És amb gran emoció que escric avui aquesta entrada, amb els records encara frescos de la meva estada, el passat dissabte 5 de març, a Prada de Conflent, la vila del nostre estimat Charles Romeu.

Vaig tenir el privilegi de participar a l’homenatge a Charles Romeu, un gran home que ens va deixar en un dia com aquest de fa 83 anys, el 5 de març de 1933.

Aquest acte no hauria estat possible sense el Casal del Conflent i voldria agrair des d’aquí al seu president, en Jordi Taurinyà, i molt especialment a l’Enric Balaguer gran ànima d’aquest reconeixement que ha vist la llum gràcies a la seva iniciativa i empenta. Han fet tot el possible perquè en Charles Romeu, l’home de mirada clara, torni a reviure amb tot el seu esplendor. Romeu és un gran desconegut per la majoria dels seus conciutadans i val a dir que per als andorrans també tot i ser un personatge cabdal, per la història d’Andorra i gràcies al qual ens arriba el seu testimoniatge, una visió poc coneguda d’un veguer francès.

L’homenatge va començar a les 10,15 hores al cementiri vell de Prada de Conflent amb una ofrena de flors que vàrem deixar a la seva tomba. La seva història està escrita al marbre de la placa del cementiri de Prada. Són quaranta-set anys d’una memòria oblidada, d’un personatge que ens recorda com n’era l’Andorra d’abans.

Hem d’agrair a la seva segona esposa, Marie Faurie que es feia anomenar Suzanne, que sense la seva tossuderia per instal·lar les plaques de marbre tant al cementiri com a la façana de la seva pròpia casa haurien pogut fer minvar el meu interès per aquest gran personatge però la meva intuïció m’avisava que hi havia una gran història darrera aquestes plaques. Continua sobtant la inscripció: “MORT VÍCTIMA DEL MÉS MENYSPREABLE DELS SEUS CONCIUTADANS”. Havien estat quaranta-set anys d’etapes satisfactòries però a les darreries de la seva vida, tot s’enterboleix amb l’arribada d’un conciutadà amb qui tindrà una relació professional tempestuosa i segons la seva viuda el portarà a la tomba. Però no desvetllarem qui és per als qui no han llegit la novel·la.

L’acte va seguir amb una conferència que vaig impartir a les 11 hores a la sala Gelcen de Prada on s’hi van congregar els amics del Casal del conflent i per part andorrana els apreciats amics de la Societat Andorrana de Ciències, l’Àngels Mach i l’Antoni Pol. Aprofito també per regraciar la presència de la Sra. Jeanne Camps, gran coneixedora del patrimoni pradenc, a qui vaig tenir el plaer de conèixer ja fa un grapat d’anys en la meva primera visita a la tomba de Charles Romeu i que no perd mai l’oportunitat de valorar la vila de Prada i els seus ciutadans.

Guardaré també un record entranyable de la trobada amb Carlos Lafabrègue i el seu fill Charles, i la Claudine, descendents d’una branca familiar de la primera esposa de Romeu, l’Eugénie Lafabrègue, que varen fer que aquest dia fos encara més especial. El meu agraïment a totes les persones que varen assistir pel seu suport i sobretot per la seva avidesa per saber més coses sobre en Romeu i sobre l’Andorra d’abans. No podia haver tingut millor audiència. Gràcies a tots.

Per als qui no coneixeu encara Charles Romeu, heu de saber que la novel·la, L’home de mirada clara, no tracta d’un personatge excèntric sinó d’un funcionari. Sovint oblidem que la història d’Andorra no és només la història de les nostres institucions, sinó també la de les persones que l’habiten, amb els seus defectes i virtuts.

Charles Romeu va néixer a Prada de Conflent el 1854 procedent d’un llinatge d’homes de llei. És un funcionari que defensa el seu país en un territori que esdevindrà la seva terra d’adopció. Un home molt respectuós i just que impartirà la justícia juntament amb el seu homòlegs episcopals creant entre altres el Tribunal Superior de Justícia. No hi ha dificultat que se li resisteixi, endegant les noves funcions de veguer amb 32 anys amb dinamisme i amb voluntat de fer moure els assumptes, teixint d’aquesta manera, unes relacions que perduraran durant tot el seu mandat. El fet de parlar català li va facilitar molt aquestes relacions amb els responsables polítics de l’època.

Des d’un primer moment entén la importància dels usos i costums i, sobretot, de respectar l’orgull que senten els andorrans per les seves arrels. A través de la seva mirada veurem com viuen els andorrans, com pensen i quins són els seus anhels. Veiem desfilar bisbes, delegats permanents i altres autoritats, i som testimonis de l’enfrontament d’una part amb funcionaris francesos que no van entendre mai Andorra i d’altra part amb personatges que volen treure profit dels anhels de benestar dels andorrans. Els seus inicis no seran fàcils amb una lluita constant amb el copríncep episcopal, Monsenyor Casañas, per cadascú estendre la seva influència. Tot i així, Romeu és un home de consens i les seves qualitats personals aplanaran el camí.

Durant quaranta-set anys, Romeu va dedicar-se a portar el progrés a un país que va conèixer aïllat i pobre. L’home de mirada clara va tenir un paper destacat en esdeveniments importants per a Andorra com l’Exposició Universal de París el 1889, la línia telegràfica, les escoles franceses i la construcció de carreteres. No és mai tard per reparar aquest oblit de la història i donar a Charles Romeu el lloc que mereix com un gran ciutadà pradenc i com a defensor del poble andorrà. Els nostres dos pobles estan units per sempre gràcies a aquest home de mirada clara.

És un viatge al passat on veiem també com viu la societat de Prada i especialment les famílies burgeses de la vila que comparteixen aliances. En l’àmbit personal, Charles Romeu és vist com una persona propera i amatent. És un home enamorat de la seva dona, Eugénie Lafabrègue, filla d’un banquer de Prada que morirà massa aviat. La dissort cau amb tot el seu pes sobre en Charles Romeu que només podrà veure la llum gràcies a l’aparició de la Suzanne, nascuda en el sí d’una família humil i podríem dir amb un caràcter fort, cosa que comportarà un trencament brutal de les relacions familiars i diverses anècdotes que encara avui perduren. Són dues dones que van tenir una gran importància a la seva vida però no podem oblidar tampoc la seva neboda Gabrielle Lafabrègue, néta d’Amadeu Cros, conegut empresari de la indústria química catalana. Amb el temps, la relació familiar millorarà gràcies en gran part a la seva neboda. La seva vida personal no va ser un camí de roses però va saber tirar endavant i l’amor per les valls andorranes també el van ajudar a superar-ho.

Charles Romeu pot ser un home molt rigorós i en l’exercici de la justícia no li tremola la mà però com a persona és sensible a les desgràcies humanes i durant la Primera Guerra Mundial posa en marxa a Prada, juntament amb la seva esposa, el Dispensari Departamental d’Higiene Social per a ferits de guerra, a més de ser membre del Comitè Tripartit del Control de Cures a les víctimes de la guerra.

Romeu era un burgés, un intel·lectual d’una família molt important del Rosselló però també d’una família amb cultura catalana cosa que no era habitual en aquella època. En el seu temps de lleure, el veiem com un somiatruites abandonant-se a les muses literàries segurament animat pel seu oncle matern, l’abat Tolrà, que va traduir algunes obres de Jacint Verdaguer. Ell mateix tradueix al francès La vida austera de Pere Coromines i va ser mereixedor d’un clavell a l’Acadèmia dels Jocs Florals amb el poema Fleurs de neige. Aquesta vena poètica també la trobem en algun que altre discurs pronunciat al Consell General d’Andorra.

M’agradaria acabar amb una frase que es troba a la làpida de la tomba de Charles Romeu i que sempre em commou: A Charles Romeu que va administrar Andorra quaranta-set anys i a la seva mort va ser plorat per tot el poble.

Ludmilla Lacueva Canut