Fonda Cisco de Sans
En Francisco Arajol és l’artífex del nom de casa, primerament pel diminutiu del seu nom -Cisco- i en segon lloc perquè era fill de Casa de Sans al nucli antic d’Andorra la Vella. Se sap que en Francisco havia estat arrendatari de l’hostal comunal d’Andorra la Vella els anys 1866, 1867, 1868 i 1871.
Va casar-se amb Francesca Maestre de Cal Nyerro i d’aquesta unió nasqué el Joan conegut amb el nom de Cisco de Sans, amb qui la fonda va adquirir una sòlida reputació. L’estructura de la fonda no ha sofert grans canvis al llarg dels anys i l’arrebossat de la casa, decorat amb sanefes a les cantonades, va ésser substituït per pedra, l’any 1985. La fonda comptava amb unes 11 cambres repartides repartides entre el segon i el tercer pis.
Joan Arajol Maestre -Cisco de Sans- és un dels personatges més coneguts d’Andorra, era traginer, hostaler i guia. Va maridar-se amb Antonia Duró i tingueren 6 fills.
Cisco de Sans acompanyava habitualment als viatgers estrangers durant la seva estada a Andorra. Entre els seus clients, hi havia Brutails, Chevalier i com no Charles Romeu, veguer francès a Andorra de 1887 a 1933 i protagonista de la meva novel·la L’home de mirada clara.
En diversos llibres anglesos i americans trobem valuosos testimoniatges sobre en Joan Arajol i la seva família així com diversos comentaris sobre la fonda. És increïble les idees tan extraordinàries que es feien aquests viatgers d’Andorra i els seus habitants. El 1912, l’americà Lewis Gaston Leary, en el llibre Andorra the hidden Republic, ens conta que té la sensació que en Joan el mira com si es disposés a assaltar-lo a mitjanit i, després, llençar el seu cadàver al fons del riu. Però de seguida rectifica la seva opinió al conèixer-lo i pensa que és un ciutadà respectable i un hostaler de gran honestetat. Un any més tard VC Scott O’Connor a Travels in the Pyrenees, Into Andorra diu que sobre de la fosca llar hi ha la “caldera gitana” d’Andorra que penja d’unes cadenes i un foc de llenya que crema lentament.
I per que ens fem una idea de les tarifes del 1913, el Bulletin du Club Touriste du Canigou suggereix que per aconseguir un bon guia, s’ha d’escriure amb temps a en Joan Arajol dit Sisco de Sans, indicar-li el nombre de muntures -per homes, per dones i per a l’equipatge-, fixar el dia i l’hora de la partida de Portet on el guia i les muntures –que hauran arribat la nit anterior- els esperaran. La tarifa per llogar el guia i una mula és de 10 pessetes per dia i de 20 pessetes pel trajecte de Portet a Andorra la Vella.
Sovint, molts andorrans de les parròquies altes que baixaven a Andorra la Vella s’aturaven a Cal Cisco de Sans; entre altres, el senyor de Riba de Cal Rossell d’Ordino, que deixava el seu cavall a les quadres de la fonda quan anava cap a la Seu d’Urgell. L’any 1932, va pagar per un dinar i l’estada de l’animal a l’era 3,50 pessetes -el dinar costava 3 pessetes i l’era 0,50 cèntims-. Esmorzar o berenar costava 1 pesseta.
Com era habitual, l’Antònia Duró cuinava i les filles servien. Quan es reunia el Consell General o quan hi havia algun acte a la Casa de la Vall, els àpats els preparaven, alternativament, la fonda Cisco de Sans i un altre hostal de la capital. Un exemple dels quantiosos plats que se solien servir en ocasions especials el tenim en el capítol dedicat als àpats que es feien a la Casa de la Vall.
Per preparar els menjars es proveïen directament dels horts que posseïen i l’aviram el tenien a l’hort dels Espuis. Es matava un corder o dos cada setmana; una part anava a Cal Molines i a Cal Guillemó, i l’altra a Cal Cisco de Sans i a d’altres fondes. L’escorxador estava ubicat a la plaça, on hi ha actualment el comú d’Andorra la Vella.
Per que ens fem a l’idea del que podia ser un àpat servit a un viatger el 1912, el menú es composava de:
Senglar, tomàquets, ceba, all
Puré de pollastre i ous
Estofat de patates, pèsols i col
Bou i botifarres
Fricassé de pollastre
Ous passats per aigua
Rostit de pollastre
Crema d’ou, Compota d’albercoc
Nous sense closca, assortiment de pastissos
Claret i Xampany perquè era un dia de festa
El Casimir, fill del Joan, va fer-se càrrec de la fonda i cap al 1943-44 van decidir arrendar-la i no va ser fins al 1985 que la fonda va tornar a ser dirigida per un membre de la família que va continuar amb la tradició que els seus avantpassats varen començar, conservant aquest esperit familiar i la voluntat de rebre als turistes de manera hospitalària perquè conservin un bon record.
Actualment, l’establiment està llogat i s’ha reconvertit en un local de degustació de tapes tradicionals andorranes exquisides.
Si vols escoltar l’àudio clica a continuació (minut 29:45):
Ludmilla Lacueva Canut 