i tot va viure durant una breu temporada a Londres. Ràpidament va esdevenir la traductora del Consell General ja que el Sr. Síndic li portava sovint cartes o papers d’Anglaterra o d’Estats Units d’Amèrica perquè els hi traduís. En aquell temps era poc habitual trobar algú que parlés anglès; a l’exterior de l’hotel un cartell informava que, en aquell establiment, es parlava aquella llengua. La clientela que rebien a l’hotel era principalment anglesa cosa que va originar que l’anomenessin l’hotel dels anglesos i, cap als anys cinquanta, tenien contactes amb agències a Anglaterra que els adreçaven la major part dels seus clients. Els enviaven un telegrama precisant el nombre de persones que vindrien i el Parrilla -casat amb la Sara Pla- els anava a buscar a l’estació de trens de l’Hospitalet o a Tolosa.

Als baixos de l’hotel hi havia el Cafè Central al qual també es podia accedir des del carrer i on es reunien els vilatans o, senzillament, s’esperaven les persones que volien agafar el cotxe de línia. Quan va morir en Francisco Pla, van tancar el cafè i una persona del poble va obrir-ne un altre al davant amb el mateix nom: Cafè Central.

L’any 1925, el seu fill Xavier, arquitecte de professió, va fer una important reforma en l’estructura original en construir una torre annexa a l’hotel. Va tirar a terra Cal Sastre, que es trobava a l’esquerra. Com que les dues cases no eren anivellades, va enllaçar-les mitjançant escales. A la torre hi havia habitacions, algunes amb sala de bany, i un menjador. Al menjador de la torre hi havia una finestra que donava a la cuina de l’hotel i, mitjançant la qual, la Carolina feia passar els plats per evitar que haguessin d’anar amunt i avall.. L’emplaçament d’aquesta torre va ser venut, el 1989, al Govern d’Andorra.

En Xavier va dedicar-se molt poc a l’ofici d’arquitecte perquè, al morir la seva mare, el 1949, es va fer totalment càrrec de l’hotel. Una de les últimes modificacions va consistir en instal·lar un ascensor, el 1980, perquè ja era gran i volia continuar pujant al cap de casa sense cansar-se

El 1906, en el llibre de S. Armet i Ricart Les Valls d’Andorra. Del Segre a l’Ariège a través d’Andorra trobem la següent referència: “Les Escaldes: com estada es l’unich punt de la Vall un xic confortable (…) balnearis d’en Francisco Pla (Can Batalla) (…) que es el més important (…) el menjador (…) es bo, y la seva condicia molta, lo que-l recomana en gran manera. Tot comprés, inclos bany y café, el preu diari de dita casa varia de 6 a 7,5 pts (…)”.

Segons ens indica la Collection des Guides-Joanne, Pyrénees, les tarifes de l’any 1912 eren les següents: dinar o sopar 2,50 francs; cambra 1,50 francs; pensió 6 francs per dia; banys 1 franc.

Després de la mort d’en Francisco Pla, l’any 1925, la seva esposa i la seva filla Lina van fer-se càrrec de l’hotel. En Routes de la Catalogne ou le livre de l’amitié de Claude Aveline i Berthold Mahu, publicat el 1932, se’ns explica que en aquesta casa neta i simpàtica la Carolina cuina i la filla -una noia graciosa i maca- serveix les taules. Però la càrrega esdevenia feixuga i el 1931 decidiren arrendar-lo tot i que tornarien a agafar-lo dos anys més tard.

Arrendament de l’hotel a Josep Magallon i Maria Palacin

Magallon i Maria Palacin-llibreriadepionersEl 1931, el van arrendar a la Maria Palacin i al Josep Magallon. En Josep ajudava a servir les taules, feia la facturació i atenia els turistes. Na Maria s’ocupava de la cuina tot i que li agradava atendre la clientela. Havia estudiat a l’escola francesa i a les monges a Andorra la Vella i parlava fluidament francès, fet que li permetia comunicar amb la clientela francesa i anglesa, molts dels quals parlaven francès. A l’Hotel Pla van continuar oferint banys, seguint la tradició de la casa. Durant la temporada d’estiu que és quan més feina tenien -tancaven l’hotel la resta de l’any- llogaven alguna noia del poble que els ajudés en les tasques de l’hotel i fes de mainadera dels seus fills i, així, es podien dedicar plenament a les seves tasques.

Na Maria era molt bona cuinera, n’havia après de la seva tieta, Maria Fiter. Com a especialitats culinàries solia preparar escudella o carn d’olla, com a entrant, de segon plat macarrons, carn guisada amb rovellons, pollastres al forn, conills, canalons o farcellets de col amb carn picada i, de postres crema, braç de gitano o crema nevada. La fruita, figues, préssecs i altres la compraven als pagesos que pujaven d’Anserall. Els pollastres, ous, patates i d’altres aliments que necessitaven els els pujava l’Isern amb el cotxe de línia que feia el trajecte la Seu d’Urgell-Andorra, i d’aquesta manera s’aprovisionaven amb tots els productes que poguessin necessitar. A l’hotel elaboraven grans pans rodons per a tota la setmana, el pa era ben diferent del que mengem ara ja que, al cap de set dies, encara es podia menjar.

D’una factura signada per en Josep Magallon, podem extreure les tarifes vigents l’estiu de 1931, es cobrava un 10% pel servei:

Menjar, sopar i dormir   12 pessetes

Desdejuni i dinar              7 pessetes

1 cafè                            0,50 pessetes

El matrimoni Magallon va llogar l’Hotel Pla dos anys seguits i van deixar-ho per marxar a Barcelona i la família Pla va tornar a fer-se càrrec de l’establiment i durant molts anys van perpetuar el bon acolliment.

En l’actualitat l’Hotel Pla ja no he existeix i es va tirar avall l’edifici.

 Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 21:27):

# Llibres & Company 6.03.2016 # Andorra Park Hotel # Els pioners de l’hoteleria andorrana

Andorra Park Hotel edifici -llibreriadepioners

Tot i que es va començar a construir l’Andorra Park Hotel l’any 1954, no va obrir les seves portes fins a l’agost de 1957, arrendat per Mateu Molleví i Joaquim Jover. El terreny i l’hotel són propietat de la família Rebés i al moment del seu arrendament l’hotel tenia 40 habitacions i una torre que forma part del mateix edifici, un restaurant i altres dependències, una pista de ball, piscina, un prat per a instal·lar-hi un golf semiminiatura, una explanada per fer-hi una pista de tennis, un jardí i un bosc. L’arquitectura de l’Andorra Park Hotel és especial i ben diferent de la dels altres hotels del país..

En aquests paratges, abans de la construcció d’aquest luxós establiment hoteler, s’hi desenvolupaven algunes fires del bestiar, fet que ens costa ara imaginar quan hi degustem algunes delícies culinàries.

Bartomeu Rebes-llibreriadepionersQuan el Sr. Bartomeu Rebés va començar a construir l’Andorra Park Hotel, molta gent el va titllar de boig. A qui se li podia ocórrer construir un hotel cap a dalt de la muntanya i separat del poble ? Vaticinaven que aquell projecte seria un fracàs, fet que el pas dels anys han desmentit.

La construcció de l’hotel va durar uns tres anys i bona part del poble i els amics de la família Rebés van poder fruir, durant els mesos d’estiu, d’un divertiment especial: se’ls va permetre d’utilitzar la peculiar piscina tallada en la roca, una de les primeres que hi va haver a Andorra. A més de la seva forma original, cal destacar un altre aspecte: l’alimentava l’aigua corrent del reg i, per tant, era força gelada.

Miquel Mollevi-llibreriadepionersMateu Molleví era un gran hoteler i continuava la tradició encetada pels seus pares que regentaven el restaurant Bonavista a Barcelona. En el Nouveau guide sur les vallées d’Andorre (1963), trobem una descripció de Mateu Molleví Ribera. Se’l descriu com un dels degans de l’hoteleria andorrana, condecorat amb la medalla de plata de la vila de París en reconeixement per la tasca feta per apropar l’hoteleria francesa i espanyola. També s’atribueix al seu dinamisme la puixança que ha donat al turisme i, especialment, l’andorrà que ha viscut un desenvolupament qualitatiu.

Jover-llibreriadepionersAmb l’ajuda del seu soci Joaquim Jover, la família del qual també tenia establiments hotelers, van encetar una nova etapa per a l’hoteleria andorrana. Eren dues persones dinàmiques i professionals que portaven conjuntament l’arrendament de l’hotel i comptaven amb l’ajuda de llurs esposes, Pilar Gastearena de Molleví i Rosa Julivert de Jover, que aportaven el toc de distinció femení.

Certs hotels andorrans s’havien fet vells i l’Andorra Park Hotel va obrir les seves portes aportant un confort més modern i serveis més luxosos marcant d’aquesta manera una nova època. De seguida van voler deixar una empremta de distinció oferint qualitat i, al mateix temps, un caliu familiar i hospitalari que sempre l’ha caracteritzat. Els Srs. Molleví i Jover donaven molta importància a la restauració i van voler oferir uns àpats acurats i imaginatius. Ràpidament van assolir una bona reputació, acollint a una clientela important i fidel que s’hi estava llargues temporades.

En els seus inicis a l’hotel es treballava sobretot a l’estiu, per Nadal i Setmana Santa. Tenien un jeep de color blanc i blau, amb el logotip de l’hotel, que posaven a disposició de la clientela per portar-los o recollir-los on volguessin. Si veien algun cotxe que venia per la pujada, sabien que arribava un turista i ràpidament es preparaven per acollir-lo.

Dibuix Andorra Park Hotel-llibreriadepionersL’Andorra Park Hotel ha estat testimoni privilegiat de nombroses trobades entre autoritats de diversos països i del pas de grans homes d’estat. Tan pel seu entorn tranquil i idíl·lic com pels deliciosos àpats que s’hi preparen, va ser escollit per a la celebració de dinars oficials durant les visites dels coprínceps francesos a les Valls d’Andorra. També ha tingut el plaer d’acollir en dues ocasions el copríncep francès François Mitterand que va signar el llibre d’or de l’hotel.

Sens dubte el “savoir faire” que dispensa aquest hotel ha estat decisiu en aquesta selecció per aquelles visites protocolàries.

Tot seguit veurem alguns detalls de les visites de dos coprínceps: Charles de Gaulle el primer que va venir a visitar el poble andorrà i Jacques Chirac que, actualment, ocupa aquest càrrec.

El 5 de novembre de 1967, en el Diario de Barcelona trobem una ressenya de Juan Cabané referent a la visita oficial del General de Gaulle, el qual va oferir un banquet a les autoritats i personalitats del país a l’Andorra Park Hotel.

En aquell article abunden detalls sobre el dinar. L’àpat va començar a les 12.30 hores i es va preparar una taula ovalada, de 62 coberts i forquilles i ganivets de plata massissa. Els cambrers havien d’atendre sis invitats com a màxim; el servei del dinar va durar 45 minuts.

Les cartolines del menú eren senzilles sense cap ornament i havien estat confeccionades pel servei de protocol del copríncep i impreses a França.

El menú consistia en:

Aperitiu al jardí.

Ÿ Brou a l’andorrana servit en una tassa. Elaborat amb carn de bou i de pollastre, guarnit amb una juliana composta de jarret de vedella, pit d’au i pernil en dolç.

Aloses farcides amb foie gras. Les aus eren desossades i farcides, guarnides amb escalopes de foie-gras natural trufat, lleugerament cobertes de gelatina i disposades sobre fulles d’enciam.

Mitjana de vedella Orloff. Un magnífic i blanc tall de vedella rostida, presentat sobre una llesca de pa de motlle fregit i cobert amb salsa beixamel enriquida amb rovells d’ou i formatge fresc d’emmental. Aquests elements faciliten el glacejat, al fons de la safata resplendeix una virtuosa mitja glaça. Com a guarnició hi havia: cors de carxofes farcides amb puré de tomàquet natural, molt reduït i aromatitzat, patates dauphine incrustades amb làmines d’avellanes, que remataven el delicat acompanyament.

Se serví una amanida Muguette, confeccionada amb fulles blanques d’enciam, pomes i rodanxes de remolatxa bullida, coberta amb un trinxat d’ous durs. Després de ser condimentada amb sal i pebre, s’amaní amb oli refinat i suc de llimona, ambdós ingredients delicadament perfumats amb herbes aromàtiques.

Pinya Belle de Meaux. Consistia en mitges pinyes americanes fresques, prèviament buidades, que s’omplien amb la polpa tallada a daus i maduixes naturals, per damunt s’hi afegia gelatina líquida de gerds, que feia brillar el plat. Es realçava la presentació amb nata muntada amb sucre, que envoltava artísticament el fruit tropical. Simultàniament se serví un bescuit ametllat i pastes de full.

Finalment, s’acabà l’àpat bevent xampany Roederer Brut de 1962.

Molt satisfet per la qualitat del servei i de l’àpat, el copríncep francès va lloar les qualitats culinàries del Sr. Lacuna i felicità al Sr. Cabané junior, artífex del servei a taula.

De la visita del copríncep francès, Charles De Gaulle, es recorda una anècdota curiosa que no ha estat publicada. Es va demanar a la direcció que preparés una habitació perquè pogués descansar una estona després de dinar. Era molt alt i s’hagué d’allargar el llit perquè hi pogués cabre còmodament, ja que els llits d’aquella època eren bastant curts.

El 16 de setembre de 1997 a l’Andorra Park Hotel tingué lloc l’àpat en honor a Jacques Chirac, copríncep francès en ocasió de la seva visita al Principat d’Andorra. No ha transcendit cap detall d’aquest banquet però el menú va ser el següent:

Aperitiu

Timbal de llagostins marinat amb espècies de les valls

Filet de bou amb assortiment de bolets de Coma Obaga

Selecció de fruites silvestres i de la temporada

Cafè moca

Rebosteria

Celler:                       

Vi negre Volnay 1988 Maison Louis Jadot

Xampany Louis Roederer Brut Premier

Licor i digestius

El llibre d’or és l’ànima d’un hotel, sobretot en Grans Hotels i Palaces on desfila gent tan diversa com interessant. Hi escriuen algunes paraules d’agraïment persones procedents de l’aristocràcia, del món de les lletres, del cant i altres personatges cèlebres.  Es pot dir que l’Andorra Park Hotel té una joia entre les seves mans. Amb tapes de color crema i amb l’anagrama daurat de l’edifici, desperta una certa emoció obrir-lo. Tot i que ha estat durant anys oblidat en algun prestatge, en els últims temps diverses persones han tingut el privilegi d’expressar-hi els seus pensaments envers l’hotel i Andorra. Les dedicatòries recollides són poques però amb el temps esdevindran més nombroses i seran el fidel retrat de les persones que componen la seva il·lustre clientela.

Entre sJuan Carlos I - llibreriadepionersignatures destacarem la del rei Juan Carlos I d’Espanya, que va visitar les nostres Valls el maig de 1961, quan encara era príncep. El diari francès Midi Libre informa que tot i ser una visita privada va ser acollit molt calorosament. Primer va ser rebut pel copríncep episcopal Monsenyor Iglesias Navarri i, després, presentat a les autoritats andorranes. El Síndic General Honorari, en Francesc Cairat, va acudir a saludar-lo a l’Andorra Park Hotel.

Yehudi Menuhin-llibreriadepioners

Entre d’altres signatures hi ha les dels dos coprínceps Joan Martí Alanis, François Mitterand i Jacques Chirac. També hi trobem les dedicatòries d’Albert de Mònaco, Joan Antoni Samaranch, Felipe Gonzalez, Pasqual Maragall, Yehudi Menuhin, José Luis Sampedro, Josep Carreras i Teresa Berganza.

A la mort del Sr. Rebés i havent expirat el contracte d’arrendament, la família Rebés d’Areny-Plandolit -a partir de juny de 1999- ençà- va prendre en mà la gestió de l’hotel amb la voluntat de posar en marxa grans projectes i continuar oferint qualitat i servei a la seva clientela amb una gran ampliació.

 Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 18:04):

# Llibres & Company 28.02.2016 # Hotel Lutetia – Pierre Assouline # Writers’ War Board

IMG_6451Avui us parlaré d’un llibre fantàstic, Hotel Lutetia de l’escriptor francès Pierre Assouline que es va publicar fa uns anys a França i que l’editorial Navona recupera enguany. Ens endinssem en la vida del magnífic hotel Lutetia de París a través de la mirada d’Édouard Kiefer, un alsacià, que és un antic policia que s’encarrega de la seguretat. No hi ha res que s’escapi a la mirada d’aquest home. Un hotel és un com una escena de teatre on desfilen els treballadors, els clients fixos i les seves manies. Un petit món, en aquest establiment de luxe i d’excel·lència, on tothom està pendent de tothom i en Kiefer, com a bon alsacià, era metòdic, discret i rigorós.

Coneixem als treballadors d’aquest establiment i als clients fixos però un esdeveniment canviarà les seves vides: la Segona Guerra Mundial. Ja res serà igual. De fet, la novel·la s’estructura en 3 parts: abans de la Guerra, durant l’ocupació alemanya, i després de la guerra amb l’arribada dels supervivents dels camps.

El llibre comença amb un passatge una mica inquietant: “Desde hacía cierto tiempo, me miraban mal. Esta impresión no se puede explicar. Una secretaria que modificaba su itinerario para no cruzarse conmigo, un cocinero que volvía la mirada, rumores a mis espaldas a la menor incursión en el restaurante, cuchicheos de las mujeres de la limpieza en las dependencias de servicio.”

Així comença el relat de la mà d’Edouard Kiefer, el nostre narrador, just al final de la Guerra. Recordem que és alsacià i parla l’alemany. Durant el conflicte bèl·lic, continuarà encarregant-se de la seguretat d’aquest hotel que els alemanys han ocupat convertint-lo en l’agència militar de la intel·ligència alemanya. Pierre Assouline ens endinsa magistralment en aquest decorat i atmosfera de grans canvis. La seva narració és tant realista que sembla que estiguem allà mateix com espectadors veient entrant i sortint als hostes i vivint els moments difícils. Veiem passar personatges molt coneguts com James Joyce, Saint-Exupéry així com el General de Gaulle.

La part més punyent del llibre, és la tercera amb la desfilada dels supervivents dels camps de concentració i on se’ns presenta diferents personatges amb els seus testimonis. A través d’aquest llibre assistim a la història d’un hotel emblemàtic, un gran palace parisenc, que ha estat testimoni de les hores més tristes de la història de França

I seguint amb aquest període de la Segona Guerra Mundial, no sé si sabies que es va fundar als Estats Units el Writers’ War Board, una organització de propaganda coordinada per escriptors nord-americans i agències governamentals i tot això amb l’objectiu de que els ajudessin a guanyar la guerra a través dels escrits de propaganda. Era el que ells en deien “L’estratègia de la veritat” i necessitaven aquests escriptors per fer arribar la informació. Una de les curiositats és que aquesta organització va començar a treballar tot just després de l’atac de Pearl Harbor.

Un dels escriptors que va ser reclamat pel Departament del Tresor va ser el Rex Stout, del qual en vam parlar amb el seu llibre Demasiados cocineros, i que va treballar activament per aquesta causa com a president.

Aquesta xarxa de propaganda es presentava en varis suports, tant podien ser escrits com cançons, discursos, guions, novel·les radiofòniques o xerrades dels escriptors. Tots estaven units i presents per ajudar a l’esforç de guerra.

Per que us feu una idea, en el seu primer any van mobilitzar 2000 escriptors i varen produir més de 8000 relats, guions radiofònics, poemes, llibres i altra material de propaganda.

 Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 16:43):

 

 

# Llibres & Company 21.02.2016 # Hotel Coma # Els pioners de l’hoteleria andorrana

Fonda-llibreriadepionersPresumiblement, la fonda Coma ja existia a finals del segle XIX, en mans de Bonaventura Coma Riba de Cal Ramonguem i de la seva esposa M. Antònia Pintat Moles, oriünda de Meritxell. En Bonaventura era, alhora, hostaler, pagès i traginer i, també, bon negociant. Tenia molt bestiar, vaques, cavalls, mules, ja que freqüentava totes les fires. Cada setmana, amb uns mossos que tenia llogats, anava a Espanya a comprar allò que havien de menester per la fonda. També feia de guia i conduïa els viatgers que venien a Andorra o els barcelonins que pujaven ocasionalment a caçar.

La fonda estava situada prop de l’església d’Ordino i era petita. A la planta baixa hi havia la botiga, plena de tota mena de gènere i pel que fa al primer pis, hi havia la cuina amb uns fogons de carbó i uns cremalls, cocotes on es feien coure els pollastres i els conills, una olla, cassoles de terra on guisaven la carn amb suc i bolets. També hi havia una aigüera amb una pica de pedra i ceràmica de color blau, groc i blanc, a la paret. Al menjador, destacava una taula llarga on cabien vuit o deu persones per banda i un escudeller on guardaven uns plats de postres que representaven els dotze mesos de l’any. Aquest escudeller el poder admirar avui en dia a l’Hotel Coma. Al pis de sobre hi tenien tres habitacions, una de les quals es reservava per a la família. Una de les cambres era una sala comuna amb quatre llits -dos de matrimoni i dos individuals- un dels quals estava situat en una alcova. La fonda era petita i quan tenien molts hostes que insistien per quedar-se a dormir, havien de posar matalassos a terra o de condicionar taules que feien servir de llit.

Familia Coma-llibreriadepionersEl 1913, el seu fill, en Bonaventura Coma Pintat, que feia de traginer i de guia, va casar-se amb Maria Coma i va fer-se càrrec de la fonda. D’aquesta unió nasqueren cinc noies: Rosita, Maria, Ventureta, Mercè i Carolina.

En Bonaventura era una persona molt seriosa, però a les nits, per distreure els hostes o els que venien al cafè, organitzava jocs, entre altres, els de cartes. Un d’aquests jocs consistia en omplir d’aigua una galleda, posar-hi una poma que calia agafar amb la boca, després de ficar el cap dins la galleda, per subjectar-la millor i, quan s’aixecaven, es mullaven completament. També li agradava molt envoltar-se de jovent i fer broma.

Maria Coma Areny era una dona molt bona i obsequiosa. Quan arribava algú amb la roba mullada, el feia canviar i li assecava la roba. Encara avui, és una persona molt recordada, sobretot per contrabandistes que passaven la muntanya amb neu i arribaven rendits a la fonda. De seguida els preparava un bon plat de sopa i se n’ocupava. Si algú del poble necessitava alguna cosa, per exemple oli, li’n donava mitja ampolla sense escatimar i sempre havia estat així. Era una dona molt acollidora.

Les seves especialitats culinàries eren: escudella, canalons, macarrons, civets, estofats, cuixes de corder, pollastre rostit amb amanides, truites d’ou amb rom i rostes amb mel. Quan hi havia Consell, havia de preparar diversos àpats que es preparaven a la fonda i que després portaven a la Casa Comuna de la plaça. Per Carnaval, dimecres de cendra, es preparaven molts àpats, especialment bacallà amb panses i ous durs o truita d’ous al rom, un dels plats típics de la Fonda Coma que la Maria reeixia tan bé.

La casa pairal i fonda va ser enderrocada, aproximadament, l’any 1975 quan es va eixamplar la carretera que va cap a la Cortinada.

H. Coma nevat-llibreriadepionersPerò abans d’això, i com la fonda se’ls havia quedat petita, el 1932 van construir l’Hotel Coma. L’hotel tenia 48 habitacions però el van portar poc temps ja que la Maria va emmalaltir i van decidir arrendar-lo. Cap al 1945, al finalitzar l’arrendament, la família Coma el va tornar a dirigir durant set anys.

Durant aquesta nova etapa, les filles d’en Bonaventura Coma treballaven a l’hotel. A l’estiu, si hi havia alguna festa a Ordino o a la Massana, hi anaven a peu quan acabaven la feina. Fins i tot s’afegia a la colla algun client de l’hotel. Tot i tenir una feina tan dura no els faltava mai el bon humor i les ganes de divertir-se.

Una de les distraccions del jovent era anar a fer excursions: els diumenges al matí, 25 o 30 persones, pujaven al pic de Casamanya o en algun altre pic. A la tarda, quan baixaven, anaven a ballar a l’hotel. Com que el menjador era molt gran condicionaven la meitat de la sala pel ball i l’altra per menjar. A l’hivern, però, tota la sala es reservava al ball i es menjava a la terrassa coberta.

Amb els anys totes les filles es van casar i Bonaventura Coma va tornar a arrendar-lo el 1952. Però com no podia ser d’una altra manera, la nissaga Coma va tornar a fer-se’n càrrec de la mà de la Mercè Coma junt amb el seu marit Josep Riba.

El pas del temps l’havia convertit en un establiment vell, mancat del confort modern i amb una estructura poc adequada per acollir els nombrosos visitants de les nostres Valls. Van decidir renovar-lo i van optar per enderrocar-lo i construir un nou edifici, en el qual totes les habitacions donarien al davant, al jardí i que coneixem avui dia.

Les jornades eren llargues. Na Mercè començava a les 6 del matí i hi havia dies que a les 12 de la nit encara estava treballant. No hi havia temps per vacances i sempre estaven al peu del canó. El matrimoni Riba va portar-lo fins que el seu fill Josep Maria va agafar el relleu el 1985. Una nova generació amb noves idees i continuador d’aquesta família pionera en el sector hoteler.

 Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 26:23):