# Llibres & Company 08.05.2016 # És l’amor que mou el cel i les estrelles – Antònia Carre-Pons # Los sioux – Irene Handl # El Rossinyol – Kristin Hannah

IMG_6803Comencem per una joia que es diu És l’amor que mou el cel i les estrelles de l’Antònia Carré-Pons publicat per l’editorial Meteora.

És un llibre que ens transporta a la València de 1480 on es copia un manuscrit inèdit i que en el seu periple viatjarà cap a Nàpols i finalment a la Roma del segle XVI i que als nostres temps trobarà una investigadora a la Biblioteca Vaticana.

L’escriptora Antònia Carré Pons parteix de l’existència d’aquest llibre, l’Espill de Jaume Roig, per indagar amb més profunditat sobre la identitat de la persona que el va copiar i el perquè no està acabada la còpia amb les caplletres. Aquí es va teixint un misteri sobre el seu escriptor i la sort d’aquest manuscrit custodiat per diferents personatges que ens l’apropen més i ens endinsen en un món apassionant i enigmàtic. Un món on l’amor hi té cabuda amb el Gueran i l’Estafania així com el Galeotto i l’Isabella. Però és també un llibre sobre l’amor a la literatura que farà que el manuscrit sobrevisqui i arribi a les nostres mans.

Un llibre de passions i intriga molt ben documentat que t’atrapa des de la primera pàgina amb una ambientació molt real i coherent, amb un estil que t’embolcalla i no et deixa anar. Una excel·lent recomanació que no us decebrà gens ni mica.

IMG_6799Canviem de registre, i parlem ara de Los Sioux d’Irene Handl publicat per l’editorial Impedimenta. Irene Handl és una actriu anglesa, nascuda el 1901, que va publicar dues novel.les amb gran èxit, una de les quals és la que us he portat avui.

Els Benoir són una família força peculiar i excèntrica. Uns aristòcrates molt superficials que es pensen que s’ho poden permetre tot cosa que els portarà a situacions força inusuals. Tot i que el llibre es va publicar el 1965 a mi m’ha donat la impressió que ha estat escrit als anys vint per la manera com ens conta la vida d’aquests personatges. La Marguerite és molt superficial i acostumada a que tots estiguin pendents d’ella. El seu fill es presentat com un personatge capriciós. El seu marit, Castleton fa bon ús de la flema anglesa i el seu germà Armand és un bon vividor. El llibre està escrit a l’estil de les screw ball comedy, amb una munió d’escenes més bojes les unes que les altres i fins i tot podríem dir amb algunes escenes irreals i esperpèntiques. És una tribu una mica tocada del bolet on a la més mínima dificultat en fan un gran drama. També hi apareixen varis personatges amics dels Benoir que tampoc tenen desperdici.

L’Irene Handl ens fa una dissecció molt àcida d’aquesta societat que tot i voler que pensem que és francesa i vivint a Nova Orleans no hi ha dubte que és una crítica ferotge de la societat anglesa.

IMG_6804I per acabar avui amb les recomanacions tenim un llibre entranyable, El rossinyol de l’escriptora nord-americana Kristin Hannah, publicat per l’Editorial Amsterdam, i ambientat durant la Segona Guerra Mundial.

És la història de dues germanes, la Vianne i l’Isabelle que es porten deu anys de diferència, i assistiran impotents a l’ocupació de França per l’exèrcit nazi. A més, ens trobem en un univers de dones franceses que es troben soles al tenir els marits presoners en camps de presoners. Mancances i humiliacions són el que hauran de viure les germanes Rossignol. Totes dues són valentes però la diferència d’edat farà que encarin aquesta ocupació de maneres diferents. L’Isabelle, la més jove, des del primer moment tindrà clar que vol lluitar per la llibertat del seu país i passarà a l’acció. La Vianne és mare de la petita Sophie i tenint el marit empresonat sempre prendrà les decisions en línia a protegir la seva filla. Es sotmet més fàcilment i li costa creure que la gent sigui tan dolenta.

En aquests moments de desesperació i de somnis trencats, la força d’aquestes dues dones ens fan adonar que cal lluitar per aconseguir el que volem fins i tot quan es dóna tot per perdut i no hi ha cap esperança. Dos dones de caràcter oposat que viuran la guerra d’una manera diferent davant els tirans que els amargaran la vida.

El que m’ha agradat molt d’aquest llibre és que es recupera una part de la història oblidada i que reivindica la lluita de les dones, que van aguantar moltes mancances i humiliacions, però sense algunes d’elles no s’hauria pogut vèncer a l’enemic. Sí, que és una història en un context dramàtic i dur però alhora és una història preciosa sobre les dones que jo us recomano. El Rossinyol és la mena de llibre que quan l’acabes segueix viu a la teva ment en els dies posteriors i et recorda com n’és d’important aprofitar tots els bons moments de la vida.

Si vols escoltar l’àudio del programa clica a continuació: (minut 02:00)

# Llibres & Company 8.05.2016 #  Els coetanis de l’home de mirada clara # Charles Romeu # Pierre Clovis Papinaud

Clovis_Papinaud-llibreriadepionersEn els darrers mesos, hem estat parlant de l’hoteleria del nostre país i, seguint amb la història d’Andorra, avui encetem una nova sèrie de cròniques que anomenarem Els coetanis de l’home de mirada clara, Charles Romeu. A cada programa faré una pinzellada d’una persona que hagi tingut de prop o de lluny contacte amb Charles Romeu i, de retruc, amb Andorra ja sigui perquè era una autoritat com poden ser els delegats permanents, els bisbes i altres veguers, ja sigui perquè han escrit un llibre sobre Andorra. Farem una passejada per l’Andorra de les darreries del segle 19 i per la primera meitat del segle 20.

Comencem per un personatge amb una vida apassionant. Es tracta del polític Pierre Clovis Papinaud, representant permanent de França a Andorra de 1882 a 1883.

Papinaud no va coincidir amb Romeu en l’exercici del seu càrrec però es coneixien i Charles li havia demanat alguna que altra informació sobre Andorra. De fet, hi ha un llibre molt interessant sobre la seva vida que s’anomena “Le tonnelier de la République” escrit per Edmond Pascual i Andrée Roques. Aquesta última és l’esposa d’un nét de Papinaud que va trobar unes maletes plenes de documentació sobre aquest polític.

El llibre ens retrata la seva vida i tenim algun que altre capítol dedicat a Andorra i a la feina que hi va desenvolupar com a delegat permanent en missió extraordinària. Són uns moments incerts i Clovis Papinaud hi va amb tota l’artilleria. Considera Andorra com un fòssil jurídic i històric que ha sobreviscut a penes a la edat mitjana. Una terra que ha marcat la rivalitat entre França i Espanya. Tal com se’ns explica al llibre, Papinaud tindrà grans problemes amb el bisbe Casañas, que recordem també se les va tenir amb Charles Romeu. Ens parla també de la voluntat del poble andorrà de tenir carreteres, el telègraf però el moment no és l’adequat. Es va presentar com l’home que havia de redreçar la situació i proclamava que havia de protegir el país contra les seves pròpies divisions. Hi estarà tot just un any i marxarà satisfet de la seva feina, una missió extraordinària que acaba segons ell amb la pau a les valls andorranes on a l’arribar havia trobat una guerra civil i sobretot convençut que França ha tornat a recuperar el lloc que li pertanyia front al bisbe episcopal. Això és el que escriu al seu Ministeri que es mostra satisfet tot i que la situació no és realment tant tranquil·la.

© Ludmilla Lacueva Canut
© Ludmilla Lacueva Canut

Clovis Papinaud va tenir una vida molt plena, tant personal com professional, i va fer part d’un bocinet de la història d’Andorra.

 Si vols escoltar l’àudio de la crònica clica a continuació: (minut 42:00)

# Llibres & Company # Diada de Sant Jordi # 23 d’abril del 2016

IMG_1613Un any més Sant Jordi ens ha portat una gran diada de literatura.  Llibres & Company, des de la plaça del poble, va estar present de la mà de la Lourdes Prat que va entrevistar diferents escriptors andorrans alguns dels quals ens han portat unes novetats que no us podeu perdre.

IMG_1651

Si no vareu tenir l’ocasió d’escoltar el programa de Sant Jordi, us deixo l’enllaç. Al minut 19:00 parlem amb Lourdes sobre la meva novel·la L’home de mirada clara, l’homenatge a Charles Romeu que el passat 5 de març va tenir lloc a Prada de Conflent, la pròxima publicació del Papers de Recerca – publicat per la Societat Andorra de Ciències- amb un article sobre Charles Romeu i informacions inèdites que no surten a la novel·la i la propera crònica que encetarem aviat a Llibres & Company parlant dels coetanis de l’Home de mirada clara.

Si vols escoltar l’àudio del programa clica a continuació: (minut 19:00)

Us deixo també unes fotografies dels bons moments compartits amb escriptors i amics de la literatura:

IMG_1599IMG_1686IMG_1691IMG_1692

 

 

 

 

 

# Llibres & Company 03.04.2016 #  Hostal Calones # Els pioners de l’hoteleria andorrana

façana Calones-llibreriadepionersL’Hostal Calones ja sembla existir al 1680. L’hostal es trobava en un lloc de pas per entrar a Andorra, cap a la plaça, on arribaven els traginers per descarregar mercaderies o bagatges i viatgers que s’havien d’hostatjar a Cal Calones. També s’hi estaven els músics que venien per la festa major o els representants del bisbe quan pujaven a cobrar els delmes. Hi havia per a tal efecte una habitació més bonica que les altres que donava al carrer i que normalment es reservava per als hostes més importants.

Els preus que es practicaven el 1884 per a la pensió eren de 5 pessetes diàries i el 1906. la pensió costava de 3 a 4 pessetes, i els menjars 1 pesseta, 1,50 o 2,50 pessetes.

Pel que fa a les mercaderies cobraven els següents imports: Una lliura de cafè 3 pessetes, un quilo d’espelmes 2,25 pessetes, ¼ xocolata  10 pessetes. El 1906, es cobra 2 pessetes per guardar l’egua, 1,50 pel gra i herba i 1 pesseta per dos pots de pebrots.

El Correu espanyol fou establert a Andorra al gener de 1928. Remarcarem que es va posar a l’Hostal Calones la primera oficina de correus on a l’entrada tenia una mica de tauleta i un tancader per a l’administrador de correus, Don Filemón Lopez. Va estar ubicat en aquest hostal durant 1 o 2 anys.

dibuix calones-llibreriadepionersDe jove, Miquel Montanya Guitart havia anat a treballar a un hostal a Barcelona durant un parell d’anys per aprofundir els coneixements que tenia i preparar-se per portar l’Hostal Calones. Més tard va compaginar la feina d’hoteler amb la de ramader. A més va ser capità de la parròquia i tenia una carnisseria a la casa del costat. Es va casar amb Dolors Bernaus. De seguida va agafar les regnes del negoci i, juntament amb la seva sogra Maria Guitart, va reestructurar la fonda per tal de modernitzar-la. Va arreglar les habitacions, canviant els llits antics per uns de ferro amb matalassos de llana. En aquella època, i amb la construcció de la carretera, van començar a tenir els primers viatjants essent un període en què el comerç va començar a tenir una certa importància.

Cal Calones havia tingut al mateix temps la carnisseria del poble permetent així de servir carn fresca de consum que diàriament les cases del poble no tenien a més de no posseir neveres per guardar-la.  Cal Calones i Cal Cisco de Sans s’encarregaven de preparar entre d’altres els àpats del Consell General o àpats oficials amb els coprínceps i altres autoritats a la cuina mateix de la Casa de la Vall.

D’una factura del 6 d’octubre de 1929, la fonda Calones factura al M.I. Consell General per les despeses del banquet per a 64 persones el següent: 9,50 pessetes pel dinar, 2,50 pessetes per ampolla del Castell del Remey (36 ampolles) i 6 pessetes per esmorzar (6 persones) pagant en total 704 pessetes.

la consorcia-llibreriadepionersTradicionalment, l’Hostal Calones ha tingut un paper cabdal en la institució de la Consòrcia de casats d’Andorra la Vella. Fundada el 1796, la Consòrcia celebrava cada any un àpat el primer dia de Quaresma. Intermitentment aquest tenia lloc en diversos establiments hotelers fins al 1833, any que s’establí la taba del posader essent nomenat per aquest efecte en Miquel Montanya.

Miquel Montanya i Dolors es van fer grans i les seves filles tenien d’altres ocupacions laborals. Així doncs decidiren arrendar l’hostal successivament a vàries famílies Anys més tard la seva filla Maria i el seu marit Pere Canturri van fer-se càrrec de l’hostal. I d’aquella època data la famosa àliga que el fill Pere va capturar a la muntanya. La va portar a l’hostal on se li confeccionà una gàbia ubicada a la cantonada de l’establiment. Aquesta àliga va ser la gran atracció dels vilatants i dels turistes que visitaven les nostres valls. L’expectació creada era tal que els turistes francesos varen batejar aquest establiment com a l’Hostal de l’àliga. Així doncs es varen fer unes targetes noves que deien: Hostal Calones i de l’Àliga amb un dibuix d’aquest animal.

Quan Maria Montanya i Pere Canturri es van retirar, el seu fill Joan va prendre el relleu. Més tard ho farien les joves de la casa Rosa Campos i Isabel Ortiz per deixar pas a Miquel Canturri Campos que ho va portar els darrers anys abans del tancament de l’hotel.

 Si vols escoltar l’àudio del programa clica a continuació: (minut 20:19)

 

 

# Llibres & Company 27.03.2016 #  Hotel  Principal # Els pioners de l’hoteleria andorrana

Amb la venda de l’hostal del comú a en Jaume Bargués Pintat, el 1931, es va tancar un període d’una durada de tres segles.

Anunci fonda Jaume-llibreriadepionersAbans de comprar l’hostal del comú, en Josep Bargues de Cal Jaume ja havia fet d’hostaler ja que portava la fonda propietat del seu pare, situada a proximitat de l’Hotel Principal. A Cal Jaume sempre havien fet d’hostalers i la fonda tenia molt bona reputació pels àpats que s’hi preparaven. La seva esposa, na Dolors Pintat, era molt treballadora i ajudava a l’hostal. El jove matrimoni s’havia afillat una neboda, orfa de mare, Dolors Pintat Argelich. Assabentat que el comú volia vendre’s l’hostal en Josep va decidir comprar-lo per ampliar el negoci. I així va ser com es van portar a terme importants reformes que s’allargaren fins al 27 de gener del 1933. En Jaume Bargues i la seva esposa van tenir una gran ajuda amb la seva afillada que va portar l’Hotel Principal abans d’arrendar-ho. Tenia 20 anys però ja estava acostumada a portar un establiment hoteler havent ajudat en totes les tasques a la Fonda Jaume.

El primer arrendatari que va portar l’Hotel Principal va ser en Climent Coll que, tal com ho avança el periòdic El Cadí esperen que “amb la seva amabilitat i bon tracte, (…) faran les delicies d’un bon estatge turístic, en aquest poble”.

façana hotel principal-llibreriapionersL’Hotel Principal fou arrendat el 1933 a Miquel Roca com tants altres andorrans havia hagut de marxar d’Andorra per guanyar-se la vida. Cambrer de professió, havia treballat durant un parell d’anys a Barcelona i després a Perpinyà al Café de la Poste i més tard al Palmarium.

La seva esposa, la Concepció supervisava les tasques de la cuina, de l’hotel i, en Miquel, s’ocupava del cafè –activitat principal- i de les compres. Durant 10 anys van viure a l’Hotel i els primers anys van ésser ben tranquils fins a l’arribada massiva de persones que fugien la Guerra Civil Espanyola on hi apareixien personatges amb aspecte militar i desordenat que eren vigilats per les autoritats i especialment pel destacament francès que havia arribat a les Valls d’Andorra per protegir la població andorrana.

A l’acabar el conflicte bèl·lic al país veí, tot va tornar a la normalitat. Al subsol, hi havia una sala de ball que més endavant es convertiria en cinema. Cada diumenge s’organitzava un ball, que començava a les 5 o les 6 de la tarda, on s’aplegava tot el jovent de la parròquia així com el d’Andorra la Vella o Escaldes. Curiosament, el ball era amenitzat per un capellà, refugiat, que tocava el piano i no perdia mai el ritme quan els més menuts li tiraven arròs per mitjà d’una canya. Damunt del piano tenia un plat on li anaven deixant monedes de 5 o 10 cèntims. A les 9 en punt entrava a la sala de ball en Miquel Roca i deia: “Pssssst ! A plegar nois !”.

De petit, Emili Grau Tor, que era molt amic de Francesc Roca, els ajudava a vegades a entrar la llenya i aleshores li donaven un bon berenar. Un dia no els van deixar entrar al ball perquè eren massa petits i van fer una guiteria. Van anar a buscar dues rodes velles d’un cotxe de línia que van emplenar d’aigua i les van deixar anar per les escales que conduien a la sala de ball. Aquestes rodes van trencar la porta i van donar un bon ensurt als presents……

La Segona Guerra Mundial també els va sorprendre al capdavant de l’hotel però cansats d’aquesta feina feixuga van decidir deixar la gestió d’aquest establiment el 1943.

Antoni Pintat Argelich va arrendar l’hotel des del 1943 fins al 1954. La seva sogra Josefa i la seva esposa, Manela Santolària, eren les qui portaven l’hotel i gaudien d’una gran reputació com a hoteleres.

terrassa cafè principal - llibreriadepionersAntoni Pintat es va dedicar més al comerç -entre d’altres va obrir una botiga especialitzada en articles de pesca davant l’hotel- i, sent molt aficionat al cinema, va decidir muntar un cinema, a la planta baixa de l’hotel on originàriament hi havia hagut un estable on guardaven bestiar. Al Cinema Principal hi cabien unes 130 persones i per anunciar les pel·lícules, posaven un cartell a l’exterior amb l’horari de les sessions que tenien lloc cada dissabte i diumenge, a les 17 hores i a les 22 hores. A cada projecció hi havia entreacte i els espectadors aprofitaven per anar al cafè a prendre alguna cosa. Aquest era un dels llocs de reunió dels vilatans que venien a fer tertúlia i a jugar a la manilla.

No cal dir que aquesta diversió fou molt acollida per tota la població i va tenir molt d’èxit. A l’estiu, els clients de l’hotel podien gaudir del cinema després d’un bon àpat. Quan l’Antoni Pintat va deixar la gestió de l’Hotel Principal -el següent arrendatari va ser el germà de Manela Santolària-, el cinema va funcionar durant una temporada fins que va caure en desús.

El 1954, el senyor Santolària va fer-se càrrec de la gestió de l’hotel durant tres o quatre anys i, després, d’altres arrendataris van rellevar-lo i van mantenir viva la vida social de l’hotel.

 Si vols escoltar l’àudio del programa clica a continuació: (minut 27:03)